L’escàndol Villarejo ha tornat a posar a la llum les mancances dels nostres polítics que s’han limitat a gesticular i a la simple queixa formal. I tanmateix tothom sap, per la història, que l‘Estat espanyol s’ha construït damunt l’abús i el crim; i cal denunciar-ho sense embuts. Va perdre Cuba i el Rif practicant l’assassinat. I, per tal de mantenir els privilegis de les oligarquies, és capaç de tota mena d’infraccions. Només una actitud d’alerta crítica permanent pot frenar aquest deliri violent. I, malgrat tot, encara hi ha polítics que es diuen independentistes que no són coherents amb els objectius. Ho exposo en un article recent: “El què i el com del junquerisme” (Llibertat.cat). Avui em centraré en els mals del partidisme.
ERC i Junts, avui al govern, haurien d’estar interessats a evitar unes maneres de fer que enverinen el debat. La CUP ha pogut allunyar-se’n amb dues mesures dràstiques: exigint als seus electes una limitació clara de sous i de mandats. Totes les candidatures independentistes ho haurien d’aplicar a fons per coherència amb els objectius i no tindrien tants ‘col·laboradors interessats’. I el debat polític seria més transparent. Per la seva banda, la CUP, podria escoltar la demanda repetida de comprometre’s més, col·lectivament, en un moment difícil com l’actual. Les llistes tancades no ajuden a combatre els abusos com ho són els sous exagerats de polítics i funcionaris (encara accentuats pel darrer escàndol de cobraments sense treballar).
Posar fi a aquestes i altres perversions de la política pot ajudar a escapar d’una dinàmica que ho ha portat tot a una simple duel de propagandes. El poble no hauria de donar per bones consignes buides, com ‘eixamplar la base’, ‘la via àmplia’, ‘jugada mestra’ etc. que no volen dir res. Només així les organitzacions es poden veure obligades a expressar les seves propostes en termes clars i operatius, abandonant els simples cops d’efecte. I, per damunt de tot, cal un esforç de reflexió i d’anàlisi, superant el simple insult visceral. Tota la militància s’ha de posar a exercir el debat i la crítica d’una manera ferma i argumentada; és estúpid tractar la crítica interna com si fos una traïció perquè tothom sap que és l’única manera d’abordar, de cara, unes febleses i uns errors que són negatius per al conjunt del moviment.
Actuacions equivocades
En aquests moments, hem d’estar molt atents a les actuacions del govern autonòmic de Catalunya. S’ha d’acabar de soca-rel la implicació del govern ‘independentista’ en la repressió de les mobilitzacions. Les institucions, partits i responsables polítics s’han de posar de manera inequívoca a protegir el nostre moviment i a defensar-lo a través dels seus instruments mediàtics. S’ha de posar fi també la ‘disbauxa’ de ràdios i televisions d’institucions de majoria teòricament independentista en què es permet atacar el nostre moviment, la llengua i el país, contradient els principis de coherència més elementals.
La pressió desmobilitzadora principal prové i provindrà dels partits que aguanten el règim monàrquic espanyol (de Vox fins al PSOE i Podemos). Tenen com a objectiu primordial estovar sectors independentistes d’ideologia feble cap a posicions que ajuden, de fet, a mantenir un poder oligàrquic i despòtic, capaç d’amagar i protegir fins i tot el crim d’estat.
Només el debat i la crítica serioses ens enfortiran. La militància (dels partits i de fora) ha d’assumir aquesta responsabilitat com una obligació imperiosa. Exigir rectificació o abandonar el suport al partit, en cada cas, tot mantenint el vot independentista depurat d’abusos, corrupcions i falsos missatges. El vot global s’ha de mantenir. Els partits no: han de canviar o desaparèixer. I cal reforçar alhora les organitzacions populars i republicanes lliures de l’ofec autonomista. Tan sols així podrem depassar aquest trist horitzó en què molts s’han volgut tancar. Cap concessió als amics dels nostres enemics. Perquè, després d’haver conegut de manera descarnada les accions i intencions de l’ocupant, som conscients més que mai, que només la Independència pot obrir pas a una societat lliure i justa.
