Darrers dies de juliol, a les envistes de la gran escampada d'agost, quan semblarà que tots els rellotges s'aturen en l'hora densa i evanescent de les migdiades. En el millor dels casos, aquest simulacre d'immobilitat; en els pitjors –dissortadament els més abundants–, una roda que no pot parar, la de la lluita per sobreviure, la del tirar avant siga com siga. Matinera, l'Assemblea ja prepara la gran manifestació de la Diada de l'11 de Setembre: formarem, provinents d'arreu del país, una gran estrella de cinc puntes, la mateixa que simbolitza la nostra llibertat. L'escenari, no exempt d'una evident càrrega simbòlica –fruit de l'atzar o la necessitat: confluència en la plaça-estrella dels cinc carrers-puntes– cerca escampar de nou l'eco de la nostra presència a Espanya (que és el nom de la plaça en qüestió), al país mateix i a Europa i el món. També matineres algunes propostes, la de Xavier Díez en primer lloc, que malden per transformar l'habitual performance festiva en una demostració de força més agosarada que faça més difícil a l'Estat simular la impassibilitat del seu ademán davant la pulcritud democràtica d'aquests actes multitudinaris: encerclar espais "sensibles" com aeroports, casernes, institucions, etc. Tot i que no deu ser fàcil que a aquestes alçades l'ANC refaça el dibuix de la mobilització, no són pocs els qui s'han fet eco de la proposta de Díez, fins i tot sectors mateixos de l'entitat independentista. Siga com siga, la persistència de la repressió que no afluixa, la dificultat de trobar un camí transitable cap a la República proclamada i per ara hivernada, els lideratges vacil·lants, la solidesa d'un estat que aguanta bé el temporal malgrat tot (amb un PSOE que continua sent el bomber eficaç contra tants focs, però que al capdavall no és immune a les flames), les lògiques i sovint desesperants lluites partidistes, la manca de rigor en l'anàlisi dels errors comesos fins ara... tots factors, juntament amb molts d'altres, de la desorientació de l'hora present –agost, migdiades i canícula a banda.
La forçada calma d'ara té a veure sens dubte amb tot això, també amb els preparatius de l'11 de setembre, però sobretot amb la confiança que la sentència del judici farsa als presos polítics suposarà un punt d'inflexió en el moviment, un impuls per a la desobediència civil massiva i persistent que l'objectiu reclama. Potser sí, i també pot ser que arribat el moment sabrem trobar el desllorigador. Però també que tot se'n vaja en orris, que es tracte d'una flamerada inútil, una traca més o menys estruendosa. En aquests casos, però, val més l'anàlisi i el càlcul, l'elaboració d'alternatives i el dibuix (més o menys encertat, això ho dirà el temps) dels escenaris possibles que no pas els vaticinis i els pals de cec i fins les simples esperances. Cal confiar en les pròpies forces, és clar, però també saber on colpejar, com desbrossar el camí, com ser més efectius. Cal un debat tan ampli i discret com calga, cal dir les coses com són o com les veiem, cal ser ferms en les determinacions.
Però ara tenim l'11 de setembre a la vista, la possibilitat d'una acumulació important de forces. I el País Valencià? Molt bé, gràcies a déu diran alguns, aliens a aquestes preocupacions i dinàmiques, o llepant-se en silenci les ferides. I el País Valencià? Fotut, gràcies a déu, com deia una veterana comunista amiga de casa. ¿Com sumar-nos-hi, com aportar les nostres pedres democràtiques al marge comú i col·lectiu, com créixer com a poble, societat i país en el marc dels Països Catalans? Deixem de banda les desercions de Compromís, aquest projecte desdibuixat, les Mónicas de torn, les habituals complicitats del PSPV amb l'estat de coses, la dreta cavernícola que encara marca agendes, tantes coses que mereixerien ser analitzades amb calma. Convoquem-nos de moment als carrers de Barcelona l'11S, al tram que l'Assemblea assigne als valencians (o triem-ne un nosaltres), estenguem i afermem entre nosaltres, la immensa minoria, l'ideal solidari i republicà, la defensa radical de les llibertats democràtiques, anem obrint vies per poder exercir algun dia el dret dels valencians a l'autodeterminació. I coordinem bé els nostres esforços, organitzem pluralment i transversalment l'impuls civil, fem visible el país en primer lloc per a nosaltres mateixos, l'11, i el 12, i el 13. I cada dia de cada any.
