En els temps antics i en l'Edat Mitjana es creia que el poder venia de Déu encara que resultés difícil conèixer exactament la voluntat del poble. En temps passats el rei era el jutge i ho era tot. Recordem el judici de Salomó. Ara se separen els poders legislatiu, judicial i executiu. En diversos salms de la Bíblia es dóna als jutges el nom de «déus» pel poder de vida o mort que tenien a les mans. Ara els jutges han de jutjar segons unes lleis que ells no fan, excepte el valor d'assentar jurisprudència que conserven les sentències del Suprem, sinó que són fetes pel poder legislatiu directament elegit pel poble, encara que les lleis electorals conservin grans diferències. «La justícia emana del poble» diu l'article 109, però afegeix corrent, com si això espantés al legislador «i és administrada en nom del Rei per jutges i magistrats».
A part del problema, ja tocat, de la dificultat de purgar el cos judicial de titulars mentalitzats en el sistema passat, ha aparegut una altra nova dificultat: la independència del poder judicial. Hi ha tres nivells d'independència:
- El nivell personal i familiar: un jutge hauria de ser un ésser lliure, com un déu, de passions, instints, afectes i amistats. Com s'aconsegueix això?
- El nivell social i polític: per això UCD i AP insisteixen en la no militància de jutges en partits i sindicats. Els volen ben separats de tendències per preservar la seva rectitud de judici.
- El nivell intern de l'Estat: la seva independència dels altres poders i la independència de cada jutge respecte dels altres del cos, especialment dels nivells o tribunals suprems.
Sobretot les pressions interiors del cos tancat dels jutges, amb tendències franquistes dominants sobre les tendències democràtiques, van empènyer als partits parlamentaris d'esquerra a defensar el pluralisme polític i sindical dins el mateix. Però van ser derrotats.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
