– Sí, el pas del temps, el pes dels records, els amics que ens han deixat, els fills i néts que agafen el testimoni del nostre exemple. Ens trobem en el darrer tram del trajecte, el més cansat i dolorós, perquè poc o molt la salut comença a fluixejar, i t’adones que tens més passat que no pas futur, i que la Dama de la Dalla t’ensenya l’orella.
Diuen que els antics grecs quan algú es moria, preguntaven a la família; va viure amb passió. He volgut viure amb passió, estimar els amics/gues, combatut els enemics i defensat la Terra. Que aquest és l’exemple que deixem per a la història, bo i sabent, que el seu judici ens serà favorable, perquè hem estimat els nostres, la família, i defensat la veritat i la llibertat de la nació i els seus sectors populars.
–Sortosament, la situació ha canviat. L'amic, professor i doctor Fermí Rubiralta i Casas (1959), especialista en la història de l’independentisme, com a resultat de les seves recerques i els llibres que ha publicat, han modificat la situació de forma positiva, enfront d’una història oficialista, hereva de la història d’un marxisme mecanicista, que actuava en funció de les consignes d’uns marxistes, la majoria dels quals no havien llegit el Manifest Comunista, ni a V I. Lenin. La història “oficial” és la pujolista, complaent amb la burgesia i l’Estat.
La història de l’independentisme no existia, o en tot cas o feia de forma residual. La nostra història era subsidiària de la del PSUC, de la CNT-FAI o de la Lliga Catalana. Les recerques del professor F. Rubiralta han situat Estat Català (EC), el Partit Català Proletari (PCP), Nosaltres Sols! (NS!), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Front Nacional de Catalunya (FNC), i el Partit Comunista Català (PCC), en el lloc que els pertoca en la nostra història nacional.
–L’octubre del 2017 fou l’expressió de la voluntat del nostre poble, d’exercici el dret democràtic a l’autodeterminació, que mitjançant les votacions es concretà en la resolució de l’exercici de la independència, de deixar d’ésser una colònia.
Només la migradesa de mires dels polítics oficials, el seu legalisme burocràtic no els va permetre entendre que una declaració d’independència és un acte revolucionari, un canvi profund en les estructures de poder de la societat. Va faltar audàcia l’ 1-O del 2017, el llast del pujolisme hegemònic en el discurs polític autonomista, restà empenta a la voluntat independentista de la majoria del nostre poble, també la por d’alguns polítics de perdre privilegis, sobretot econòmics. Ara ens trobem en una societat on la corrupció s'ha fet sistèmica, s'ha acceptat com un fet normal, que els polítics, llevat d'honroses excepcions hagin renunciat a tota mena de principis ètics.
–Només caldria que en els seus espais polítics de debat s’abandonessin les sopes de lletres de partits, i les lluites pels llocs a les llistes electorals, perquè s’airegés el panorama polític. Recordo fa anys haver entrevistat a vells militants d'EC, de la CNT-FAI, del POUM, del CADCI, la seva ètica era incorruptible, feien de la rectitud i de la puresa de principis la seva norma de vida, era la lluita per la "idea", la llibertat de la Nació i de les seves classes populars.
La lectura de les biografies dels patriotes revolucionaris esmentats més avall, dels que serviren a la Nació, no dels que se’n serviren, és una lliçó de coherència política i personal. Les línies mestres d’aquestes biografies, ens assenyalen el camí de la independència, de la República Catalana.
–De Jordi Arquer, en destacaria la seva síntesi entre marxisme i independentisme, De Manuel Viusà, la seva claredat d’anàlisi, els dos eren molt amics, en Jaume Martínez i Vendrell, sabia combinar una bona anàlisi de la conjuntura política, amb una eficaç propaganda armada, Manuel Arcusa i Bayo, fidel a les seves arrels obreres, a la lluita anticapitalista, d’una sensibilitat amagada, la Mait Carrasco, la fam de viure, l’elegància del gest i el compromís militant entre la teoria i la pràctica, l’Eva Serra, que ens descobreix les arrels de la nostra història, que ens fa conèixer al historiador Occità Peire Vilar, en Ton Ribas, sempre disposat al sacrifici, a pujar i baixar muntanyes, amb paquets a l’esquena, sense preguntar quina era la càrrega que portava, l’Aureli Solsona, l’enginyer químic, el veí de Sant Andreu, feia vida al barri, iconoclasta i “bon vivant”, l’amic que sempre responia a la crida quan demanaves ajut.
