El 2 de desembre de 2001 van trobar en un pati interior d’un edifici de Sabadell el cos sense vida d’una noia. Era Helena Jubany i Lorente, una jove mataronina de vint-i-set anys, bibliotecària i periodista, que vivia i treballava a Sabadell. De seguida la policia va descartar que fos cap suïcidi i va acabar concloent que havia estat llançada des del terrat de l’edifici, després d’haver estat drogada. A partir d’allà va començar una investigació que va implicar diversos membres de la Unió Excursionista de Sabadell (UES), de la qual la jove formava part. El jutge va acabar arxivant el cas quan una de les principals sospitoses d’haver comès el crim, Montserrat Careta, se suïcidà a la presó de Wad-Ras de Barcelona el 2002.
El cas prescriu el 2021 per als sospitosos que no van ser investigats i el 2025 per a Santi Laiglesia, parella de Careta, que sí que va ser investigat, malgrat que no arribà a ser mai jutjat. És per això que la família de la víctima i veïns de Sabadell demanen de reobrir la causa, ara que el cas ha tornat a adquirir ressò gràcies a dues emissions del programa ‘Crims’, de TV3. En l’anomenat ‘Manifest sabadellenc per la justícia i la veritat‘, diuen que ‘hi ha prou indicis per a pensar que la mort d’Helena Jubany fou un assassinat amb tints masclistes’ i que ‘és imprescindible de saber la veritat i que es faci justícia’. La família també ha obert una web amb els detalls del cas, en què es demana a tothom qui tingui cap informació important sobre l’assassinat que els enviï un missatge. Parlem amb el germà de l’Helena, Joan Jubany, sobre els detalls del cas i sobre la importància que té per a la família i els amics que es torni a obrir.
—Per a qui no conegui el cas, com van anar els fets des del començament?
—Vam saber que havien matat l’Helena perquè havia quedat dissabte per dinar amb el meu pare i no s’hi va presentar. Ell es va neguitejar i va intentar posar-s’hi en contacte, però no hi va haver manera. Era molt estrany perquè l’Helena sempre havia estat una persona molt responsable. Si arribava tard o no es presentava a un lloc sempre avisava… El meu pare va pensar que era fora i que ja parlaria amb ella quan tornés a la feina dilluns, però quan va trucar-hi li van dir que no hi era i que, a més, divendres no hi havia anat. Llavors es va esverar molt i va anar a Sabadell, on vivia ella, a preguntar a la policia. La patacada va ser que la policia els va dir que havien trobat una noia morta. Van lligar caps i van veure que era l’Helena.
—La policia va descartar que fos un suïcidi i l’Helena havia rebut mesos abans dos missatges anònims a la porta de casa que són clau per a la causa. Dos missatges amb to amistós, que esmenten la Unió Excursionista de Sabadell (UES) i que la conviden a prendre l’orxata i el suc de préssec que els acompanyava, respectivament. Quan i com teniu constància d’aquestes notes?
—Gairebé de seguida, perquè una de les primeres persones que va declarar és una amiga de l’Helena, de la UES, que ens posa en situació. Sabem que hi ha hagut aquests anònims i en sabem el contingut perquè l’Helena havia tingut la precaució de deixar-ne una còpia a un amic seu. Des del primer moment la policia en va tenir coneixement, i també el fet que, almenys un, anava acompanyat d’un suc de préssec amb somnífers, perquè l’Helena havia fet analitzar allò que quedava del suc i en tenia els resultats. Quan el meu pare i jo quan vam anar al seu pis vam trobar els originals dels anònims, que en la primera inspecció ocular no havia vist la policia.
—L’Helena va sentir molt els efectes dels somnífers després de beure el suc del segon anònim, cosa que la va dur a analitzar-lo quan li va passar l’efecte. Suposo que també va guardar una còpia d’aquestes notes per precaució.
