Arran de l’article d’Ignasi Aragay sobre la “Estupidesa de la Catalunya ideal” publicat al diari Ara el dia 29 d’agost de 2021. On l’autor utilitza elements de la cultura popular per carregar-se una hipotètica Catalunya ideal on suposadament es reparteixen carnets de catalanitat, en lloc de dir que hi ha gent que es mira el mèlic -ja que està parlant d’una minoria- per clar i sense eufemismes. Però això passar a totes les cultures de món i que està qualificat com a tòpics i la simple anècdota. Suposadament volt fer referència a l’escridassada de l’Ada Colau i que Jordi Cuixart la va defensar tot dient que venim de “lluites compartides” i “tots som un sol poble”. Es clar que si, però a la Colau se la va escridassar, majoritàriament, per la seva actuació a l’alcaldia de Barcelona, com si l’alcalde fos de la CUP o de Junts x Catalunya. Si ho fan malament, cal expressar la nostra protesta. Com deia en Pedrolo, “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res”.
Està clar que no volem una Catalunya que és miri el mèlic, i una gran part de les classes populars catalanes ho tenen clar, i per això no cal agafar, l’anècdota i fer un article de caire paternalista. Si volem parlar de la Catalunya que volem, parlem dels seus protagonistes i de les lluites realment compartides, d’aquelles que mai, la majoria de mitjans de comunicació se’n fan ressò. És d’aquesta Catalunya de la que cal parlar, però d’una manera exhaustiva.
D’aquella que s’organitza en Ateneus d’ençà finals del segle XIX, de la lluita popular als pobles, als barris i el carrers de les ciutats. La que s’organitza en assemblees obertes als carrers. De la lluita contra els desnonaments, però no sols que n’hi hagin, sinó perquè n’hi han? De la que va fer possible l’1 d’octubre... Del respecte, la convivència i la solidaritat.
D’aquesta Catalunya, la real no en parlen la majoria de mitjans de comunicació, només se’n parla en termes negatius, i a més el centre informatiu només es focalitza cap el Palau de Generalitat, el Parlament i l’Ajuntament de Barcelona i la resta del país es dedica la Cultura Popular.
No es visualitza prou la Catalunya real on les seves persones gaudeixen i també pateixen, però lluiten dia a dia per la llibertat i dignitat, amb encerts i també amb fracassos, tant és així que no tenim temps de mirar-nos el mèlic, però de tant en tant beure una bona ratafia i fer una excursió no fa mal a ningú. Tot al contrari, eixample, allò que diuen, la base i també ens fa més lliures, per assolir qualsevol repte fins i tot, la República Catalana.
