Els previsibles mals resultats de la darrera edició dels PISA han generat un impacte emocional entre l’opinió pública superior, fins i tot, al que es podria preveure. Potser es barregen diversos elements: la constatació de la inoperància del govern actual (i anterior); el fracàs de les dietes miracle patrocinades des de determinades fundacions i think tanks massa amistançats amb les elits polítiques i una profunda sensació d’angoixa existencial de la nació a partir de les grans mutacions socials, demogràfiques i ideològiques de la darrera dècada. És cert que hi ha factors comuns a tot Europa, perquè és obvi que països europeus han empitjorar resultats de manera dramàtica i alguns estats ja han decidit prendre mesures radicals; Suècia es planteja eliminar l’escola concertada –perquè des de la seva implantació fa trenta anys, la segregació educativa s’ha traduït en un empitjorament de rendiments acadèmics i desigualtats– i França proposa desmantellar l’escola inclusiva i tornar als grups homogenis.
Ara bé, la qüestió a Catalunya té les seves singularitats. Sempre he qüestionat els PISA perquè aplica el mateix raser a desenes de sistemes educatius de diferents característiques, naturalesa i filosofia, cultures pedagògiques estatus docents variats. La qüestió és que el sistema educatiu català és exactament igual que l’espanyol, amb la mateixa llei, un currículum essencialment semblant, un cos docent estatal que se selecciona de manera similar i té una formació força homogènia. Normalment Catalunya es trobava a la mitjana de la taula classificatòria, cosa que encaixava amb la sociologia i els estudis de la mare (que totes les recerques consideren el factor decisiu a l’hora condicionar la trajectòria escolar dels estudiants). Tanmateix, tant en el darrer informe, com en l’estudi PIRLS publicat la primavera passada, com les mateixes proves de competències bàsiques que es realitzen a tots els centres tots els cursos, ja alertaven d’una caiguda abrupta i sostinguda a partir de l’any 2016. I això s’ha traduït en què Catalunya ha caigut en zona de descens, només per damunt de Ceuta i Melilla.
Què ha passat perquè hagi passat això? No hi busquin explicacions sociodemogràfiques. Comunitats amb característiques sociodemogràfiques semblants (com ara País Valencià, Illes o Andalusia) no han tingut aquesta evolució. L’única variable cal anar a buscar-la en les polítiques educatives empreses precisament a partir de 2013-2016; primer amb la capacitat de triar a dit el professorat (cosa que ha esberlat els claustres i que ha fet entrar en una dinàmica de nepotisme, favoritisme, intimidació, corrupció i sectarisme que ha desmoralitzat el col·lectiu); després, amb l’aposta decidida i acrítica per una mena d’”innovació educativa” que pretenia transformar l’escola, i com certifiquen els resultats PISA, a fe que ho han aconseguit. Com diria el dictador Francisco Franco, “ens trobàvem a la vora de l’abisme, i vam decidir fer una passa endavant…”
La “innovació”, que implica tot un llenguatge críptic i una litúrgia religiosa, implicava ABP (treball per projectes, una metodologia centenària molt qüestionada pels seus escassos resultats en l’escolarització obligatòria), treball per competències (un terme que ni els seus impulsors saben definir satisfactòriament), situacions d’aprenentatge, comunitats d’aprenentage, projectes magnet, constel·lacions familiars, pedagogies Waldorf, holístiques, Montessori, pedagogies invertides, DUA… tot plegat amb un seguit de condiments d’escàs o nul fonament científic (neurociència, intel·ligències múltiples, intel·ligència emocional) i sobretot, moltes pantalles i digitalització. En una experimentació a pèl, sense protocols d’avaluació, indicadors de progrés, amb més fe que evidència, tot plegat es combinava amb un menyspreu per la tradició (les metodologies de lectoescriptura funcionals, la memorització, els exàmens, la lectura en paper, l’explicació a classe, el paper actiu del mestre, els deures, el treball individual, la lectura en veu alta, el dictat) i el canvi sobtat en les prioritats educatives. L’escola ja no era un lloc on un individu aprenia coses i es dotava d’instruments intel·lectuals i habilitats personals per adaptar-se als reptes i dificultats del món exterior, per esdevenir un entorn on (obligatòriament) havien de ser feliços: un parc d’atraccions, en termes del pensador i mestre Gregorio Luri. Què podia sortir malament?
Teòricament, aquests canvis destinats a “transformar l’escola” (una vella aspiració de tot enginyer social) venien avalats per “experts”. Jo en conec –i n’he tractat– uns quants. I lamentablement he de dir que “són els pares”. Una vegada els despulles de la seva retòrica acadèmica intimidatòria hi ha un emperador nu. Que el seu reclutament no té res a veure amb el que diuen, pensen, saben o coneixen, sinó per la seva facilitat d’obeir ordres, seguir indicacions polítiques i repetir mantres dictats pel qui el paga.
