Acabo de tancar un llibre que m’ha deixat trastocat. Després d’uns dies de mesurar-ne la lectura per no empatxar-me, paint-lo bé i sense córrer, he arribat a l’última pàgina del Fòrvid de l’Elena Bartomeu i he pogut llegir l’«eren com un gínjol i una tija, descompassats per infinites ràfegues de vent.» sense alterar-me massa, assumint que l’obra de què he gaudit obre espais nous dins de la meva recerca per l’univers de la literatura d’horror, per dir-ho a la manera de Lovecraft, a què fa pocs anys he tornat.
L’autora va debutar el 2020 amb el conte «Comando Butxaca» inclòs en el llibre col·lectiu Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit de l’Editorial Males Herbes. Era un inici prometedor tot i que no presagiava la densitat d’aquest Fòrvid, d’aquesta novel·la embolcalladora, densa i extensa que traspua literatura i referents per tots els cantons alhora que no es casa amb ningú, la qual cosa dota l’autora d’una veu narrativa que podem qualificar d’innovadora i pròpia, particular alhora que, deixeu-m’ho dir, desconcertant.
Us imagineu crear l’horror i que aquest esdevingui suspens i finalment terror a partir del so, dels sorolls, de la música narrada que, alhora que al lector li provoquen una inquietud que mai no s’acaba, en els personatges de la novel·la els fan anar de corcoll, els persegueixen, terroritzen i se’ls acabem convertint en insubstituïbles, insuportables o directament mortals?
Us imagineu una casa vella, una torre que es troba a la Franja de Ponent, la torre Delosir, abandonada i tornada a habitar, on tot cau dels armaris per no se sap quin estrany moviment que ningú sap definir, on se senten sorolls inquietants però no necessàriament tètrics, amb un soterrani sempre ple d’aigua, una vella i abandonada biblioteca on els llibres es precipiten al terra, una casa envoltada d’uns terrenys que no ho són menys, amb una bassa d’aigua negra a tocar de la torre? Clar que us ho imagineu perquè ben bé podria ser l’escenari perfecte per a una novel·la gòtica de les més clàssiques. Doncs no, no és això però tot el que he referit no deixa de ser-hi.
Us imagineu el retorn de l’Isis, la dona protagonista d’aquesta novel·la, a aquest món rural on la seva família havia viscut, després de perdre la seva feina com a tècnica de so a ciutat? Us la imagineu sola i rebent el suport incondicional de dos personatges: el Cisco, l’home gran i savi que coneix el món que l’envolta com si fos el seu propis cos, i el Pié, un jove esvalotat que si bé en un primer moment li resulta una persona desagradable i prepotent, quan al coneixerà acabarà esdevenint primer l’amant i després l’amic indispensable per mantenir-se en el seu lloc al món fins que...? Clar que us ho imagineu, però aquesta no és, tampoc, una novel·la de redescobriment del món rural de les que sovintegen en la nostra literatura des que Marta Rojals escrigué la magnífica Primavera, estiu, etc. No ho és però no deixa de ser-ho, i de quina manera...
I no és res del que hem dit, tot i que també, sobretot perquè a l’obra hi ha un altre personatge que ho trastoca tot. A l’altre personatge l’acaben anomenant Fòrvid, Forma de Vida, i no em pregunteu què o qui és perquè no us ho diré. En tot cas, si és, és quelcom no humà. Fòrvid no es pot ni s’ha de definir en un article sobre la novel·la perquè descobrir-lo, entendre’l i passar-lo a conèixer i reconèixer és la feina que tindreu mentre devoreu aquesta novel·la, una obra que no pot deixar indiferent qui gaudeixi del terror, qui gaudeixi de la novel·la i qui gaudeixi de la literatura. I tampoc qui gaudeixi dels sentits, afegeixo, perquè si a «Comando Butxaca» era el tacte el sentit protagonista del conte, Fòrvid se centra en el so, en els sons, en l’oïda que els capta i interpreta, que els pateix, els nota i els experimenta. En els sons i en les conseqüències que poden arribar a tenir quan formen part d’una forma de vida. I aquest és un dels temes centrals del llibre, un tema que és radicalment nou en el panorama de les nostres lletres i que inaugura una forma de fer por, deixeu que l’anomeni així, de crear horror, que en l’obra de Bartomeu és sorprenentment eficaç.
Ara que teniu més dades, continuo: us imagineu la història d’una dona sola, l’Isis, que viu en el seu món i que, tal com capità Ahab va convertir la recerca i mort de Moby Dick en la seva vida, acaba transformant l’obsessió per la recerca del Fòrvid en la seva nova vida a la torre de la Franja? Doncs això mateix és Fòrvid, tot i que cal apuntar que el torturat passat del personatge de Melville no és el de l’Isis. Aquest passat, que tampoc és de flors i violes, anirà aflorant mentre es va trencant la crosta que el temps havia posat damunt les ferides del seu viure i li acabarà tornant amb tota la força dels passats no resolts, de les ferides no tancades. Tal com Ahab, i d’aquí la comparació, el seu objectiu vital, la seva obsessió, esdevindrà absolutament lesiva per al seu entorn i per als seus companys de viatge. Mentre ella s’obsessiona per entendre el «monstre» -no sé si dir-li així perquè fins i tot a mi un cop acabada la novel·la em costa d’imaginar- tot el món que l’envolta es va afonant, tant metafòricament com de forma física i real, i tots els qui la intenten ajudar o la volen protegir en reben les conseqüències, fins a arribar a la mort o a la fugida.
L’autora, que alhora que doctora en Belles Arts treballa -diu el llibre- «en el desenvolupament de narratives per a la divulgació científica i la transferència de coneixement», utilitza els seus coneixements per construir un text d’una bellesa torbadora, que recorre i utilitza els tòpics de la literatura gòtica però alhora en fuig, no s’hi recrea, i poua en una obra narrativa d’horror que a mi em ressona a Lovecraft sense semblar-s’hi en gairebé res, el que fa que l’obra en bona part de les seves formes literàries sigui, almenys per mi, radicalment nova i efectiva.
