Recordem la història? O recordem unes històries? Abastem l’infinit, o som condicionats pels límits socials de coneixement? No haurem disfressat la memòria històrica de memòria política? Existeix la memòria històrica?
És molt probable que algú pensi que el seguit d’interrogants plantejats són balders i, doncs, buits de contingut: pura retòrica. Pot ser. Les ratlles que segueixen vénen motivades per la impressió que som envoltats d’una expressió –memòria històrica– emprada, de manera unidireccional, com a rètol comercial, propagandístic i, per tant, absolutament esbiaixat a l’hora de justificar i establir una correcta interpretació del decurs històric que condiciona el ‘nosaltres’.
Per definició, el terme ‘memòria històrica’ és una expressió “passiva”: tothom en té. Tothom recorda, tothom és capaç de reconstruir la seva biografia, la seva trajectòria vital i la dels seus avantpassats més propers. Per a bastir aquest darrera fita es procedeix als records gràfics (imatges), escrits (cartes), dites, fragments de vida –esdeveniments, expressions. El conjunt de fets rememorats estableixen un quadre situacional, individual o col·lectiu, amb el qual ens identifiquem. Algú podrà dir, però, que en ser vides anònimes (o el que l’interlocutor percep com a anonimat) tenen poca rellevància: que allò rellevant és una altre relat: el relat que ha dut al present. El relat públic, imposat com a col·lectiu.
Tot, però, és qüestió de criteri. És que allò que l’interlocutor interpreta com a relat annònim no pertany al patrimoni públic? És que potser allò rememorat, pertanyent a un àmbit personal, familiar, de grup proper, no pertany a la col·lectivitat? No és polític?
Només podem abastar fragments d’infinit a través de la reconstrucció del finit. Per aquest motiu tot esforç de reconstrucció de la identitat familiar, domèstica, “anònima”, de grup proper, és identitat política: pertany a la polis, a la ciutat, al país: a allò públic. No existiria, doncs, una separació entre memòria privada i memòria pública. Tota memòria ho és, de pública.
¿Com és que surten a la superfície una sèrie de fets viscuts, i d’altres romanen en l’anonimat, és a dir, perviuen en un estat latent, com si no haguessin esdevingut? Com es procedeix perquè hi hagi fets que romanguin, definitivament, en l’estat de privadesa?
Tot allò que remet a l’acció dels humans parteix d’un criteri: selecció d’un temps polítics, no pas un altre; discriminació d’una simbologia, no pas d’altra; elecció d’un nomenclàtor. Podem concloure que la finalitat del que es concep com a ‘memòria històrica’ comporta el forniment de referents –de classe, de grup, de poble, de nació– políticament discriminats per a articular una determinat model de comunitat imaginada: de classe, de grup, de poble, de nació. Es tracta, doncs, de la socialització, difusió, d’un bagatge formalitzat com a referent ‘A’, oficial, legitimat des d’un criteri. I aquest criteri és el que acaba esdevenint hegemònic, públic, polític: el que possiblita què i qui ha de gaudir d’institucionalitat, d’honors i de reconeixement. Vegem, doncs, que quan al·ludim, potser massa acríticament, a la ‘memòria històrica’ ens estem referint (sense saber-ho?) a un equivalent: memòria segons criteri polític.
No existeix, doncs la memòria històrica. Existeixen, en tot cas, imaginaris de país, paisatges, fets difosos, que han passat a primer pla segons sedàs ideològic.
Lògicament el criteri és aplicat arreu i per tothom, perquè tothom és polític. Per aquest motiu quan parlem de ‘memòria històrica’ s’institucionalitza aquell model de memòria pertocant a un passat recent a través del qual s’acumula una memòria del passat. La memòria dita històrica esdevé memòria del present. I és aquest present –necessitat de legitimació d’un règim, d’una situació de privilegi corporatiu, d’una reproducció d’estatus en definitiva– el que modela el record del passat.
No hi ha, doncs, res més polític que la imposició del criteri que converteix el passat en passat intervingut per interessos de poder.
Quan ens parlin, doncs, de ‘memòria històrica’ ens estan parlant de ‘memòria política’. Perquè l’estat (espanyol i francès) i els grups corporatius de poder que el recolzen –som en tot cas en un règim neocorporatiu: no existeix cap democràcia in nuce, pura, en-ella-mateixa– són els qui dicten el criteri perquè recordem. Dicten el ‘nosaltres’ que volen que siguem.
És per aquest motiu que la memòria (tota memòria és històrica, atès que té un passat) ha esdevingut un recurs econòmic a explotar: del model hegemònic a reproduir en depèn l’estatus (règim de vida!!) de grup corporatiu.
L’opció contrària demana tenir present que tota memòria és memòria política, que no estem parlant d’història rodona, infinita, i que allò que el poder fa passar com a infinit significa, només, una engruna, un fractal, de l’infinit. Del que es tractaria és que cadascú fornís la seva memòria, que no és privada, sinó pública; que no és apolítica, sinó que aporta la màxima expressió de politització: és el seu infinit. Assolir el nostre finit equival a assolir el nostre infinit.
Si extrapolem la dimensió individual, o de grup familiar, o d’espai de proximitat, a la dimensió col·lectiva –local, comarcal, nacional– copsarem interseccions entre els dos cercles de pertinença (individual/col·lectiu). Aquesta és la memòria històrica real perquè és la memòria política viscuda. Aquest és la història tout court. La història és la vida (vida-mort). I potser constatem que, en ocasions, o sovint, la memòria institucionalitzada no té res a veure amb la memòria real. La memòria institucionalitzada no parteix d’allò esdevingut com a infinit (no abastat la totalitat), sinó que el criteri dominant no institucionalitza el que creu que és allò total: sectorialitza, fragmenta, segons interessos de grup corporatiu de poder. Per aquesta raó la gent sovint no s’hi veu representada.
La millor memòria històrica és la que confegeix el comú de la gent. És un recurs que, conscientment assumit, eleva l’anonimat (infinit) al poder i relega la institucionalitat dominant (finit) a l’anonimat. Per aquesta raó és tan important que la gent tingui domini, faci seva, la història viscuda: la institucionalitat dominant no podrà controlar el present. Refer cadascuna de les nostres històries de grup és la primera baula de politització.
Comptat i debatut: ens fan parlar de memòrica històrica quan del que parlem és de memòria política. Tota història és combat polític. Com ens va mostrar magistralment Eva Serra i Puig (1942-2018), el model historiogràfic de la qual no ha entrat en el domini de criteri dominant.
