Són prou conscients, alguns polítics i teòrics de la revolució social, que a flor de pell no hi ha reflexió autèntica, sinó, tan sols, un lliurament gairebé incondicional al tòpic que priva de pensar i facilita, doncs, la feina dels qui treballen en les aigües tèrboles de la demagògia? En una posició ben clara d'inconsciència, si és que són de bona fe, es troben tots aquells que a Catalunya, a qualsevol lloc dels Països Catalans o d'altres nacions oprimides que lluiten per la seva supervivència, ens repeteixen darrerament que, fet i fet, tots els nacionalismes són egoistes. Es una afirmació que, talment un bumerang, torna a la boca o a la ploma d'on surt, puix que és feta en una llengua i, normalment, en la llengua de l'imperi que es caracteritza precisament per un nacionalisme agressiu tan agut que no suporta l'existència d'altres nacions com a ens diferenciats. Aleshores, hom s'expressa des del cor mateix d'aquell egoisme que verbalment condemna i defensa, per tant, el privilegi del grup dominant o de la comunitat hegemònica dintre l'Estat. Pel cap baix, és pintoresc que declaracions d'aquesta mena siguin proferides per dirigents o personalitats rellevants d'organitzacions entre les finalitats de les quals, i en un lloc preponderant, hi ha la de la destrucció de l'Estat.
Continuo fidel a la idea, per a mi incontrovertible per molta gimnàstica intel·lectual que es faci, que no es pot parlar de justícia des de posicions ancorades en la injustícia, i és en una d'aquestes que es troben els homes o partits per als quals, com anem veient, la construcció d'una societat nova passa per un estrany i incongruent respecte a tot de formes velles que han demostrat a bastament la se- va capacitat d'opressió. No serveix de res assegurar que hom és contrari a la perduració dels Estats si està ben decidit a conservar, per mitjà d'una altra organització de la societat, les falses unitats per ells construïdes a benefici d'un poble dominant i a continuar subordinant una comunitat a l'altra. I àdhuc diria, si el propòsit de renovació fos sincer, que és ser ben curt de vista no veure que una de les grans armes de combat és, sense gaires dubtes, la defensa d'aquests grups humans interessats a contestar les entitats estatals que els priven, d'una banda, de desenvolupar la pròpia personalitat i, de l'altra, de procedir a una reestructuració social tan necessària quan naufraguen concepcions que ja haurien d'estar jubilades i projectes elaborats cent vegades que topen sempre amb la naturalesa de l'home. En aquests moments no hi ha cap model de societat instaurada que pugui il·lusionar tots aquells que, interessats per la cosa pública, no veuen l'acció política com una carrera en la qual han de trobar satisfaccions i avantatges de tipus professional, i que els partits convencionals s'obstinin a presentar-nos una o altra d'aquestes societats com una meta desitjable explica en bona part la defecció de tanta gent jove que, avorrida d'ensopegar sempre amb els mateixos plantejaments ja fracassats, són partidaris del diluvi; a cop de xerrameca i de pactes inversemblants, se'ls ha matat l'estímul de buscar per compte propi i, si ho han fet o ho fan, hom procura descoratjar-los amb acusacions d'irrealisme o creant un clima polític en el qual es confia d'asfixiar-los. Dretes, esquerres i centre s'avenen d'allò més bé en aquesta tasca i així veiem com el revolucionari de tota la vida, que ha passat per persecucions i presons, i el conservador, que a hores d'ara ja no conserva res d'allò que va sortir a defensar dècades enrere, coincideixen a l'hora de barrar ei pas a propostes que, per la seva naturalesa, podrien fer donar un tomb a la història.
Entre elles, i em queixo que els teòrics de la transformació social no ho hagin entès, hi ha la proposta independentista, la més formidable de totes si hom s'atura a considerar-ho amb els ulls nets de teranyines i amb l'ànim obert al potencial de canvi inherent als moviments d'alliberament nacional d'aquells països que no són oficialment colònies d'una metropoli posseïdora, d'una cultura superior, d'uns coneixements científics i d'unes realitzacions tècniques imparables, d'una capacitat organitzativa molt per damunt de la pròpia; d'aquells països que ja havien accedit a una vida «civilitzada» quan foren subjugats.
No són nacions en formació a les quals cal una assistència exterior que les ajudi fins i tot a definir-se, a trobar la seva identitat definitiva; són pobles amb tots els recursos humans que el progrés ens ha posat a l'abast i capaços de desenvolupar una forma nova de relació social de seguida que tinguin les mans lliures. Més encara, i a això vaig: l'emergència d'aquestes nacions durant tant de temps submergides, però no anorreades, ha de trencar per força l'equilibri convencional de què patim actualment i per la conservació del qual sacrifiquem la facultat creativa que també en matèria social té l'home i que ha de propiciar un ordre inèdit a escala mundial. Desapareguts els grans imperis, la subjecció d'una comunitat per una altra, es donen per primer cop les condicions que faciliten una transformació radical de la societat, avui impossibilitada per les místiques estatals que frenen l'alliberament de l'home. Constatem aquesta frenada quan els partits autoproclamats revolucionaris sacrifiquen el grup natural al ramat reunit i guiat des de dalt i actuen com si tinguessin el convenciment que hom pot canviar la condició social dels homes sense tocar les estructures que precisament el condicionen. Que de vegades les bategin d'una altra manera, no mou les coses de lloc ni fa menys insensata, i falsa, l'empresa.
Es comprèn molt bé que hom procuri aïllar, dispersar, desacreditar i fer que s'enfrontin entre ells els independentistes, i que els partits de casa nostra, conscients de la força revulsiva que l'independentisme porta, vulguin substituir-lo per una política que no és catalana, sinó feta des de Catalunya, o per un nacionalisme cultural que, fet i debatut, tampoc no saben defensar amb prou energia, i això els delata. Servidors de l'imperi en el qual volen tenir un lloc, perquè només l'imperi, de dretes, d'esquerres o de centre, tant li fa, pot contenir els impulsos de renovació; el nostre país és tot just un argument a la tau- la d'unes negociacions que mai no se centraran en el «tema» per excel·lència. Com s'hi poden centrar, si ja està resolt?
Com pot ser que no ho vegin, que no se n'adonin, tots aquells que des de posicions d'esquerra radical, extraparlamentària, creuen que agermanen els homes quan els neguen, amb la típica reflexió tòpica, el dret d'anar més enllà dels plantejaments que han fet aquells als quals combaten, les classes que continuaran trepitjant-los, burlant-se de les inconseqüències en què cauen en no saber aprofitar tot el potencial revolucionari que hi ha ara, en aquest moment? Com poden mostrar-se tan incapaços quan és prou clar que va contra nosaltres totes les idees rebudes i no verificades que ens fragmenten? Com és possible que no els digui res aquesta al·lèrgia, ben fàcil d'observar, dels benpensants i dels poderosos davant l'independentisme? La reflexió, companys, no és una activitat que arriba fins aquí i s'atura, sinó quelcom que prossegueix sense aturador, fecundat per l'experiència, les circumstàncies, la pròpia dinàmica del pensament...
