Els que hem estat militants del Front Nacional de Catalunya (FNC), els del “Front”, estem de festa: fa 80 anys del naixement d’aquesta força política.
Han aparegut nombroses iniciatives per la seva commemoració. Alguns silencis espectaculars de la Generalitat de Catalunya i de publicacions “nostrades” dels Països Catalans, però en general hi ha una bona acollida.
Clar que estem de pandèmia i potser no trobem l’hora per aplaudir la nostra història. Però no l’hi hagués costat res al President legítim de Catalunya Carles Puigdemont i al President Torra haver fet un petitíssima piulada al Twitter, ni que fos de cortesia. Però és igual, perquè els respectem igual. Per arreglar-ho podrien donar l’ordre als de la “Memòria històrica” de la Generalitat perquè es posin les piles en aquesta commemoració, que fan tard com sempre.
Alguns d’aquests desmemoriats no saben que estan actuant políticament amb el llegat intel·lectual del Front Nacional de Catalunya. Potser ho saben, però no ho reconeixen.
Però avui intel·lectualment els del Front dominen l’escena. No? Doncs que fou l’1 d’octubre?. Doncs que és l’independentisme que reivindica la unitat amplia per la pràctica política?
Tots sabem que la historiografia de l’independentisme català està a les beceroles, encara que amb importants aportacions, però avui és un camp de recerca que cal reforçar. I també tots sabem que la divulgació històrica de l’independentisme català també, tot i que és molt autèntica, no té un gran abast. Això produeix “oblits” memorables.
L’arena política independentista amb l’espai Puigdemont (Junts per Catalunya + Crida Nacional + PDeCat), amb ERC i amb la CUP, no estant per gaires disquisicions intel·lectuals i avui d’una manera clara, contundent i pedagògica, ningú explica les dues corrents independentistes que tenim en escena: l’independentisme plural, interclassista de bloc nacional i l’independentisme de classe.
A partir d’aquí és donen estratègies, tàctiques diferents, que poden confluir o no.
I tot això també repercuteix en les commemoracions històriques.
Sobre el Front ens explicaran i donaran a conèixer la vida dels militants, l’organització central, les organitzacions paral·leles, les organitzacions i fundacions culturals, les organitzacions sindicals i estudiantils, les accions al carrer i als pobles, les accions més contundents contra la dictadura i així podríem omplir pàgines i pàgines d’uns 80 anys esplèndids i de moltes heroïcitats: grans i petites; però a mi el que m’interessa que és difongui és el gruix intel·lectual que hi havia en tanta militància compromesa.
Que es difongui l’independentisme de bloc nacional del Front; el seu socialisme democràtic (teoritzat per Joan Cornudella en la línia de Michel Rocard del francès “Parti Socialiste Unifié - PSU); la manera que el Front tenia de defensar i d’integrar a l’emigració (“Es català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” ... i una merda fou Pujol qui va elaborar aquesta màxima, fou el Front); la seva defensa del català i la seva vessant educativa; la seva actitud antifeixista; la seva visió feminista i contra la discriminació sexual; la seva visió unitària de la lluita antifranquista i democràtica, (amb la seva estratègia de “unitat en l’acció” apropant sectors i fent de pont: sobretot apropant els comunistes del PSUC amb la dreta i el centra dreta democràtica); tot això i més del Front, no és només vigent avui, sinó que és el futur.
A la gent del Front no els hi va caure el Mur de Berlin, ni vàrem desangelar-nos per uns referents mundials que s’han desmuntat per antidemocràtics, a la gent del Front els valors democràtics, socials i nacionals els hi anat creixen dia a dia a Catalunya i als Països Catalans.
S’ha d’explicar al detall el dia a dia dels 80 anys de la mobilització militant del Front Nacional de Catalunya i sobretot s’ha d’explicar i influir avui amb el seu llegat intel·lectual.