—Sí. Sobretot a partir del segon anònim es preocupa perquè veu que la suposada ‘bona intenció’ de l’escrit no quadra amb el producte que li han combinat amb el suc. I intenta saber qui hi ha al darrere. Però ho fa amb certa discreció, sense voler deixar-se amargar la vida ni neguitejar més del compte la família, l’entorn i els amics. Fa indagacions i demana a qui creu que pot saber-ne alguna cosa, però que sapiguem no arriba a saber-ho.
—El segon anònim diu: ‘Ens agradaria molt tornar a coincidir en una excursió de la UES.’ És per això que el focus es desplaça al seu cercle més afí a la Unió: Montse Careta i Santi Laiglesia, que són parella, i Xavi Jiménez i Jaume Sanllehí. I també Ana Echaguibel.
—Tenim uns anònims situats a la UES, l’Helena l’estimben des d’un bloc de pisos on viuen una parella que són companys seus de la UES [Careta i Laiglesia] i el seu cos és ple d’uns somnífers que són els mateixos que ella havia fet analitzar i que eren al suc del segon anònim. Quatre de les persones que són citades a declarar per la policia [Careta, Laiglesia, Jiménez i Sanllehí] es contradiuen entre elles quan expliquen què han fet des que l’Helena va desaparèixer fins que la van matar, i dues tornen l’endemà voluntàriament a rectificar les seves declaracions: la Montse Careta i en Jaume Sanllehí. Cadascú dóna diverses versions, es contradiuen entre ells, menteixen…
—Els familiars critiqueu molt la investigació en aquest punt en concret, perquè el jutge, Manuel Horacio García, va decidir de fer un acarament entre Sanllehí i Jiménez quan veu que les seves declaracions són contradictòries. Per què?
—La policia hi posa el focus perquè veu que es contradiuen i que s’encobreixen entre ells canviant les coartades, i miren d’estirar el fil. Però davant de dues persones que es contradiuen, el jutge, en lloc d’interrogar-los separadament i mirar d’esbrinar qui menteix, els asseu davant seu i els diu que es posin d’acord a donar una versió que quadri. És una pràctica que no coneixia i que em sorprèn que es practiqui en el nostre sistema judicial.
—Les úniques sospitoses que van entrar a presó provisional van ser Careta i Echaguibel, després d’una prova cal·ligràfica. També heu denunciat les negatives del jutge a fer més proves d’aquesta mena a la resta de sospitosos.
—Teníem els anònims i les fitxes d’inscripció a la UES de les persones sospitoses com a primer element de referència que es va agafar. El jutge, abans d’encarregar proves, ensenya a un suposat expert les fitxes i els anònims i li demana si li sembla que la lletra d’algun dels autors de les fitxes pot correspondre amb les lletres dels anònims. L’expert assenyala la Muntsa i l’Ana i el jutge encarrega proves pericials cal·ligràfiques només a elles dues. Nosaltres pensem que el pecat original és aquí. Només comparen l’escriptura dels anònims amb les lletres de dues persones, però hi ha més gent implicada. A més, després ens trobem amb el joc dels disbarats perquè cada vegada que es fa un informe pericial nou –sempre només a aquestes dues persones– surten versions contradictòries. Sempre vam demanar que es fessin proves a tots els sospitosos i ens va sorprendre que el jutge s’hi negués en rodó. No entenem aquesta actitud del jutge instructor, que té la feina, teòricament, d’esbrinar la veritat i no d’encallar la investigació.
—Amb quins arguments ho va denegar?
—Els arguments del jutge són un escrit que diu ‘No ha lugar’. És una de les coses que en el seu moment ens va desesperar molt…
—Hi trobeu cap explicació?
—No. Hi ha qui especula amb versions conspiratives, però penso que les coses són més senzilles i crec que és més una qüestió d’orgull personal del jutge, que inicialment va decidir que les proves es fessin només a aquestes dues persones i després no va voler rectificar.
—Critiqueu també el paper de la fiscalia o la policia?
