En aquest moment, malauradament històric, que estem vivint als països més desenvolupats del món, on la igualtat d’homes i dones sembla a punt d’establir-se normativa, s’estan evidenciant nombroses contradiccions entre el que se’ns diu i la realitat, subjugada, de les dones. Em sembla doncs important fer atenció en el tractament mèdic.
Com s’estan gestionant les diferents afectacions, símptomes, procés i evolució entre els sexes del COVID-19? Fa por imaginar-ho quan veiem el desgavell que han suposat les cures a la família i la llar, manifestant-se exponencialment la gravetat del cost per a les dones, siguin mares o no ho siguin, iaies, germanes, filles, tietes, cosines o treballadores domèstiques.
Un recent estudi, de Julia Smith, que es titula Humanitarian Action and Crisis Response, parla de la necessitat de superar la tirania d’allò urgent integrant la perspectiva de les dones (de gènere, diu ella) en la preparació i la resposta a possibles brots vírics o, com aquesta d’ara mateixa, una pandèmia mundial amb tota regla -i diuen mundial perquè ens pertoca a nosaltres, l’occident. Aquesta investigadora mostra i demostra com el paper de les dones ha estat ignorat en el moment de la planificació i desenvolupament dels plans per afrontar les darreres crisis sanitàries, així com els estudis acadèmics posteriors que s’havien dedicat a l’impacte social i econòmic, dels quals menys d’un 1% estava dedicat a les dones.
Quan el brot d’Ebola es va estendre a l’Àfrica occidental el 2014, la resposta va revelar febleses en els sistemes i mecanismes amb què s’esperava abordar les emergències sanitàries a escala nacional, regional i mundial. El brot va desencadenar diverses revisions i avaluacions de la resposta. Una d’aquestes revisions va ser realitzada pel grup d’Alta Secretaria General sobre la resposta global a les crisis de salut, que va publicar el seu informe Protegir la humanitat de les futures crisis de salut (A / 70/723) a principis del 2016.
L’Informe del Secretari general es diu “Reforçar l’arquitectura sanitària global”. Tots aquests treballs de l’OMS recomanen fer front a diferències segons el sexe i el gènere, assenyalant que aquestes diferències s’han associat a diferències de susceptibilitat a infecció, nivells d’atenció sanitària rebuts i el curs i el resultat de la malaltia. Els programes de vigilància de la salut pública han de desglossar la informació per sexe; sexe i estat d’embaràs per supervisar les variacions de riscos, modes de transmissió, impacte de malaltia i eficàcia de les intervencions.
L’home representa el model tipus sobre el que s’investiga. Els seus símptomes es publiquen en revistes de la més elevada categoria científica com els “típics”. Els de les dones doncs, es consideren símptomes “atípics”. Tal com passa amb el curs d’un infart, pel que les dones -que són les que el pateixen en un 30% dels casos- tenen un 50% més de probabilitats de morir que els homes, segons dades de la Societat Espanyola de Cardiologia. Qui no coneix els símptomes normals d’un procés d’infart de cor? Mal de pit i del braç esquerre? Està comprovat que els símptomes, anomenats atípics, del 52% de la població mundial és dolor abdominal. Però quan ella va a la consulta en aquest quadre clínic, la majoria de les vegades es considera ansietat (histèria).
Tradicionalment, es tendeix a explorar menys les dones que els homes davant el mateix problema, se’ls prescriu més ansiolítics i antidepressius, existint diagnòstics més prevalents de depressió o ansietat entre les dones. No obstant això, en el tractament de la seua salut mental no és atesa la part clínica i únicament són tractades amb psicofàrmacs. Sense tenir en compte els aspectes socials i familiars, història personal i, sobretot, la seua percepció en tant que dona dins d’una estructura sanitària feta pels homes i per a ells.
Els responsables de les polítiques i els enquestats han de parar atenció als rols relacionats amb el gènere i a les pràctiques socials i culturals, inclosa la vulnerabilitat i la violència interpersonal quan es desenvolupen estratègies d’intervenció i comunicació sanitària, i encara hi són a temps.
No ho deixem, una vegada més, per a després de la Revolució.
