La setmana passada es va conèixer la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, condemnant el Regne d'Espanya pel seu tractament de la qüestió dels 33 jutges que, l'any 2014, varen donar suport, públicament, a Catalunya, al dret a decidir dels catalans. Aquests jutges varen signar un manifest en què recolzaven la consulta que el govern de Catalunya pensava dur a terme, arran de tota l'onada de consultes desencadenades després de la d'Arenys de Munt, per tal de saber, només a mode indicatiu, què pensaven els catalans sobre quina havia de ser la seua relació futura amb el Regne d'Espanya. Va ser llavors, per cert, quan els catalans varen començar a dir -i ho reblaren el Primer d'Octubre de 2017- que volien ser un estat independent en el si de la Unió Europea. (De moment, de manera democràtica, és l'únic que s'ha dit, i, democràticament, caldria que es posàs en funcionament, aquesta decisió, o que la revocàs una altra decisió també democràtica).
Que una colla de jutges estiguin a favor de les decisions democràtiques no hauria de sorprendre ningú. L'únic element de sorpresa, des del nostre punt de vista, és que només fossin trenta-tres, entre tots els jutges i jutgesses en exercici al Principat de Catalunya. Teòricament, haurien d'haver set tots. Perquè, entre d'altres coses, el reconeixement del Dret d'Autodeterminació forma part del bagatge constitucional espanyol, des del moment que Espanya ha signat els principis que li permeten formar part de l'Organització de les Nacions Unides. Però bé, una cosa són els tractats que els estats signen i una altra, de vegades molt diferent, com els apliquen al seu interior. O fins i tot quin significat li donen a la seua signatura.
Immediatament després de la signatura del manifest i de la seua publicació, un dels integrants del que, a la premsa local de Madrid, en diuen el Trio de la Benzina va publicar les fotos dels trenta-tres jutges i els va posar a la diana de totes les crítiques hagudes i per haver-hi, com a integrants de l'anti-Espanya, i totes aquestes coses que se'ls sol encolomar als que no pensen exactament igual que Vox. Ho feien al mateix temps que l'oblidat Albert Rivera, aleshores líder de Ciutadans, bramulava contra els independentistes “no nos señaléis!” i els acusava de ser com els nazis, que posaven dianes a les futures víctimes perquè les hordes bàrbares les poguessin atacar sense contemplació. Tot passava, aproximadament, al mateix temps.
Els jutges que havien signat el manifest, idò, varen veure les seues trenta-tres fotos publicades en portada d'un dels mitjans de la premsa local de Madrid. Les fotografies, majoritàriament, eren idèntiques a les dels seus respectius carnets d'identitat. La foto del DNI era la que apareixia a la portada del mitjà madrileny. Es veia bastant clar, aparentment almanco, que la foto havia estat distribuïda per algú que tenia alguna cosa a veure, ni que fos remotament, amb l'expedició de l'esmentat DNI. Lògicament, els jutges, que de vegades entenen en lleis, varen denunciar l'esmentat periòdic (per dir-ne d'alguna manera) a un jutjat concret de Madrid (que devia estar de guàrdia). El jutjat va desestimar la denúncia, perquè, segons varen afirmar, no se sabia d'on procedia la informació que treia La Razón. No deien que no fos delicte, perquè, evidentment, ho era, aquella publicació: varen dir que, desconeixent-ne l'origen, no podien fer res. S'han de tenir quadrats!
Els jutges, naturalment, varen anar a l'Audiència de Madrid, que ni tan sols va prendre la denúncia en consideració. Aplanat el camí als tribunals espanyols, finalment, varen recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg. I, finalment, després dels anys, hi ha hagut sentència. Què en diu, de tot plegat, el TEDH? Primer de tot, que s'ha vulnerat l'article 8 de la Convenció Europa dels Drets Humans en relació al dret al respecte a la vida privada i a la família. Segons el TEDH s'ha produït una invasió de la intimitat dels jutges afectats. Així mateix, el TEDH va una passa més endavant i rebutja completament el fet que es realitzàs un informe policial, sense cap suport legal, sobre els esmentats jutges. Segons la Sala d'Estrasburg, hi ha hagut una ingerència de la policia en la privadesa dels afectats, quan l'obligació de la policia “és protegir activament l'individu d'ingerències arbitràries”. Segons el tribunal, la crònica del diari contenia “dades personals, fotografies i certa informació professional (parcialment extreta de bases de dades d'identificació de la policia) i, en alguns casos, opinions polítiques, que violen el dret a la intimitat”. Així mateix, el tribunal resol que és “inqüestionable” que “les dades dels jutges i magistrats es van extreure de les bases de dades policials”.
Per tot això, el TEDH condemna el Regne d'Espanya a una petita indeminatzació als trenta-tres jutges afectats, corregeix el que varen fer els tribunals espanyols en relació al cas i dona la raó als jutges que apel·laren a Europa. Un cas més que demostra la solidesa de la democràcia espanyola.
