El passat dia 19 va fer set anys de la mort d’en Toni Lecha i Berges. Va ser un referent per a diferents generacions de militants de l’MDT i de l’Esquerra Independentista, i si us n’explico la trajectòria veureu les arrels del que avui és la CUP. Més encara: veureu les arrels del procés independentista actual, que no s’explica només per la sentència contra l’Estatut d’ara fa deu anys, ni pel canvi d’orientació d’una força del règim com era CiU, sinó que s’expliquen per la persistència soterrada de l’activisme de gent com en Toni.
Era fill de de dos refugiats republicans, ell gironí i ella aragonesa, que s’havien conegut a França uns mesos després de la derrota. Per això va néixer a Châteuneuf-sur-Loire, a França, el 1943. Els seus records d’infantesa eren les penúries dels exiliats i també algunes imatges de la guerra mundial, com ara els avions aliats que sobrevolaven aquell poblet francès.
Al cap dels anys van poder tornar a Girona i, més tard, es van mudar al barri de Sant Andreu de Barcelona. La militància d’en Toni va començar al PSUC i després a Bandera Roja. Va formar part d’un col·lectiu que va sortir d’aquesta formació per integrar-se a Nacionalistes d’Esquerra però, com que aquest projecte no va acabar de quallar, un grapat de militants entre els quals s’hi comptava en Toni van acabar confluint a l’MDT.
Sempre havia estat proper a l’independentisme perquè la seva germana Teresa i el seu cunyat, en Carles Castellanos, n’eren destacats militants. Però quan finalment s’hi va integrar, allò destacable d’en Toni és que hi va aportar tot el bagatge après en altres formacions d’esquerres. Per exemple, la seva implicació en el moviment veïnal. En Toni havia estat president de l’Associació de Veïns del Carmel i també va ser membre de la Junta de la FAVB, i anys després quan va tornar a viure a Girona s’implicaria allà també en el moviment veïnal i en les plataformes en defensa del territori. Això feia d’en Toni un dels principals cervells de la idea d’Unitat Popular que va començar a desenvolupar-se al si de l’MDT a la segona meitat dels vuitanta. Calia que l’independentisme superés la fase d’agitació i passés a arrelar en altres lluites socials i espais de participació popular.
Després vindria el cop de 1992. L’Operació Garzón va significar la detenció, tortura i empresonament de molts companys d’en Toni i per això ell es va implicar en la Comissió de Portaveus que va garantir la unitat dels presos i la negociació d’una sortida política i col·lectiva, no individualitzada.
Però aquella ràtzia, unida a altres elements com ara l’emergència d’ERC, va significar una crisi important per al moviment. Alguns se’n van anar a aquest partit. Altres, a casa. No va ser el cas d’en Toni. Els que, sent xavals, ens vam incorporar a l’Esquerra Independentista en aquells anys posteriors al 92 vam fer que allò semblés un moviment juvenil en el qual gent com en Toni eren una rara avis. I això no obstant, és gràcies gent com ell que ens vam polititzar i dels quals vam aprendre certes coses que, amb els anys, veiem que són dels aprenentatges més sòlids que hem fet. Quan va tornar a Girona, va arreplegar el jovent que corria pel Casal Independentista El Forn i per Maulets i, en cosa d’un any i mig, els va convèncer de formar la CUP.
En Toni havia lluitat contra el franquisme i havia conegut, després, les continuïtats del règim ja en temps de monarquia parlamentària. Gent com ell ens donaven una idea del compromís polític, de la lleialtat a un poble i a una causa, de la persistència malgrat les adversitats. Gent que no va veure compensada la seva dedicació en forma de càrrecs remunerats i que, en canvi, van contribuir enormement a crear dinàmiques de fons molt més influents que les que aconsegueix política institucional. Han estat, per a nosaltres, referents.
Referents que sabien lligar l’objectiu independentista amb les reivindicacions socials i que per això s’implicaven en moviments veïnals, sindicals o de defensa ecològica. Referents que s’interessaven pel nostre passat perquè sabien que cap de les nostres lluites neix del no res. En Toni va ser el primer a qui, per exemple, vaig sentir parlar d’Isabel Vila, la líder obrera federal empordanesa. Sempre tenia curiositat pel rerefons de les coses: també era qui ens va fer fixar que la franja entre el Ter i el Fluvià era un dels nuclis del país on millors resultats treia l’independentisme, i hi volia trobar explicacions.
Quan en Toni va morir, la seva família va escampar les seves cendres al cementiri de Père-Lachaise, al mur on van ser afusellats els darrers resistents de la Comuna de París. Nosaltres vivim amb total naturalitat ser independentistes internacionalistes perquè hem conegut gent com en Toni.
Hem tingut sort de formar-nos al costat de referents com ell.
