La setmana passada, la Comissió de la Dignitat va organitzar un acte davant Via Laietana, 43. La concentració, d’acord amb la publicació recent del llibre de l’escriptora Gemma Pasqual, mirava de reivindicar la memòria de les centenars de dones torturades davant d’aquella infame adreça, des de 1939 a 2019. Com els historiadors sabem, com també coneixem els demòcrates d’aquest país, és aquest un lloc de la infàmia, una casa dels horrors, l’Abu Grahib d’occident o l’Escola de Mecànica de l’Armada de Catalunya, on es respira violència, tortura, humiliació, i el pitjor de tot, impunitat.
Seu de les forces repressives de diversos règims i uniformes, representa el símbol de la violència i opressió d’Espanya contra la societat catalana. I en contra de qualsevol criteri d’humanitat, malgrat la seva negra història, malgrat les raonables peticions de la societat civil i de les institucions, es manté allà, desafiant. Encara fa poc el govern socialista ha refermat la intenció de mantenir insultantment la caserna com a recordatori de la violència que no es dubta a fer servir per mantenir l’statu quo davant qualsevol temptació de llibertat, de drets democràtics o dignitat.
Convé recordar que es va col·locar allà, precisament al bell mig d’aquella avinguda que va obrir en canal la Barcelona popular com a mesura simbòlica de control estratègic, com a fórmula de poder sufocar les continuades revoltes del moviment obrer, de les reivindicacions socials, i mantenint la tradició de tenir una Ciutadella (i un Castell de Montjuïc) que apuntaven amb els seus canons la capital del nostre país, com a exemple que som els catalans els enemics del despotisme borbònic.
Quan parlem d’impunitat, caldria recordar que en el mateix acte, com ens recorda un editorial escrit fa pocs dies per Vicent Partal, un espanyol va escridassar i insultar provocadorament els assistents, segur que qualsevol resposta comportaria la protecció d’una policia espanyola obsessionada a reprimir la societat civil, com porten generacions practicant. Aquesta impunitat de sèrie, de violència recurrent, de parcialitat policiaI, judicial, administrativa i mediàtica és del tot normalitzada, tenint en compte que el panell que, a pocs metres de la comissaria on es recorden les pràctiques de les tortures i les execucions extrajudicials d’aquest sinistre edifici és cremat habitualment per l’extrema dreta sense que res ni ningú ho hagi impedit o investigat.
Certament, davant d’un símbol de la infàmia, hi ha qui opina que allò ha de reconvertir-se en un espai de memòria, en un edifici destinat a recordar aquesta foscor contínua que s’ha projectat des de l’inici, una mena de casa dels horrors museïtzada. Altres, com els manifestants de la batalla d’Urquinaona, desitjaven instal·lar una biblioteca, com a contrapunt entre aquesta enemistat sempiterna entre cultura popular i barbàrie imperial. Qui això escriu considera que, com a edifici posseït pel mal absolut al més pur estil poltergeist, hauria de ser completament enderrocat i substituït per un pàrquing com ha passat amb el Reichstag hitlerià o com a un descampat enmig de la ciutat, potser amb una placa que no es limités a exaltar la memòria dels torturats i assassinats, sinó també la identitat dels torturadors i assassins.
Aquesta mateixa setmana hem tornat a veure un altre episodi molt definitori del que representa Espanya amb o sense Constitució; amb o sense dictadura. El trasllat de les despulles de José Antonio Primo de Rivera, ideòleg del feixisme espanyol, ens ha raportat escenes de com de normalitzada està una ideologia que va implicar centenars de milers de morts i desapareguts, que va provocar, en expressió de Paul Preston l’holocaust espanyol i que van obtenir una resposta policial molt diferent a la dels partidaris d’una autodeterminació, dret internacionalment reconegut i pilar de la democràcia, que no ha comportat cap altra víctima que independentistes, especialment a Via Laietana. Tot plegat demostra que Espanya continua essent la continuació del franquisme (i més enllà, del despotisme borbònic secular, i de la inquisició, i la de l’aïllament, i de la intolerància, del supremacisme lingüístic i cultural, del colonialisme…) per altres mitjans. Una Espanya que no ha tocat ni un pèl a cap torturador, que no ha processat cap crim franquista (comès abans o després de la il·legítima llei d’Amnistia del 77), que continua protegint una església protagonista de diversos escàndols d’abusos o segrests d’infants. Una Espanya que a diferència d’Argentina el 1985 o qualsevol altre país, no ha fet els judicis necessaris per enfrontar-se cara a cara amb el passat.
Espanya no canviarà. El nacionalisme de rojigualda ha propiciat una anestèsia moral col·lectiva amb un estil que recorda la Turquia que nega el genocidi armeni o kurd. L’única manera de poder fer aquesta necessària catarsi és mitjançant la independència. La reacció repressiva i virulenta de l’aparell de l’Estat, amb les seves clavegueres i eines propagandístiques durant la darrera dècada en són una bona mostra del temor que experimenten aquells que se sabien impunes, aquells segurs que no han de donar explicacions pels seus crims, com mostren els representants polítics cada vegada que neguen les investigacions sobre el Catalangate o qualsevol altra circumstància que els recordi quina mena de nació es tracta.
És per això que, contràriament al que és discurs oficial a Madrid, i al que pensen alguns independentistes una mica pesats, la independència no és pas tant per fer una república uniformitzada com per experimentar les llibertats bàsiques de qualsevol societat democràtica que impliqui no sentir temor cada vegada que es passa davant un edifici tan sinistre com el de Via Laietana. Perquè la independència ha de ser, sobretot, seguretat democràtica, confiança, justícia i reparació. La histèria de la reacció anticatalana, més enllà de la catalanofòbia incorporada a l’ADN castellanocèntric, també és degut a la por a haver de donar explicacions (i assumir responsabilitats) davant d’una violència estructural i sistèmica.
