“Hi ha una mena d’enemics del nostre país, normalment obtusos i de caràcter volcànic, ferits en allò que quaranta anys de propaganda feixista aclaparadora i uns quants segles de pràctica imperialista de continuïtat els han posat al cor en forma de sentiment patriòtic, que perden l’oremus en sentir parlar de nació si el concepte és referit als Països Catalans o a qualsevol dels altres pobles submergits de la península, però estic segur que també n’hi ha alguns, més intel·lectuals i no tant viscerals en llurs manifestacions, que s’alegren del magre contingut que molta gent i molts partits de casa nostra venen a posar en l’expressió. No tant sols Fraga i col·laboradors oficiosos més a l’esquerra o més a la dreta que no accepten que siguem una nació; els fan costat sense saber-ho, una bona part d’aquells qui veiem amb goig com les parets de la ciutat s’omplien de cartells on es proclamava Som una nació, serem una nació. Com si n’hi hagués prou amb dir que ho som i ja no calgués un cop n’hem assabentat tothom fer l’esforç de realitzar-la sense la qual ens quedarem amb la closca buida de sempre”.
Passen els anys, i no n’aprenem. El que ha passat Borriana, es per la manca de promoure polítiques valentes des de les Corts Valencianes en defensa del català. Així com també per no fer res per la reciprocitat de l’espai audiovisual català entre altres coses, ni les Corts ni els diferents governs de la resta del Països Catalans.
Sempre s’ha actuat amb timidesa per evitar no despertar al llop, sense adonar-se que el tenim al si de la nació ben despert i aprofita tots els mitjans al seu abast per aniquilar-nos com a poble. Si els plantes cara, i es fes el que cal fer en defensa de la nostra cultura i la nostra llengua. Segur que no s’ha atrevirien.
Quan hem avançat en la defensa dels nostres drets com a catalans, com va passar durant els anys 70, el concepte Països Catalans va arrelar al conjunt de la nació. Fins i tot, vam ser capaços de fer un programa de país pel conjunt de la nació a l’entorn del Congrés de Cultura Catalana. Sembla que ningú no s’encordi, com també d’aquelles manifestacions multitudinàries del 9 d’Octubre (1977) a la ciutat de València.
Reconeixem que l’anomenada Batalla de València va tenir els seus efectes, però no només al Sud de la nació, també al Principat, que no va estar a l’alçada del moment. Els pactes de Josep Tarradellas i l’esquerra progressista PSUC i PSOE amb el govern espanyol van esvair el concepte i la nació va que quedar trossejada per unes fronteres interiors més compartimentades que mai, deixant isolada Catalunya Nord.
A la llarga, Jordi Pujol també es va sumar als pactes (amb el PSOE i PP), per evitar que el concepte Països Catalans prenguès embranzida. Això es van veure reflectit amb el tancament del senyal de TV3 al País València i les Illes, que anàvem molt més enllà de la prohibició de la col·laboració dels territoris històrics catalans que planteja la sagrada Constitución espanyola.
Durant tot aquest temps, només l’independentisme combatiu, alguns mitjans de comunicació i el voluntarisme popular mantenien viu el concepte "Països Catalans, amb lees diades la llengua, les tradicions els vincles que ens uneixen com a nació. En aquest punt, cal destacar, la Flama del Canigó que ens recorda cada 24 de juny la Festa Nacional dels Països Catalans.
Els fets de Borriana, com els atacs constants a la nostra llengua de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no es solucionen només amb la simple denuncia o la solidaritat amb subscripcions populars a les revistes censurades. Aquests fets, s'han de combatre també amb polítiques lingüístiques valentes com la reciprocitat de l’espai audiovisual català... entra altres, desafiant als tribunals si és necessari... Cal plantar cara a l’A por ellos, fins assolir la independència.