Pel que els coneixia, estic ben segur que estarien d’acord en dir el mateix, avant la història ens dóna la raó, només ens cal aprofitar una conjuntura favorable i tenir prou força acumulada. L’enemic interior i l’exterior ja el tenim identificat, només cal tirar endavant amb sacrifici, i comptant només amb les nostres forces.
–Hem de persistir en l'esforç per a recuperar la nostra història nacional, per a recobrar el nostre passat com a nació, el que no interessa a l’autonomisme, perquè desmenteix la visió d’una Catalunya pactista i amb la voluntat “ d’encaix” amb l’Estat, ans tot el contrari.
La Guerra de Separació (1640), amb el Corpus de Sang, la Guerra de Successió (1714), el bandolerisme del s-XVIII, Barcelona la ciutat de les barricades, la Rosa de Foc del moviment anarquista del s-XIX, la Guerra del 1936, el maquis urbà del primer franquisme, la resistència del FNC, són un exemple històric del caràcter bel·licós dels catalans, del seu esperit rebel amant de la llibertat. Aquest esperit rebel ens ha permès de superar totes les dictadures i tots els intents d'anorrear-nos com a nació i com a classe, hem superat totes les maltempsades i seguim endavant sense defallir.
–Des del setembre del 1901, i al llarg del temps el separatisme/independentisme ha estructurat les seves organitzacions antirepressives. La primera fou " La Reixa" (1901), fundada per Josep M Folch i Torres ( 1880-1950) i El doctor Domènec Martí i Julià ( 1861-1917).
Al llarg dels distints governs de la nova democràcia sorgida després del 1975, UCD, PP, PSOE, que seguiren practicant la tortura, es creen les organitzacions de defensa política i tècnica dels patriotes morts, empresonats, refugiats, torturats, detinguts. Així tenim el Socors Català (1977-1981), els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) (1979-1996) i la darrera Alerta Solidària (2001). Esperem que amb la consecució de la independència, puguem prescindir d'aquestes organitzacions i actuar com a ciutadans lliures.
Damunt la meva taula de treball s'hi troben en un vell i conegut desordre, petxines, pedres màgiques de formes estranyes portades de muntanyes properes, i una orquídia blanca, regal de la meva filla Mireia, l'estatueta d'un Buda, un oli essencial d'espígol, i un altre de Ravintsara, una figura de metall d'una Bruixa dalt d'una escombra, record d'un "sabbath" a Vallgorguina, a la Pedra Gentil, un Sant Jordi de plom, i la pintura del meu estimat gat en Llamp, tanquen l'escenari. A les parets les fotografies de fills i néts.
Tot aquest conjunt d'andròmines formen part del meu microcosmos, són els records del meu passat que conforma el meu present, el cordó umbilical entre ambdós. Davant la taula d'estudi, la finestra enganxada a un llimoner, dóna a un espai obert amb arbres i plantes enfiladisses, que sobretot a l'estiu donen vida al paisatge, amb el seu verd de vida.
Ajudant a arrodonir aquesta agradable sensació de caos, alguns llibres que per atzar es troben barrejats damunt la taula, us en dic els títols: El català en vint lliçons (1955), Reviure els fets (2020), Els condemnats de la terra (2020), Sang, dolor, esperança (2010), Per Catalunya. Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-1947) i l'exili (1954-1959), (2023) La independència és revolució (2022), Del republicanisme a l'independentisme (2017), Poesies de Màrius Torres (2012), Estat Català (1922-2022), edició (2022), Arrels a Octubre (2018), Catalanisme i obrerisme (2023), Tots els colors del negre (2024), Intel·lectuals proletaris. Pere Vigués i el grup d'"allà baix" (1928-1937) (2020).
En aquest article publicat a Llibertat.cat l'abril del 2020 escrivia: el Coronavirus s'aprofita com una peça més del tauler d'escacs, per a dur a terme una gran operació de control social per restringir les llibertats, i així poder avançar cap a un model econòmic més favorable a les elits financeres i, contrari als interessos de la majoria. A l'article recollia les preguntes que en una carta al diari El Punt -Avui (08/08/2020), feia el lector Pol Amat: Em pregunto si confinar una població a 40 graus a casa, sense poder sortir, amb els banys tancats, no és constitutiu de delicte contra la vida, contra les persones, contra la ciutadania, contra la salut, contra la decència, contra la dignitat, contra la cultura. El pas del temps ha confirmat que aquelles crítiques, eren totalment justificades.
Darrerament, han aparegut opinions denunciant decisions de l'OMS, que afavorien els interessos econòmics de la indústria farmacèutica. Cap dels responsables del dolor i les morts que es podien haver evitat, ha estat jutjat, immunitat total. Potser més endavant d'aquí a 30 anys, es desclassificaran alguns documents...
