Un d’aquests presos va ser el pintor Salvador Dalí. El 30 de maig de 1924 Salvador Dalí i Jaume Miravitlles (eren companys d’institut) ingressen a la presó de Girona acusats de 'delitos contra la unidad de la Pátria'. Dotze dies més tard, l'11 de juny, el mateix jutge ordena a director de la presó que els deixi en llibertat. Havien passat un total de 21 dies empresonats, ja que la seva detenció es va produir el 21 de maig i havien estat prèviament nou dies incomunicats a Figueres (el Castell de Figueres va ser la principal presó de la demarcació durant el segle XIX on s’arribà a empresonar destacats independentistes cubans). Per contra, Martí Vilanova i altres detinguts a la mateixa batuda, el forner de la vila de Llers, Eugeni Arolas, i el metge de Sant Joan de les Abadesses, Fernan Latorre, van passar aquell estiu a la presó de Girona.
Les detencions podien estar motivades per l'intent de protesta contra la visita del rei Alfons XIII a Figueres el dia 15 de maig de 1924. Jaume Miravitlles va tornar a ser empresonat anys després (1926) a París (i mesos més tard al Castellet de Perpinyà) per la seva participació als Fets de Prats de Molló. Durant la guerra del 1936-1939 Miravitlles fou un dels responsables de la propaganda de la Generalitat republicana. Al fons de la Fundació Gala-Dalí hi ha un retrat de Miravitlles pintat per Dalí l’any 1922 (cal recordar que paradoxalment la Fundació Gala-Dalí propietària del retrat del republicà Miravitlles actualment és una de les impulsores de la institució monàrquica mitjançant la Fundación Princesa de Girona i que Salvador Dalí va deixar com hereu l'Estat espanyol).
El mateix any de l'empresonament de Dalí i Miravitlles però uns mesos abans (el 3 de gener del 1924) per ordre del general Emilio Barrera, capità general de Catalunya, un centenar de regidors (i personalitats gironines com l'arquitecte Rafael Masó) van ser alliberats provisionalment de la presó de Girona després d'estar una setmana empresonats acusats d'haver signat un manifest catalanista del CADCI. Molts amics els esperaren a la sortida de la presó, segurament els mateixos que segons Albert de Quintana durant l'empresonament “Ens ompliren d’obsequis, vins exquisits i tabacs, que passaren a les nostres mans després d’haver pogut aconseguir rompre per un cap la tela metàl·lica que hi havia existent a la doble reixa de la presó”.
Entre els anys 1934 i 1936 un altre figuerenc (Josep Puig i Pujades) va estar ingressat a la presó de Girona. Josep Puig era membre de nombroses associacions culturals com l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i el Foment de la Sardana de Figueres (1927). Políticament, el 1908 milità a l'Aplec Nacionalista Republicà i publicà a L'Autonomista, Empordà Federal, Joventut i Il·lustració Llevantina. En proclamar-se la Segona República Espanyola era president de la Federació Republicano-Socialista de l'Empordà, que s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit amb el qual fou diputat provisional de la Generalitat el 1931, regidor de l'Ajuntament de Figueres el 1931-1938, i comissari de la Generalitat a Girona el 1933. Fou processat per la seva participació en els fets del sis d'octubre de 1934 i condemnat a 30 anys de presidi que describí al llibre ‘Ell, a la presó’. A començaments de 1936 fou alliberat i a les eleccions generals espanyoles de 1936 fou elegit diputat pel Front d'Esquerres per la demarcació de Girona.
Com ja hem comentat la presó provincial de Girona estava situada en un edifici al costat del Seminari fins que l’any 1936, amb l’esclat de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) i l’augment dels empresonaments, s’amplia cap a l’edifici veí (a algunes finestres de l'edifici del Seminari i dels apartaments del número 3 del carrer Portal Nou es poden veure marques dels antics barrots). La població reclusa, aproximadament unes 500 persones, estava formada bàsicament pels condemnats pels fets del 18 de juliol i dies posteriors, gent políticament afí a la dreta, militars, religiosos i falangistes.
El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes a Girona, la presó va passar a estar ocupada per persones afins o lleials a la República i el seu nombre va augmentar de manera espectacular: 2.145 presos el 1940 i fins a més de 3.000, posteriorment. Al principi hi havia homes i dones en un espai que no complia les mínimes condicions d’habitabilitat i higiene (van morir desenes de presos durant aquest període) i que estava clarament massificat en cel·les per a 2 o 3 persones n’hi havia 15 o més. A finals de 1940 les dones van ser traslladades al convent de les Adoratrius, a la ronda Pare Claret de Girona (durant la República el carrer es deia ronda del Dr.Robert), que es convertiria en la presó central de dones. El 1941, a instàncies del bisbe Cartañà, que insistia en el fet que la presó havia d’abandonar el Seminari, van començar les obres de rehabilitació d’un edifici que, per les seves característiques, podia servir a aquest propòsit. Era un altre convent de monges que havia quedat abandonat a l’inici del conflicte bèl·lic, un edifici molt gran, d’estructura geomètrica i regular, de caràcter auster i que donava una forta sensació de fortalesa: el convent de Santa Clara de Salt. D'aquesta manera el Seminari i l'antiga presó de Girona van deixar de rebre reclusos.
