Salvar la nostra llengua,
és protegir la nostra identitat.
Sobre el llibre
Al final del primer número 1 del Per Catalunya, editat el 23 d’abril del 1945, hi podem llegir Que l’amor a la Pàtria i la fe en la seva renaixença, il·luminin els nostres passos.
Aquesta declaració d’intencions defineix quin era l’objectiu de la publicació, alhora que la voluntat, determinació i coratge d’aquells militants del Front Nacional de Catalunya, immersos en aquella situació atziaga del primer franquisme, dels afusellaments al Camp de la Bota, de la Comissaria dels horrors de Via Laietana, 43, i de la Presó Model, de les depuracions, la gana i la tuberculosi.
‘És en aquest context històric, que el Per Catalunya inicia la seva singladura com a portaveu de l’organització patriòtica resistent, aquesta edició facsímil, ens permet de conèixer les anàlisis, l’estratègia i la tàctica del separatisme després de la Segona Guerra Mundial, alhora que enllaçar amb alguns dels plantejaments del separatisme d’Estat Català, del període de la Generalitat Republicana. El Consell redactor de Per Catalunya, es reunia a casa de l’escriptor i pedagog Joan Triadú (1921-2010), en formaven part en Josep Palau i Fabre (1917-2008), poeta i escriptor, especialista en la pintura de Pau Picasso, Joan Cornudella i Barberà (1904-1989) polític, Antoni Malaret (1917-2001), polític, el novel·lista i poeta, Josep Maria de Sagarra (1894-1961), el pintor Francesc Espriu (1916-2008), el director del periòdic era el montblanquí Antoni Andreu i Abelló (1905-1982), polític i activista cultural, els gravats del Butlletí, eren obra de Manuel Viusà (1917-1998) i els dibuixos de la seva muller Gertrudis Galí (1912-1998 ). Figura cabdal en aquest escenari era Joan- Josep Ferrer i Grau (1920-2000), sastre de professió, l’escalador que penjà la bandera del telefèric del Port de Barcelona l’11 de setembre del 1944, repetí l’operació a les torres de la Sagrada Família el 23 d’abril del 1945. El seu pis del carrer de la Riera Alta número 6, era la Caserna del FNC, potser com a manera de recuperar la nostra memòria nacional, caldria una placa que recordés que allí va néixer i morir un patriota.
Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria.
Montserrat Roig (1946-1991)
El fil de la nostra història nacional
Algú va dir que som hereus del nostre passat, de la família, de l’adscripció de classe, si avui sóc aquí presentant els 28 números del, Per Catalunya editats a Barcelona i els 16 de París, és en bona part perquè el meu pare Josep Barrera i Nogué (1898-1982), militant d’Estat Català els anys 1922-1939, el novembre de 1932 fou nomenat president de l’organització Nosaltres Sols a Mataró. Després de la guerra del 1936 fou acusat de “rojo separatista”, “depurado” i detingut uns dies a la Comissaria de Via Laietana, 43. Vint-i-cinc anys després, jo junt amb en Carles Castellanos vam passar 4 dies als soterranis de la Comissaria de Via Laietana, 43, rebent dia i nit, les atencions dels funcionaris de la Brigada Politico Social, acusats de propaganda il·legal i associació il·lícita, com a militants del FNC.
El fil roig de la història, establia la continuïtat en lla lluita entre el meu pare i jo. Vet ací que en el meu cas, com diu la dita; “els testos s’assemblen a les olles”, és la transmissió de l’herència política.
La voluntat de guanyar
En la nostra història nacional, els homes i dones del FNC i tenen un lloc de memòria ben guanyat. Vaig tenir la sort de conèixer alguns d’aquells vells lluitadors, que només demanaven un lloc de combat al servei de Catalunya, de la nostra identitat com a nació i de les seves classes populars, recordo en Magí Colet, en Josep Tramunt, l’Esteve Albert, l’Antoni Turró, en Ramon Arrufat, en Joan Cornudella, en Joan Ballester, l’Antoni Malaret, en Josep Planchart, d’ells com diu la cançó de Txarango, en podem dir que, eren de vent i ales, tenien el cor rebel.
Molts d’aquells militants del FNC de primera hora, havien passat per l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (1936-1939), alguns eren oficials d’artilleria com, en Santiago Pey, en Pere Carbonell, en Jaume Martínez Vendrell, sense el seu sacrifici i esforç en una llarga lluita, no hauria estat possible l’octubre del 2017 i l’exercici del dret d’autodeterminació, perquè malgrat el que diguin els manipuladors de la història, els catalans som un poble bel·licós, aquesta característica que confirma la nostra història, ens ha permès de superar els entrebancs i paranys que ens han parat els nostres enemics al llarg del temps. Tot el canemàs d’experiència de lluita del FNC, no arribà a la memòria octubrista. Si hi hagués hagut un coneixement previ del teixit filat durant més de 70 anys, hom hauria previst una organització paral·lela per a evitar la claudicació de les nostres elits polítiques.
La causa obrera és la causa d’Irlanda,
i la causa d’Irlanda és la causa obrera.
James Connolly
(1868-1916)
Agraïments
Vull donar les gràcies a l’amic Rafael Dalmau, que ha desencallat l’edició del Per Catalunya superant imprevistos, i l’ha portat a bon port amb la seva coneguda voluntat de servei, a en Robert Surroca per la recerca dels exemplars i la feinada annexa, a la seva muller la Maria, per la seva tendresa expressada als militants del FNC dels anys seixanta. A la meva filla Mireia que em va deixar la casa on vaig redactar la introducció al Per Catalunya. A la llibreria ONA per deixar-nos l’espai, a la Fundació Reeixida i el seu representant, l’incombustible Oriol Falguera, pel seu suport espiritual i de tota mena.
Llarga vida a l’esperit patriòtic dels, militants del Front Nacional de Catalunya Defensors de la Terra!!! Gràcies.