—Tal com ho vam viure nosaltres, qui realment va fer sabotatge a la investigació del cas de l’Helena va ser el jutge. De la policia podem valorar si tenia prou mitjans, però no dubtem gens que l’equip que va fer la investigació s’hi va implicar al cent per cent. No som nosaltres qui hem de valorar si era aquest equip o un altre que havia d’haver fet la investigació, però sí que van esforçar-s’hi tant com van poder i van fer-ho tan bé com van saber. Ara, topaven constantment amb el boicot del jutge. Pensem que, quan el jutge decideix d’empresonar preventivament la Muntsa i l’Anna, s’havien d’haver intervingut telèfons per veure quina era la reacció dels altres sospitosos o fer-los un seguiment. Això el jutge en cap moment no ho va ordenar ni permetre.
—De fet, molts dels indicis de la investigació apunten tant a Careta com a Laiglesia, sobretot pel fet que vivien junts a l’edifici on van trobar l’Helena, perquè a casa seva s’hi van trobar indicis importants, i perquè es va concloure que el crim tenia més d’un autor. Malgrat això, sobretot es posa el focus en ella, que és qui acaba anant a presó.
—Sí, és una de les coses que no hem arribat mai a entendre. Suposo que és l’estratègia que el jutge va decidir de seguir, amb un comportament masclista, perquè a la presó només hi va enviar dones. Evidentment, ni la compartim ni l’entenem. Imaginem que volia pressionar una persona perquè expliqués què havien fet les altres, però és clar que no li va sortir bé la jugada perquè la Muntsa es va suïcidar a la presó i s’endugué a la tomba tot el que sabia sobre el crim de l’Helena. I després d’això, el jutge, en comptes de collar i arribar fins al fons per saber la veritat, es va tancar en banda i va acabar arxivant el cas, malgrat que nosaltres vam demanar que se cités gent a declarar i que es fessin proves cal·ligràfiques o d’una altra mena. Es va trobar amb un cas que no va saber gestionar, amb una persona morta. Per les seves decisions va acabar amb dues persones mortes. Aquell era el moment d’arribar fins al final, no de tancar la causa en fals.
—Quin paper penseu que hi va tenir Careta, en el cas? S’ha assenyalat que potser fou manipulada per Laiglesia, la seva parella.
—En l’escrit que deixa quan se suïcida diu que ella no és l’assassina perquè, ‘per a ser l’assassí, cal ser l’autor material dels fets’. Nosaltres interpretem que diu que hi va participar d’alguna manera, però que no va ser qui materialment va estimbar l’Helena daltabaix del terrat. Pensem que d’una manera o altra hi va estar implicada. No sabem en quin grau perquè ella mateixa suïcidant-se va impedir que se’n sabés res més. De la mateixa manera que és clar que ella hi va participar, també és clar que no ho va poder fer sola i que, per tant, hi ha més persones responsables. Ens sorprèn que no s’hagi estirat el fil fins al final.
—Què penseu que va passar?
—No deixa de ser una especulació, perquè la veritat encara no la sabem… Penso que el crim té relació amb els anònims, i que van ser un intent d’aproximar-se a l’Helena després d’haver-ho intentat anant de cara sense haver-ho aconseguit. No crec que la intenció, en el moment d’escriure els anònims i de fer aquesta mena de joc, per dir-ho d’alguna manera, fos d’acabar matant-la, però suposo que se’ls va escapar de les mans quan la van deixar estabornida amb la quantitat de somnífers que li van fer prendre. Els va fugir de les mans i van triar l’opció més covarda: matar-la intentant fer creure que era un suïcidi. Pensem que tenien intenció de tirar-la des del terrat de l’edifici del costat, però que va passar alguna cosa que els va espantar. Llavors es van precipitar i la van tirar d’allà mateix, al carrer de Calvet d’Estrella 48, on vivien la Montse i en Santi. No penso que fos un pla premeditat de feia mesos, però sí que hi ha un moment, des que desapareix, que decideixen de matar-la. En les hores que la van tenir segrestada, els autors van passar d’un joc a un assassinat.
—Parleu d’un intent d’aproximar-se a ella. Ho dieu per Xavi Jiménez?
