Qui és la Carme Junyent?
Això és una pregunta molt difícil i la veritat és que no sé per on posar-m'hi. Suposo que si em feu aquesta entrevista és perquè soc lingüista, doncs soc una lingüista amb prou amics i família com per tenir, també, una vida més enllà de la lingüística.
...soc una lingüista amb prou amics i família com per tenir, també, una vida més enllà de la lingüística.
M’imagino que fem un petit viatge com a 'Escoles de frontera'. Com era la vida a Masquefa quan éreu petita?
A vegades parlo d'això amb els meus fills o els meus nebots i els fa l'efecte que els parlo de l'Edat Mitjana. Jo vaig néixer en una casa on l'únic aparell elèctric que hi havia era la ràdio i en un poble on no passava mai res. Quan va arribar la tele a Masquefa jo ja tenia vuit o nou anys i fèiem allò que he llegit en unes quantes novel·les, tots l'anàvem a veure a un local i la veritat és que m'avorria molt. La sort que vaig tenir és que la meva mare llegia molt, tenia molts llibres i això em va salvar, primer de l'avorriment i després de moltes altres coses. Anava a l'escola unitària i a pàrvuls vaig decidir que seria mestra per no ser com la meva (que, per cert, els altres nens adoraven). Vaig tenir un any de treva amb la senyoreta Carme però, quan vaig anar a l'escola de les "grans", amb seixanta nenes d'entre sis i catorze anys vaig viure les hores més intenses d'avorriment de la meva vida. Ens passàvem la tarda fent "labors" i resant el rosari. Cada tarda tres hores d'avorriment infernal. Fora de l'escola, però, vivia força al carrer i, a casa, tant el meu pare com la meva mare eren grans narradors de contes, d'anècdotes, d'històries... i a mi, encara ara, m'agrada que m'expliquin històries.
Ens passàvem la tarda fent "labors" i resant el rosari. Cada tarda tres hores d'avorriment infernal.
Que va motivar el vostre interès per la filologia i la lingüística?
A mi sempre m'havien interessat les llengües, sobretot les poc conegudes, suposo que també per influència de la meva mare. Recordo que, quan jo tenia dotze o tretze anys, em va dir que, si aprenia anglès, podria entendre les cançons de Bob Dylan. Era una somiatruites. Quan tenia dotze anys em va regalar el llibre de rus de l'Assimil i ella també em va comprar la meva primera gramàtica suahili. Però, malgrat tot, jo era de ciències i vaig fer batxillerat de ciències. M'encantava la física. A COU però, vaig tenir com a professor de literatura un joveníssim Eudald Solà i ell em va canviar la vida. Jo havia llegit molt, sempre, però amb ell vaig trobar una altra dimensió de la literatura, vaig començar a destriar el gra de la palla i vaig anar a filologia amb la intenció de dedicar-me a la literatura. El primer curs la decepció va ser tan gran que de seguida em vaig decantar cap a l'estudi de la llengua. Aleshores vaig anar a la Universitat de Marburg amb la intenció de fer estudis africans i allà, com que s'havien de fer dos estudis complementaris vaig triar semítiques i romàniques. Quan vaig anar a la Universitat de Colònia per continuar amb els estudis africans, em vaig trobar que allà no hi havia semítiques i ho vaig canviar per lingüística, i allò sí que va ser un descobriment. El mateix que m'havia passat amb la literatura em va passar amb les llengües. De cop i volta vaig entendre que l'aprenentatge de llengües podia anar molt més enllà de les mateixes llengües, que podia ser una via per a la comprensió del llenguatge.
Quan tenia dotze anys em va regalar el llibre de rus de l'Assimil i ella també em va comprar la meva primera gramàtica suahili.
Que és GELA? Com neix la idea de la seva fundació?
El Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades el vam crear el 1992 amb un grup d'alumnes interessats per llengües diverses. L'objectiu era fer possible l'estudi de llengües sense tradició en el nostre àmbit acadèmic. La idea, una vegada més, va ser fruit de la casualitat. Jo havia publicat un parell de llibres (Les llengües d'Àfrica (1986) i Les llengües del món (1989)) a l'editorial Empúries i Xavier Folch -l'editor- em va encarregar un llibre amb el títol "Vida i mort de els llengües". Escrivint aquest llibre em vaig adonar que calia aprofundir en l'estudi de la mort de les llengües i per això també vam incloure la substitució lingüística com una línia de recerca del grup.
l Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades el vam crear el 1992 amb un grup d'alumnes interessats per llengües diverses.
Es troba amenaçat el català? Si és així, quina és l’amenaça?
El català és una llengua amenaçada sobretot per la disminució de l'ús. Això pot portar a l'abandonament i, finalment, a la interrupció de la transmissió intergeneracional. L'amenaça és tot el que porta a deixar d'emprar-lo.
El català és una llengua amenaçada sobretot per la disminució de l'ús.
I què podem fer per capgirar la situació?
Promoure el coneixement i l'ús. Això ho poden fer tant les institucions com nosaltres a nivell individual i el que caldria és que ho féssim tots. Fer-lo servir sempre per defecte i només canviar quan sigui necessari. Això seria realment eficaç.
Promoure el coneixement i l'ús ho poden fer tant les institucions com nosaltres...
Que me’n diu de la Franja de Ponent?
