En el període que va de 1705 (Pacte de Gènova) a 1725 (Tractat de Pau de Viena), Catalunya està en el focus de la política internacional europea. Després de l’annexió violenta a Castella venen moltes dècades d’aplicació del programa de genocidi polític i cultural establert en el Decret de 29 de juny de 1707.
En la segona meitat del segle 19 s’inicia una renaixença de la consciència nacional de Catalunya, que porta cap a la reclamació de les llibertats i cap a la lluita per a la recuperació de l’autogovern.
Aquestes reivindicacions comencen a plantejar-se en l’àmbit internacional l’any 1918, quan estaven en marxa les converses i negociacions que varen conduir al Tractat de Pau de Versalles i a la creació de la Societat de Nacions. Es crea a París un Comitè Nacional Català. Un dels fundadors és Daniel Domingo, excomandant d’un regiment de voluntaris catalans que varen lluitar en la guerra europea de 1914 a 1918 enquadrats en els exèrcits aliats vencedors del conflicte armat. Emparant-se en els 14 punts de President Wilson, el Comitè demana a l’Entente (nom que va rebre el conjunt dels aliats) el dret a la llibertat dels pobles i la revisió del tractat d’Utrecht (que el 1713 va abandonar Catalunya a mans de la conquesta militar de Felip V). El document és un díptic titulat “What says Catalonia”, on hi figuren l’estelada i la bandera d’Estats Units.
Un cop ja constituïda la Societat de Nacions impulsada pel President Wilson, el març de 1924 el diputat de la Mancomunitat Manuel Massó i Llorens s’adreça a la Societat de Nacions amb seu a Ginebra. Actua en nom de 71 diputats de la Mancomunitat (d’un total de 93) i del poble de Catalunya per denunciar que el dictador Primo de Rivera havia destituït tots els diputats i havia desencadenat una persecució implacable contra la llengua i la cultura catalana. Va presentar un document (Apel·lació en favor de Catalunya) de 27 pàgines aportant nombroses dades sobre les actuacions repressores del General Primo de Rivera. El document acaba demanant la protecció de la Societat de Nacions i que Catalunya rebi almenys el mateix tracte que els Estats de l’Europa de l’Est.
A l’abril de 1945 es va presentar als patrocinadors de la Conferència de San Francisco, que estava preparant la creació de l’ONU, un document amb el títol de “El cas de Catalunya”. El signaven Josep Carner-Ribalta i dos membres més de la delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya que s’havia constituït a Londres. Actuaven en nom del Consell i també en nom dels Casals i entitats que representaven els 75.000 catalans organitzats residents a l’hemisferi d’Amèrica.
Aquest document, datat el 14 d’abril de 1945, demanava a les Nacions Unides, i en nom de Catalunya:
a) Que el retardat cas d’alliberació nacional sigui des d’aquest moment, posat a l’ordre del dia com un cas que necessita immediata atenció.
b) Que la seva reclamació d’autogovern sigui registrada per a solució immediata sota els principis i les clàusules de la Carta de l’Atlàntic independentment de qualsevol solució política que sigui planejada per a Espanya.
c) Que la seva posició dins l’organització política d’Espanya sigui decidida per Catalunya mateixa, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu status de nació.
d) Que qualsevol altra desavinença o disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa per ésser oïda davant el Consell de les Nacions Unides o la Cort Internacional de Justícia.
El document acabava amb aquesta manifestació: ”En sotmetre aquesta reclamació d’alliberament nacional davant aquesta Conferència i davant l’opinió pública internacional, Catalunya espera justícia de les Nacions Unides”.
Les peticions de Catalunya no varen ser incloses en l’ordre del dia de l’Assemblea constituent de l’ONU.
Pocs mesos després, quan l’ONU ja havia iniciat les seves activitats, els mateixos signants de l’Apel·lació de 14 d’abril de 1945 es varen adreçar, amb data 23 de març de 1946, al Secretari General de l’ONU, el suec Trygve Lie, demanant-li que en la reunió del Consell de Seguretat de l’ONU convocada a Nova York pel 25 de març del 1946 posés a consideració una “Nota en nom de Catalunya”.
Aquesta nota suggeria a l’ONU que adoptés les següents mesures:
- Que el mateix procediment emprat per les Nacions Unides per fer retirar pacíficament de Tànger les tropes del General Franco, sigui aplicat respecte a Catalunya.
- Que es concedeixi a Catalunya com a nació el benefici dels principis de la Carta de l’Atlàntic.
- Que es consideri l’alliberament de Catalunya com la clau per a l’alliberament de tots els pobles d’Ibèria, sobre la llibertat dels quals es podrà establir el règim democràtic durable de la Confederació dels Estats Ibèrics.
Cal recordar que la Carta de l’Atlàntic (o Carta Atlàntica) és una declaració de principis que Winston Churchill i Franklin Roosevelt varen formular el 14 d’agost de 1941 (cap relació amb la OTAN creada el 1949) a bord d’un vaixell en aigües de l’Atlàntic. Entre aquests principis hi figura el desig de que siguin restablerts els drets sobirans i el lliure exercici del govern a aquells pobles als que els han estat arrabassats per la força.
Actualment la internacionalització del conflicte evidenciat per l’existència de presos polítics i exiliats catalans s’ha estès a diferents llocs i institucions d’Europa: Alemanya, Bèlgica, Escòcia, Suïssa, i a diferents organismes i Tribunals de la Unió Europea, i també a algunes Comissions de l’ONU.
Cent anys després de 1918, l’Estat espanyol no ha aconseguit ofegar la veu de Catalunya, ni anorrear un país que segueix lluitant per la seva llibertat i per l’autodeterminació.
10 de novembre de 2019
Col·lectiu Claris
