Escrit de Carles Castellanos i Llorenç corresponent a un fragment amb el títol llibre “Reviure els dies”, publicat per Pagès editors el 2003
"El 22 d'abril, la Guàrdia Civil deté els independentistes Marcel.lí Canet i Sebastià Datzira. I en relació amb aquest fet té lloc l’entrada de la Guàrdia Civil al campus de Bellaterra. El pretext són les declaracions inculpatòries extretes dels dos detinguts sota tortura. El desenllaç dels fets és el següent: Quan jo sortia amb cotxe del campus cap a Sabadell, mentre passava per davant de la Facultat de Ciències de l’Educació, em van barrar el pas dos o tres cotxes que em van envoltar en un descampat a la dreta de la carretera. Tot seguit em van fer ajupir dins un cotxe i em van tapar el cap amb una jaqueta. Així em van portar a la caserna de la Guàrdia Civil del barri de Sants de Barcelona.
A partir d’aquell moment van començar unes llargues hores d’agressions, de les quals us estalvio els detalls, en consideració a la vostra sensibilitat. A la caserna de la Guàrdia Civil de Sants, a part d’unes converses surrealistes en què, durant uns moments, uns “números” que em “guardaven” em feien retrets dient-me que jo els volia fer fora de Catalunya (pel que semblava hi vivien bé) i que això de l’independentisme esra una cosa lícita “mentreno tingués gaire importància social” (bona manera d’enendre la llibertat d’expressió!), un primer equip d’enrgúmens em va sotmetre a tortures un pèl primitives (si és que es pot distingir entre aquesta mena d’afers) basades en cops per tot el cos i en intents d’ofegar-me entre tres o quatre amb un coixí.
Això va durar de manera intermitent tot una nit, en el decurs de la qual vaig rebre una visita ben sinistra d’una dona que deia que es va presentar com a metgessa forense la qual segons sembla havia de dir si jo em trobava bé. No va voler escoltar cap de les meves protestes pels maltractaments que rebia. Em va inspeccionar ràpidament i se’n va anar. La seva vistita servia, doncs, per a comprovar si jo comptava amb les condicions de salut necessàries per a ésser sotmès a tortura. La comprovació devia ser positiva perquè els maltractaments van continuar en l’estil que ja us he contat (cops per tot el cos, empentes, crits, amnenaces de mort amb el contacte al cap d’armes de foc, intents repetits i salvatges d’ofegar-e amb un coixí ...) fins que les primeres clarors del dia em van anunciar un probable respir.
Ja havíem passat una nit! En aquests casos el temps “ja fet” és una petita victòria que juga a favor teu. Tot allò que ja ha passat no tornarà a succeir i cada minut que ha transcoregut és un minut menys en mans del funcionariat torturador. Durant el dia també podien disminuir els maltractaments. Tot plegat em permetia, un cop passades les hores nocturnes, d’abandonar-me momentàniament a un cett alleujament. Procurava tranquil.litzar-me pensant que no tenien cap raó de pes per retenier-me i que ben aviat afluixarien.
De sobte, però, em tornen a tapar el cap amb una caputxa i, quan pensava que seria sotmès a noves sessions de tortures, em fan caminar i em fiquen en un cotxe (és de dia, vaig pensar, no crec que em portin a una descampat per a aplicar-me la “llei de fugues”). El viatge va durar algunes hores i, havent hagut de parar una estona a pixar amb una metralleta al costat, vaig veure clar que se m’emportaven a Madrid, cosa que no em feia gaire il.lusió –tot sigui dit- perquè presagiava una nova tanda d’interrogatoris i de més intensitat, d’acord amb els coneixements que teníem de les dependències especialitzades en aquesta mena d’activitats. Durant el viatge anava amb el cap tapat i mig ajagut al seient, i m’anaven dient que si se m’acudia de marejar-me i vomitava, m’apallissarien fins a matar-me, paraules que no m’impressionaven gaire en aquells moments, tenint en compte l’ambient en què em trobava. Jo m’isensibilitzava contra les seves vexacions segragant un menyspreu profund que m’esforçava per contenir però que em donava valor, fins que vaig arribar en algun lloc de Madrid que devia ser una caserna central per l’enrenou que percebia.
