Va començar el dia cobrint les detencions efectuades per la Policia Nacional espanyola i va acabar-lo detingut a la comissaria de Girona. Carles Palacio té trenta anys i és fotoperiodista freelance, col·laborador de l’Ariet, El Nacional i la Directa, entre altres mitjans. Però ahir també figurava a l’atestat policial de persones acusades d’un presumpte delicte de desordres públics per l’ocupació de les vies de l’AVE l’aniversari de l’1 d’Octubre, juntament amb dos alcaldes de la CUP i catorze activistes. Palacio sí que hi era a les vies, però identificat amb braçalet i amb la càmera al braç; treballant. Ahir, a la concentració en protesta per les detencions davant la Comissaria de la Policia Nacional espanyola a la via Laietana de Barcelona, companys de professió van alçar les càmeres en solidaritat amb Palacio i en defensa del dret a la informació.
Com va començar el dia d’ahir?
Em vaig despertar més d’hora del normal, a les vuit i quart, perquè vaig sentir dues trucades i un missatge del Nacional perquè anés a cobrir les detencions. Així que vaig agafar els trastos, sense ni esmorzar, i me’n vaig anar directament a la comissaria de Girona on ja havien portat els primers detinguts. La nostra teoria és que com vaig canviar la rutina, perquè normalment surto cap a les 9 del matí, no em van detenir a casa.
Com es va produir la detenció?
Vam anar amb una companya a dinar al centre de Girona, cap a les tres de la tarda, a la plaça Independència. Després s’hi va afegir el Jordi Borràs. Vam estar dinant, comentant la jugada i vam prendre els cafès. El Jordi va dir que marxava una estona i jo volia descarregar el material, així que vam acordar veure’ns més tard. Però en sortir, a tres metres del restaurant, van aparèixer tres persones per darrere meu, em van agafar pels braços i em van identificar. Jo vaig pensar que era una broma… però no. Em van dir “estás detenido” i em va treure la placa. Vaig cardar un crit al Jordi Borràs i és quan va venir cap allà i va fer el vídeo. Em van posar dins el cotxe de la secreta i se’m van endur cap a la comissaria, que està a dos minuts, amb alguns entrebancs: els vaig haver d’indicar el camí perquè anaven molt perduts; no eren d’aquí. A mi no em van emmanillar, però sí que ho van fer amb l’alcalde de Verges i amb un noi de La Forja a qui van lligar les mans amb una corda; van haver de buscar unes tisores per tallar-la.
Per què vas pensar que et detenien en aquell moment?
Al principi vaig pensar si podia estar relacionat amb l’operació que estava cobrint, però vaig dir-me que no podia ser, que estaria relacionada amb la llei mordassa: alguna foto que no hauria d’haver fet o que els hagués molestat. La primera opció la vaig descartar, sobretot perquè vaig fer memòria i recordava que l’1 d’octubre passat havia estat treballant perfectament identificat. Ho vaig descartar fins que vaig arribar a comissaria i em van dir: “desórdenes públicos el día 1 de octubre”.
Pots detallar com va ser el teu pas per la comissaria?
Abans d’arribar-hi, jo, que duia tot el material, vaig treure la targeta de la càmera per quedar-me-la amb mi i em van dir: “no, no, aquí no robamos a nadie, no borramos nada”… però sí que em van deixar posar la targeta en una bossa a part de l’equip que van tancar davant meu. Durant el camí, els vaig dir: “nunca había visto detener un periodista” i es van quedar parats: “ah, eres periodista…”. Es van quedar a quadres; i em deien que eren uns mandados. Dins la comissaria em van agafar les empremtes dactilars i em van fer fotografies. Quan van veure que duia tatuatges em van dir que havien de fotografiar-los, però jo vaig deixar clar que no em trauria ni la samarreta ni els pantalons i no ho vaig fer. També duc tatuatges als dos braços, que quedaven al descobert. Em van dir que em deixaven al calabós una estona fins que vingués l’advocat i calculo que hi vaig ser mitja hora com a màxim. Em van cridar i ja hi havia el Benet Salellas. Van prendre’m declaració i vam decidir que seguiríem amb la tònica de la resta de no declarar amb una excepció: vaig respondre una pregunta del Benet sobre el que feia aquell dia a les vies de l’AVE. Jo estava exercint com a fotoperiodista i a les imatges que em van ensenyar els agents, captures de les càmeres de seguretat d’Adif, surto amb el braçalet de premsa i la càmera. Em van dir que quedava en llibertat amb càrrecs i que quan el jutge ho requerís hauria de prestar declaració, i vaig pensar: no sé quin jutge, si l’operació és una decisió judicial. Només em van entregar l’acta de declaració de la Dirección General de la Policia, on hi ha un resum del que vaig fer constar.
Com expliques que les suposades proves que tenen per acusar-te demostrin precisament que hi estaves desenvolupant la teva tasca professional?
Només m’ho explico com una manera d’ensenyar que tenen el poder de detenir qui volen, i a la vegada, són molt destralers: detenen un fotoperiodista identificat com a tal, que està exercint la seva feina amb braçalet i l’equip. És una barreja de garrulsime i prepotència. Crec que se’ls ha escapat de la mà. Alhora, munten tot aquest operatiu només per un presumpte delicte de desordres públics… La cosa més lògica hauria estat haver rebut una citació a casa, però aquest desplegament policial és totalment desproporcionat per a totes les persones detingudes. Fins i tot hi havia un parell de detingudes que no coincidien amb les imatges que els van ensenyar els agents.
Per la teva experiència, creus que estem vivint un retrocés en l’exercici del dret a la informació?
La veritat és que sí. Els últims temps hi ha més manifestacions ultres o de Jusapol. Quan les cobreixes, tens algú que et vigila, que no va identificada com a policia, que et controla, a vegades et grava, que sap com et dius, o fins i tot t’arriba a dir “dale recuerdos al Borràs“. No sé si aquest tipus de situacions succeeixen la resta de països. Jo fa sis anys que viatjo als Balcans, treballant a països on la democràcia està agafada amb pinces, i no m’he torbat mai aquest tipus de problemes: ni identificacions i encara menys detencions. Aquest cap de setmana a la manifestació de la Unió de Mossos Constitucionalistes, vaig ser treure el teleobjectiu i ja se’m van posar dues persones darrere que m’anaven seguint. Hem acabat normalitzant situacions de coerció de la nostra feina com a fotoperiodistes. I són situacions que acaben condicionant la meva manera de treballar: potser ja no portaré un teleobjectiu llarg o intentaré que no ho sembli, quan hauria de poder portar el que necessiti per treballar…
T’has sentit acompanyat per la professió?
He al·lucinat. Vaig obrir el mòbil i tenia més de 700 missatges de suport i la gent s’ha mogut molt. Des de vosaltres, El Nacional, el Col·legi de Periodistes, l’UPIFC… tothom s’ha portat de meravella i m’ha donat molt suport.
Aquest episodi repressiu afecta el teu futur professional?
Continuaré com fins ara, no vull que em coartin ni em coartaran la meva feina. Seguiré fent la meva feina igual o intentaré fer-la més bé encara. Però no ens callaran, ni de conya. No faré ni un pas enrere, està claríssim.
