El problema no són els espais naturals del delta del Llobregat ni la seva biodiversitat, és un de molt més gros que ens neguem a veure i a assumir. La crisi climàtica està plenament avalada i demostrada pels científics, que no paren de repetir-nos cada dia que només una dràstica reducció d’emissions pot alleujar-la, perquè per aturar-la ja anem tard. A diferència dels epidemiòlegs, poca veu els donem als mitjans.
És curiós també veure com els acèrrims defensors dels macroprojectes de renovables, erigits ara com els més ecologistes de tots quan durant anys s’han dedicat a trinxar el territori en benefici propi, aplaudeixen l’ampliació de l’aeroport sense cap vergonya ni rubor. Els hem de dir que no, que la transició energètica es pot fer amb un model alternatiu i igualment massiu: el de petits projectes col·laboratius i descentralitzats. Arreu, que a Barcelona també fa sol i sobre les teulades dels polígons industrials metropolitans hi caben moltes plaques fotovoltaiques. I és que per generar energia no cal especular amb el territori ni anar a arrencar els fruiters de molts pagesos que volen deixar de patir pel preu irrisori de la fruita.
Fa mal el silenci de la consellera d’Acció Climàtica, sobretot quan el seu homòleg d’infraestructures es mostra entusiasmat amb l’ampliació, de bracet del lobby capitalista. Així, la taula creada per decidir neix esbiaixada i deslegitimada. La legislació europea és clara davant el repte. Si Teresa Jordà vol ser creïble quan parla d’un futur republicà verd, s’ha de posicionar al costat de les generacions futures i fer pedagogia sobre les oportunitats de progrés que rauen en l’economia verda. La sacsejada és aquesta.