—Sense ser expert, per sentit comú i intuïció, a en Xavi Jiménez li veig un mòbil. És un individu que s’havia encapritxat de l’Helena, li anava al darrere. Ella li va donar carabassa i em quadra que aquesta persona, per despit o per intentar acostar-s’hi després de no haver-ho aconseguit per les bones, intentés aproximar-s’hi amb una mena de joc: els anònims.
—I l’Ana Echaguibel?
—No ens ha quadrat mai en aquesta equació, ni a la policia ni a la família. Hi surt encausada únicament i exclusivament perquè el jutge decideix que és una de les persones a qui es faran les pericials, però no hi ha cap altre context que la situï en el pinyol de la colla autora de l’assassinat. Ni és amiga d’ells, ni viu a l’edifici, ni a nosaltres ens quadra que hi tingui cap relació.
—La van implicar perquè se sabia que havia discutit amb l’Helena, a banda de les proves cal·ligràfiques?
—Sí, és el jutge que es munta aquesta pel·lícula.
—Durant aquests anys heu parlat amb algun dels implicats?
—No. Tot i que som força antisistema i gent alternativa, sempre hem pensat que en això la feina és del sistema, no nostra. Mai no ens ha passat pel cap de pendre’ns la justícia pel nostre compte.
—En algun moment ha sortit cap altre indici?
—A partir de l’emissió del cas a ‘Crims’ hem publicat una web amb detalls de l’assassinat i la investigació, un recull de premsa i un formulari perquè si algú té cap informació important, ens la faci saber. Ens han arribat alguns detallets i pistes interessants. I treballem en això.
—La Unió Excursionista no hauria pogut ser útil en aquest terreny?
—Una de les coses que ens van sorprendre és l’actitud de la UES com a institució. És una entitat de prestigi a Sabadell, on hi ha molta gent. No vull generalitzar, però el paper que va tenir llavors el president de la secció de Natura va ser de preocupar-se més pel bon nom de la institució que no pel fet que una companya seva hagués mort assassinada i, a més, en unes circumstàncies que apunten cap a la gent de la UES. Ens sorprèn que, en comptes de col·laborar i posar-se del costat de la víctima, encobrissin els autors.
—Quin missatge voleu fer arribar amb la campanya?
—Com a família hem obert la web i, a partir del ressò de ‘Crims’, s’ha posat en contacte amb nosaltres gent de Sabadell indignada pel silenci de tots aquests anys a la ciutat, perquè no hi ha hagut cap presa de posició clara al costat de la víctima i la família, sinó que s’ha passat de puntetes per la causa. La mateixa gent de Sabadell, d’acord amb nosaltres, ha impulsat aquesta campanya del ‘Manifest sabadellenc’, que es pot signar. Ho veig com una campanya de pressió popular per a demanar la reobertura del cas, i per a la gent de Sabadell gairebé és una via de descompressió personal. Gent que tenia ganes de prendre posició al costat de la víctima i de reclamar justícia i veritat.
—Què s’hauria de trobar perquè es reobrís el cas?
—No ho sé. Els anys posteriors al sobreseïment ens vam trobar que anàvem a la policia i ens deia que si el jutge no els ho permetia no podien investigar per la seva banda. Llavors anàvem a parlar amb el jutge, que ens deia que si la policia no aportava proves noves, ell no podia ordenar la reobertura el cas. Va ser com un peix que es mossegava la cua. Per això insistim en la crida que qualsevol qui tingui cap detall important que ens pugui fer arribar que es posi en contacte amb nosaltres. Amb els elements que tinguem sobre la taula mirarem de demanar la reobertura de la causa.
—Teniu esperança que es trobi res?
—Sí, amb les reaccions que hi ha hagut a partir del ressò de l’emissió de ‘Crims’ sí que estem esperançats que surtin prou coses per a poder demanar l’obertura de la causa.
—No és només una qüestió de fer justícia, també seria vital per a vosaltres emocionalment.
—Sí, sempre ho hem dit. A nosaltres no ens mou un ànim de venjança ni tenim mania personal contra ningú. La família i els amics de l’Helena simplement volem poder tancar el dol, saber què va passar, per què va passar i poder-ho entendre per a tancar el dol i acomiadar-nos de l’Helena com cal.
