Les passades eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià van posar fi al cicle de vuit anys de governs del Botànic. Unes setmanes més tard se celebraven també eleccions generals en l'àmbit estatal espanyol, que, ens agrade o no, ens afecta de manera directa. El resultat de tots dos processos electorals (el segon encara inconclús pendent de la investidura de Pedro Sánchez o de la convocatòria de noves eleccions), ens han abocat a un nou cicle polític, on les lluites populars, culturals i nacionals, les estratègies dels partits i les línies de treball de les entitats de la societat civil, estaran molt condicionades per eixos resultats electorals. En el cas valencià per l'entrada de la dreta extrema i l'extrema dreta a les principals institucions del País. En l'àmbit estatal pel previsible nou govern de majoria progressista que, si finalment es constitueix mitjançant un pacte amb Junts per Catalunya i la resta de partits catalans, bascos, gallecs..., podria anar acompanyat per la possible (només possible) obertura de la segona part de la transició postfranquista.
Al País Valencià, cal recordar una vegada i una altra vegada que el resultat electoral del 28M no va ser per una pujada en vots de les dretes, ans al contrari, va ser per una importantíssima abstenció dels sectors socials més compromesos socialment i nacionalment, que no van avalar els partits que apostaven per un tercer Botànic, ja que els dos primers havien decebut molta gent. Això vol dir que al País Valencià, tot i haver-hi una majoria institucional en mans de la dreta, continua havent-hi una majoria socialment d'esquerres. Una majoria de la societat valenciana ni ha votat el retorn de les dretes, ni assumeixen el seu programa polític. Eixa majoria o, almenys una part important dels seus components, es mostra ara més compromesa amb la llengua i la cultural del País i amb una creixent sensibilitat sobiranista, com ho demostren haver fet recular les propostes de l'extrema dreta a Borriana, Castelló de la Plana i Alacant, i la importantíssima resposta democràtica en suport dels antifeixistes de Pego encausats per l'aparell jurídic i policial espanyol.
D'aquesta anàlisi sorgeixen dues conseqüències. La primera, un avís clar i contundent al Consell presidit pel Sr. Mazón: la majoria social ni compartim ni acceptarem passivament les agressions al nostre poble que implica l'aplicació del programa polític de les dretes espanyolistes. El Consell de la Generalitat hauria de ser conscient que, tot i que té la majoria institucional, no té el suport de la majoria social. Això dependrà sobretot, de com continue expressant-se la voluntat d'eixa majoria de no acceptar el rol de majoria silenciosa i submisa.
La segona conseqüència afecta directament a aquesta majoria social i als partits, entitats i organitzacions que la conformen: l'objectiu de tots i totes no pot ser només preparar l'alternança electoral per a fer fora el PP i Vox i que torne el tercer Botànic. Cal que anem més enllà. Necessitem un projecte polític i social compartit per la majoria, amb l'objectiu de superar la dreta, però també les limitacions dels dos governs del Botànic. I això, perquè puga ser realitat, cal preparar-ho des d'ara mateix. Esperar el pròxim cicle electoral per començar a implementar-lo ens abocarà a un fracàs semblant al de 28 de maig, ja què malgrat que la voluntat de fer fora les dretes espanyolistes hi haurà sectors socials que no votaran per un tercer Botànic sense garanties d'implementar un projecte mínimament transformador que vaja situant el País Valencià com a subjecte polític.
La tasca pot semblar gegantina, però, o la posem en marxa o serem partícips de processos polítics cada cop més decebedors per a amplis sectors socials i desligitimadors del mateix sistema polític. Hi ha moltes més raons per començar a preparar una superació del sistema actual de partits polítics valencians. Un exemple evident d'aquesta necessitat ha estat els recents debats d'investidura al Congrés espanyol, on els partits que es reclamen com a valencians i fins i tot com a valencianistes no han estat capaços de trobar la fórmula per fer visibles les múltiples reivindicacions que com a País tenim. Com se sol dir popularment, ni han estat ni se'ls espera. Actualment, els 33 diputats i diputades del País Valencià són, malauradament, una simple extensió dels partits espanyols. I l'únic senador valencià que des del començament de la Transició postfranquista havia fet visible les nostres propostes al Senat, Carles Mulet, ha estat liquidat per raons burocràtiques de la seua coalició.
Al principi he comentat que la possible investidura de Pedro Sánchez podria anar acompanyat de l'obertura d'una hipotètica segona part de la transició postfranquista. Les raons són diverses i van des de la necessitat de l'Estat de taponar les reivindicacions independentistes a Euskal Herria i Catalunya, fins a la necessitat del capital més internacionalitzat que opera a l'Estat d'homologar-se amb la resta del capital europeu, passant per l'obligatorietat, via sentències dels tribunals europeus, d'harmonitzar l'estructura juridicopolítica amb la resta de socis europeus... De tota manera, la voluntat de l'Estat no anirà més enllà del que siga estrictament necessari en funció de les diverses correlacions de forces dins del mateix Estat, entre els sectors més desacomplexadament imperialistes i aquells altres que necessiten temporalment o parcialment de les forces independentistes per garantir-se la seua quota de poder i, per altra banda, entre les forces centrípetes espanyolistes i els moviments independentistes.
Des d'Euskal Herria, estan plantejant que aquesta legislatura hauria de ser la del debat territorial per avançar cap a la plurinacionalitat. Acompanyen aquesta proposta de la reivindicació de la superació de la zonificació lingüística i garantir la plena igualtat entre l’èuscar i el castellà i cal recordar que tant al País Basc com a Navarra ja fa molts anys que disposen d'hisenda pròpia. Des de Catalunya està plantejant-se l'amnistia per a totes les persones encausades per Espanya pel fet de ser independentistes i en diverses formulacions, la realització d'un referèndum d'autodeterminació.
Sense entrar ara i aquí al debat sobre les virtualitats, límits o possibles contradiccions d'aquestes propostes catalanes i basques, que pense que correspon als subjectes polítics directament afectats, la pregunta que com a poble valencià ens hauríem de fer, és sobre el paper que jugaran «els nostres» partits i el nostre País Valencià com a subjecte polític si finalment s’obre aquesta finestra de possibles canvis. La resposta avui no pot ser massa positiva, però hem de recordar que hi ha una majoria social que col·lectivament vol anar més enllà i que tenim la possibilitat de posar en marxa un procés amb l'objectiu d'anar condicionant el sistema de partits existents, fins a crear les condicions per a la seua superació.