Allí vaig estar en un calabós llòbrec, del qual procurava aïllar-me mantenint el meu enteniment viu, impedint la paràlisi de la por. Me’n treien regularment per a sotmetre’m a tortures ja més “científiques” que les precedents de la caserna de Sants: amb el cap tapat i emmanillat de mans i peus per a estar a la mercè dels botxins, era objecte de cops donats de manera col.lectiva entre sacseigs diversos i trepitjades i paraules punyents d’humiliació obligant-me a alçar-me i a ajupir-me en posicions increïbles, amenaces de mort amb el contacte de pistoles i de metralletes que es carregaven i feien sonar amb el clic del percutor en disparar al costat de l’orella, insults directes com a persona i en tant que català, insults i burles contra Catalunya i contra la llengua catalana, contra familiars i amics, intimidacions i crits etc. tot això com a entorn regular de les sessions de tortura física que consistia en llargs períodes d’ofegament amb una bossa de plàstic al cap fins a perdre la respiració, sentint la manca d’aire fins al límit de la pèrdua del coneixement. I així durant hores i hores i al llarg de tres dies sencers i tres nits completes.
Pensar en la possibilitat de passar una quants dies i unes quantes nits sotmès a aquests maltractaments aguts m’omplia d’angoixa desficiosa. Una anècdota va trenacar també aquest temps de “permanència dins la tortura”: enmig d’una d’aquelles nits interminables se’m presenta una “autoritat” de la Guàrdia Civil i amb posat distant però amical (com absent de la meva situació) em cus a preguntes sobre l’independentisme català (sobre “la branca IPC”, que deia) que mostraven amb tota la impudícia imaginable l’ignorant desconeixement d’un buròcrata rematat. Hauria esclatat a riure davant aquella mena d’extravagàncies fetes preguntes, si no fos que la situació no permetia aquella mena d’expansions. L’altre contrast del fet me l’oferia el posat del personatge i el su to de veu, que em ferien com un sarcasme enmig dels insults i dels crits animals dels meus torturadors habituals.
L’entrevista s’interromp amb una amenaça grotesca: “Ahora vendrán compañeros míos que no serçan tan amables”. Encara faltava el pitjor, doncs, de la meva estada en aquell forat. No repetiré ara els detalls dels maltractaments que van seguir aquesta aparició nocturna, perquè tota paraula quedaria curta. Acumuleu tot el que us he explicat fins a la saietat en tongades seguides, interrompudes per moments de tensió en una cel.la fosca i freda, i allargueu-ho tot plegat durant tres dies i tres nits i us fareu una idea aproximada del meu trànsil per aquell infern. El resultat va ser l’inevitable: em van rebentar com a persona, físicament i psíuicament, de manera que vaig anar acumulant una profunda rancúnia que m’anava empassant i empassant, ja que no els volia donar el plaer de la contemplació sàdica del meu dolor.
Quan pels comentaris d’aquells cretins em vaig adonar que ja estaven convençuts que m’havien doblegat a la seva voluntat, vaig mostrar-me més abatut i tot seguit em van portar a declarar en presència d’una advocada. Aquella era la meva hora, on tot l’esforç d’aquells dies podria rebre el seu fruit. I vaig pronunciar una frase que m’havia anat repetint i aprenent de memòria en els moments precedents: “No estic en condicions de declarar perquè he estat objecte de maltractaments i d’amenaces de mort”.
Es va fer un silenci glacial. L’interrogador de la Guàrdia Civil va voler canviar la meva declaració insinuant-me amb mirada assassina, que havia de confessar alguna cosa. Jo vaig repetir altre cop: “No estic en condicions de declarar perquè he estat objecte de maltractaments i d’amenaces de mort”. Silenci. Vaig pensar aleshores “Em rebentaran a cops quan em tornin a ficar als seus soterranis”, però alhora em consolava: “Més val rebre durant unes hores més que no pas tenir una declaració inculpatòria que em representarà un temps molt llarg de presó”. Pensar en les persoens estimades (la Teresa, els fills) em donava força en moments tan durs.
La Guàrdia Civil no va quedar gaire contenta amb aquella meva sortida que sabien que els dificultaria el meu encausament. El goril.la que em va acompanyar als calbossos em va agafar tan fort que em va deicar un morat al braç dret que em va durar dies i dies. La meva gosadia en aquell interrogatori final havia tingut una represàlia al capdavall força lleu, pensava.
La presó, terrible com va ser, fou un veritable alliberament."
L'endemà de la detenció, estudiants (entre ells Marc Barrobés i Meix) de l'Escola Universitària de Traducció i Interptretació de Bellaterra on Carles Castellanos era professor van interrompre les classes i van convocar una assemblea que va inciar diverses mobilitzacions per demanar la llibertat de Castellanos. Un dels principals impulsors d'aquestes mobilitzacions era el també docent de l'EUTI Ramon Piqué.