Els lectors habituals poden comprovar que no m’agrada gaire parlar de mi. Tanmateix, avui faré una excepció i exposaré una mica de currículum. Des que vaig trepitjar la facultat de Magisteri (la mítica i aleshores prestigiosa “Escola de Mestres Sant Cugat, de la UAB) han passat ja trenta-nou anys. He estat anys fent de mestre i professor, dels quals, deu dedicats a l’educació especial. He exercit set com a professor universitari; tres com a formador de mestres; quatre, coordinant un projecte de cooperació educativa europea. He publicat diversos articles acadèmics, participat en llibres de text, dissenyat algun pla d’estudis, acabo de publicar (l’any passat) un llibre sobre la crisi educativa actual. Porto dècada i mitja treballant en el principal sindicat docent, catorze anys fent de coordinador editorial d’una de les revistes educatives més prestigioses i llegides (la Docència, que tira al voltant de deu mil exemplars). Hi he anat a uns quants congressos. He traduït al català i introduït alguns autors com Christian Laval, Nico Hirtt o Richard Hatcher. Aviat farà set anys que sóc membre del Consell Escolar de Catalunya. Participo d’alguns grups de coordinació internacional sobre educació. Sóc cofundador d’un laboratori d’idees educatives alternatiu (el Seminari Ítaca, dedicat a celebrar seminaris acadèmics i a introduir pensadors sobre educació que considerem tenen coses interessants a dir). He tractat amb uns quants consellers d’educació. Tinc, el que diríem, el perfil d’un “expert educatiu”. Ara bé, no es pensin que sóc cap gran meravella. N’hi ha centenars, potser dos o tres milers de persones dels 90.000 docents que actualment exerceixen a l’educació pública que tenen un currículum molt superior al meu, i que, per tant, tenen més dret que un servidor a ser considerats com a experts.
Ara bé, no busquin el meu nom (ni el seu) entre els arquitectes i enginyers que dissenyen les polítiques educatives que ens han dut al pou sec on ens han confinat el sistema. El reclutament dels “experts” influents no els trobaran entre persones amb un mínim d’experiència real a les aules, ni entre aquells que expliquen coses interessants, o els qui hagin fet recerca seriosa. Perquè no es busca ningú que tingui coses rellevants a aportar, sinó sobretot mercenaris que estiguin disposats a recrear amb certa retòrica científica les frases i eslògans que els grups de pressió els han dictat prèviament. Que s’han de beneficiar les empreses de serveis i menjadors? Doncs ració de “cronobiologia” que critiquin la jornada compactada; que s’han de vendre productes digitals (o regalar a multinacioals les dades personals d’estudiants i professors)? creem un relat que certifiqui la necessitat de digitalitzar l’escola. Que les empreses busquin major desigualtat de coneixements? Fem un treball per projectes que perjudiquin els estudiants d’extracció humil. Que cal mantenir com sigui alumnes al sistema fins als divuit anys? Ens inventem un “batxillerat competencial”. Que cal reduir la despesa educativa? Ens petem els centres d’educació especial i col·loquem estudiants amb problemes greus a l’aula ordinària a pèl, sense suports, i creem conceptes com “el disseny universal d’aprenentatge” Que cal dissimular estadísticament el fracàs escolar? Que passin tots de curs, malgrat llurs carències, i adaptem el seu currículum no tant a les seves capacitats com a la seva voluntat (o no) de treball.
La situació actual de desgavell educatiu és, doncs, fruit de circumstàncies difícils agreujades per decisions polítiques equivocades. I els “experts”, sovint des d’entorns acadèmics o de think tanks ruixats amb diners públics i privats (sobretot del sector financer, del digital i del “filantrocapitalisme”) acaben formant part d’aquest entramat que podríem qualificar de prostitució intel·lectual. Qui paga mana, i sovint el que es fa és avalar amb la seva “expertesa” decisions preses d’antuvi vinculades a interessos particulars, de classe, o el que resulta encara pitjor, per satisfer prejudicis socials o ideològics. Per descomptat, això només funciona si hi compten amb la col·laboració necessària d’uns mitjans de comunicació massa dependents d’algú disposat a sostenir-los econòmicament per imposar el seu relat.
A tall d’exemple, una de les meves feines consisteix sovint a llegir-me extensos informes acadèmics (fins i tot d’algunes d’aquestes fundacions). Alguns d’aquests experts, que poden arribar a tenir un bon currículum i acaben fent feines d’anàlisi meritòries, poden omplir centenars de planes amb dades interessants que contrasten i es contradiuen amb les conclusions emeses en els resums executius (sovint redactats per terceres persones) que són el que passen als periodistes a fi d’entabanar l’opinió pública. O es munten episodis típics de guionista, com ara fa alguns anys, dues professores d’Olot (de les quals pràcticament ningú no n’havia sentit mai a parlar) van demanar un “batxillerat competencial” (en realitat un baxillerat devaluat, disminuït en continguts i profunditat dissenyat perquè tothom hi pogués aprovar, especialment entre qui no tenia pensat anar a la selectivitat). La notícia va ser difosa i redifosa mil i una vegada pels grans mitjans. Per contra, des del Seminari Ítaca vam impulsar un manifest crític, el “Manifest per una educació al servei de les persones, del saber i la cultura”, signat per 1.103 mestres, membres d’entitats educatives, professors d’universitat, escriptors prestigiosos. Doncs, efectivament, malgrat els esforços del grup impulsor, allò va ser silenciat pels grans mitjans, i pràcticament va circular de manera clandestina.
Hem arribat on som perquè persones equivocades porten massa temps prenent decisions errònies. I perquè els experts oficials, en realitat han actuat com a vulgars estafadors.
