Han passat dos anys i escaig d’ençà que en Sergi Perelló i el seu equip es van posar al capdavant del que ells han anomenat, entre alguns altres adjectius (feminista…) “el sindicat nacional i de classe”, però anem a pams.
El primer que cal dir és que no han acomplert cap dels objectius que s’havien plantejat. Després d’uns excel·lents resultats que es produïren en les eleccions del 2019 al sector públic, Educació, Sanitat i Administració, recordem que en aquesta etapa la Secretaria General del sindicat era en mans d’en Carles Sastre, en aquestes eleccions del 2023 la patacada ha estat d’una proporció que ni els més pessimistes es podien arribar a imaginar.
Aquesta patacada es produeix després d’un llarg procés d’expedients, purgues i expulsions de delegats i afiliats del sindicat, una gestió desastrosa de la Intersindical-CSC i del seus seguidors oficialistes, que es mantenen aferrats en una posició acrítica i submisa.
Més endavant, en un altres escrits, descriuré la importància del que representa el sector públic dins del sindicat, precisament sectors com Sanitat, Administració, Ajuntament i Diputació, i, és clar, Educació, sector laboral sobre el qual exposaré i precisaré un seguit de dades i una anàlisi rotunda.
Abans, però, convé aclarir un seguit d’aspectes en relació als epítets –i mantres- de què viu l’actual Intersindical-CSC, i que no fan honor a la realitat: els de “sindicat de classe” i “sindicat nacional”.
Sindicat de classe. Quan s’ha d’anar repetint constantment el que hom és, és que realment no s’és això o, si més no, encara no, i potser no ho acabarà essent mai. Actualment hi ha entre d’altres casos gent que fa negocis amb el sindicat, que té més d’una feina i així pot portar els fills a escoles que costen no pocs diners i alliberats que han arribat a la Intersindical-CSC provinents d’altres sindicats on havien caigut en desgràcia i havien perdut les seves hores d’alliberament. Com es pot parlar de sindicat de classe quan no s’està al costat dels treballadors resolent-los problemes i dubtes (veure que ha passat a Educació) i només fent gestió burocràtica des dels despatxos i fent vídeos a les xarxes que massa sovint mostren una gran indigència sindical. Cal no oblidar el descontentament de no pocs delegats elegits sota les sigles de la Intersindical-CSC en trobar-se sense cap tipus d’assessorament quan arriben els problemes. De quin tipus de classe estan parlant? Segurament de la classe dirigent en la qual ells se senten ben instal·lats i des de la qual van proposant expedients, purgues i expulsions d’afiliats que senzillament han opinat de manera diferent a la d’aquesta actual direcció.
Per una altra banda, si prenem com a referència altres grans sindicats descrits com “de classe”, tots aquests altres sindicats compten amb una sectorial de “Jubilats” o “Pensionistes.” A la Intersindical-CSC, vergonyosament, la iniciativa de constituir una sectorial de jubilats, que comptava amb moltes expectatives i amb un treball molt madurat, va patir tota mena de traves i entrebancs. Els motius? No poder controlar una nova sectorial que podria alterar la correlació de forces. Aquesta és la concepció patrimonialista i immobilista que regeix l’actual sindicat. Un “sindicat de classe” que exclou els treballadors jubilats, però que els cobra les quotes? Tot per mantenir-se en el poder.
Sindicat nacional. El mateix que succeeix quan s’omplen la boca parlant de sindicat de classe, els passa amb la terminologia de sindicat Nacional. De quina nació estant parlant?. No deu ser de la nació sencera, dels Països Catalans, més aviat s’han de referir forçosament al Principat, a la Catalunya (Sud) estricta que és on actuen. No sabem si és per voluntat, per desconeixement de la pròpia nació o per intentar continuar en l’autonomisme, que ja no porta enlloc pels que ens declarem independentistes, que no hi ha cap projecte conegut de la Intersindical-CSC que treballi en la direcció de la construcció d’un veritable sindicat Nacional. Al llarg i ample dels PPCC hi ha forces sindicals, algunes petites com la COS, d’altres només sectorials com UOB a ses Illes, i l'STEI, per posar uns exemples, o a la Catalunya Nord, però també d’altres com la Intersindical Valenciana molt més potent en tots els aspectes (implantació al territori, representació…) que la Intersindical-CSC.
De tothom és conegut que quan parlen de relacions amb altres sindicats mai fan esment dels sindicats de la nostra nació. Estan instal·lats en el marc mental ibèric i tenen com a models a imitar a sindicats com la CIGA gallega o ELA basca, i és amb aquests sindicats amb qui desenvolupen les seves relacions prioritàries.
Mentre no hi hagi la voluntat de treballar per construir el gran sindicat dels PP.CC. no és honest que ningú s’autoproclami el sindicat Nacional com fa la Intersindical-CSC i menys quan treballa en la direcció contrària.
Pel que fa a Educació, sector en el qual a les elecions del 2.019 només es van presentar candidatures en 7 dels 10 serveis territorials la Intersindical-CSC va obtenir 47 delegats (sense ni un sol alliberat i picant pedra des dels centres de treball) convertint-se en el tercer sindicat del sector darrera de la USTEC i CC.OO. Cal tenir present que feia molt anys que no s’havia pogut presentar per aquest sector i que per tant partien de zero delegats. Quatre anys més tard a les darreres eleccions del 20 de març , tot i presentar-se en tots 12 serveis territorials, els resultats han estat de vergonya, s’han perdut 15 delegats és a dir al voltant d’un 32% i el 42’50% dels vots; s’ha passat de 4.295 al 2019 a 2.469 al 2023. És a dir que de representar un 13% del total del professorat el 2.019 s’ha passat a un 7,6% el 2.023. La incapacitat, la mala gestió dels recursos obtinguts, recordem que per aquestes eleccions disposaven de més d’una vintena d’alliberats que poc o gens han trepitjat els centres (així es té contacte amb la classe treballadora docent) i la manca de discurs sindical els ha portat a aquest desastre. Desastre que implica quedar fora de la mesa sectorial, en no haver arribat al 10% de representació del sector, i per tant nul·la capacitat de negociar amb l’administració educativa. Malauradament aquest panorama s’allargarà com a mínim 4 anys fins les properes eleccions de l’any 2027. El que és més sagnant de tota aquesta nefasta situació és la manca de sentit crític , només cal llegir el comunicat emès per la sectorial d’educació que reparteix culpes als altres sindicats, no es planteja cap dimissió i acaba fent un “juancarlos” ho sentim molt, ja ho farem millor la propera i fins una altra. Pitjor impossible.
Gran patacada per als seus càlculs, i obstrucció i pillatge del projecte de sindicat nacional i de classe que realment van bastir persones com la Isabel Pallarès i en Carles Sastre. Una nefasta contribució a la lluita independentista.
