El 25% dels ous

Si jo fos professora –tasca que podria desenvolupar perquè tinc el que s’ha de tenir però mira, no em dona la santa gana–, no faria mai classes en castellà. A banda d’una opció personal lliure, també penso en el bé dels alumnes, en la voluntat d’ensenyar-los que davant d’una situació d’injustícia sempre cal desobeir de manera col·lectiva, sense mitges tintes. Una imposició judicial com la del 25% de classes en castellà a les escoles catalanes només és el primer pas cap a un imperialisme retrògrad i maligne que fa cagar. L’amenaça dels fatxes? Un expedient disciplinari d’Inspecció Educativa que ens tregui aquestes presumptes ínfules de catalanor i, sobretot, d’intransigents i gamberrots. Se’l podrien introduir lentament per l’anus, aquest merdós expedient amb pinta de canya esquerdada. Com diuen a Ses Illes: “La llei colonial me la pas per l’engonal.” Doncs miri, sí: intransigència i desobediència màximes davant d’una situació lamentable i anorreadora que no té cap ganes d’aturar-se aquí. Quan era petita, la meva àvia va estudiar íntegrament en català. Parlo dels anys trenta del segle passat. No cal ser Miss Marple per detectar una involució com una catedral. O un retrocés de la mida dels ous de segons qui. Ara què toca? Destrossar les escoles catalanes. Què serà el següent? Cops de porra si parlem català pel carrer? Faldilles per sota genoll, mantellines i missa diària? Els polítics ens tenen mania. Em sembla genial: jo també detesto mitja humanitat, però no visc per donar-los pel sac. Els ignoro, simplement, i faig la meva. Ells no: ells viuen per escanyar, per minimitzar Catalunya com es fa amb una pestanya de correu no desitjat.