Jo sempre he tingut la percepció que a la Franja l'ús era més vigorós que en bona part de Catalunya, però parlo com a mera observadora (la meva àvia materna era de Beseit i conservo els vincles amb la família d'allà). Pel que he vist, hi ha estudis que parlen de la disminució de l'ús entre els joves.
Jo sempre he tingut la percepció que a la Franja l'ús era més vigorós que en bona part de Catalunya.
Diu vostè que la solidaritat dels castellanoparlants és un factor important per salvar el català. Pot explicar una mica aquesta idea i si opera sota la mateixa lògica a la resta de territoris de parla catalana?
Parlo dels castellanoparlants perquè és la llengua que pot substituir el català, però aquest és un principi general: per combatre el procés d'homogeneïtzació lingüística mundial cal la solidaritat dels parlants de les llengües amb molts parlants. Hem de pensar que, actualment, el 96% de la humanitat parla el 4% de les llengües o, si es vol, el 4% de la humanitat parlar el 96% de les llengües. Ja es veu que sols no ens en sortirem. Això és un problema de tots i per resoldre'l cal la implicació de tots.
...per combatre el procés d'homogeneïtzació lingüística mundial cal la solidaritat dels parlants de les llengües amb molts parlants.
He observat les dades d’ús del català entre el jovent i... Quina reflexió hauríem de fer sobre la immersió lingüística?
Hauríem d'entendre que la immersió proporciona el coneixement de la llengua; per tant, hauríem d'actuar en conseqüència i, en canvi, actuem com si la immersió no existís. Quan un professor, en un centre on el català és la llengua vehicular, fa les classes en castellà amb l'argument que el que vol és que els alumnes l'entenguin, en realitat ens està dient que la immersió no existeix. Ara, la reflexió fonamental és que, si no som conseqüents amb la immersió, el que estem fent és deixar una part dels alumnes sense el coneixement de la llengua i això vol dir que no sortiran dels centres amb igualtat de condicions amb els seus companys que sí que saben la llengua.
Ara, la reflexió fonamental és que, si no som conseqüents amb la immersió, el que estem fent és deixar una part dels alumnes sense el coneixement de la llengua
Que me’n diu, en relació amb això, de la Franja de Ponent?
No conec tant la situació com per poder opinar.
Li he de reconèixer que tinc dubtes sobre la idea del gènere marcat o masculí que es diu que inclou el no marcat o femení. No és una arbitrarietat lingüística fruit d’una societat d’estructura marcadament masculina?
Si fos així, les societats la llengua de les quals o bé té el femení com a no marcat o bé no té gènere (la immensa majoria de llengües del món) no tindrien aquesta estructura marcadament masculina i, en canvi, no es coneix cap societat que no sigui masclista. No té gaire sentit creure que hi ha relació entre ambdós fets. Ara, si nosaltres forcem aquesta relació, tenim el risc de crear societats profundament binàries on no quedi cap altra opció que ser home o dona. Prescindir de l'arbitrarietat del gènere gramatical és un greu error que, a més, perjudica les dones.
Prescindir de l'arbitrarietat del gènere gramatical és un greu error que, a més, perjudica les dones.
Dedueixo que hi ha una part de la societat que pretén fer visible el femení per raons de voluntat de canvi del model de pensament. No hi ha cap camí que permeti mantenir un equilibri entre aquesta rauxa voluntariosa i el seny de l’ordenament lingüístic?
És que si es vol canviar, s'ha de canviar la societat i la llengua ja s'hi adaptarà. No es coneix cap cas en què, canviant la llengua, es canviï el món. Això ho han cregut i ho han intentat tots els dictadors, per això no puc entendre que sigui la gent que lluita per la igualtat la que propugna un comportament totalitari.
No es coneix cap cas en què, canviant la llengua, es canviï el món.
Vostè coneix un bon grapat de llengües i ben variades. M’he fet una pregunta i no puc deixar escapar aquesta oportunitat. Que en pensa de l’origen de l’èuscar?
Hi ha moltes teories i cap no s'ha pogut demostrar de manera fefaent. Ben segur que no seré jo la que trobi la resposta.
Hi ha algun fet, aprenentatge o anècdota, que la impactés o l’emocionés en els seus estudis o viatges i que vulgui compartir?
Guardo com un tresor totes les mirades d'agraïment quan he parlat amb algú en una llengua inesperada. Els parlants de llengües subordinades en general som molt agraïts amb aquells que aprenen les nostres llengües i jo, com a aprenent d'alguna d'aquestes llengües, he viscut aquesta emoció en els seus parlants. Aquest hauria de ser un estímul per als parlants de llengües dominants.
Els parlants de llengües subordinades en general som molt agraïts amb aquells que aprenen les nostres llengües...
Una reflexió per tancar...
La idea que totes les llengües són iguals serveix tant a l'hora d'entendre per què s'han de preservar (no n'hi ha cap que es mereixi més la vida que una altra) com per què no s'han de manipular. Les llengües funcionen com funcionen més enllà de la voluntat dels parlants, gràcies a que ningú les controla no n'hi ha de millors que d'altres. Com podem ser tan arrogants per creure que podem millorar una obra que la humanitat ha construït en mil·lennis? Canviem el món, que les llengües ja ho reflectiran, ho han fet sempre.
La idea que totes les llengües són iguals serveix tant a l'hora d'entendre per què s'han de preservar com per què no s'han de manipular
