L'èxit de la manifestació del darrer 9 d'Octubre a València va sorprendre propis i estranys. Certament, aplegar no menys de 15.000 persones en un context com l'actual valencià, no caracteritzat precisament per mobilitzacions i projectes socials poc o molt multitudinaris, és un fet que no passa desapercebut. Fins i tot les dues o tres cites anuals d'obligat compliment a la capital valenciana, com la que ara comentem, han anat perdent vigor.
Quan els anys negres del PP, per la pressió per terra, mar i aire a què van sotmetre el país i que no va arribar a provocar (tret d'episodis puntuals contra la corrupció, per l'escola pública o durant l'efímera «Primavera valenciana») una resposta a l'alçada de les urgències. En una societat en general inerme i poc articulada com la valenciana, desinformada i cada colp més espanyolitzada (cares d'una mateixa moneda), no sol funcionar l'axioma que afirma que com més malament, més bé, regla que arreu presenta més anomalies que verificacions.
En els anys de Govern del Botànic, en fi, per la desmobilització que sol provocar pensar que ja s'ha aconseguit alguna cosa, pel descans de poder respirar –amb restriccions de tota mena, no cal dir-ho– una mica d'aire net després d'anys de pol·lució pepera, pels pactes tàcits de silenci tramats des de dalt, per la manca de força dels de baix. Un parell d'excepcions de signe ben distint a la pax valentina dels últims anys em venen, però, a la memòria: la manifestació quasi espontània que va haver-hi a València la nit del referèndum de l'1 d'octubre després de la salvatge actuació de les forces repressives i l'«oficial» per un finançament més just. Entre el sí i el no, entre el no i el sí, doncs, aquest poble nostre en «perpetu estat de somnolència digestiva», com deia Fuster, una somnolència, tanmateix, sovint més narcòtica que digestiva, ja que el poder (deixem-ho així, en masculí singular) té molts recursos per administrar la dosi adequada d'opis diversos al poble. Però aquesta somnolència històrica de tant en tant els valencians ens l'espolsem amb fermesa i decisió, i no només per anar a pencar cada dia i complir amb els deures quotidians i les malediccions bíbliques sinó també per eixir al carrer a lluitar i estendre la protesta i la solidaritat.
Com va passar el 9 d'octubre, una manifestació que va sorprendre a tots i que potser, si sabem aprofitar-ne l'impuls, pot marcar un punt d'inflexió. S'anunciava amb dubtes sobre la seua oportunitat entre certs membres de la comissó l'organitza, es presentava en dues convocatòries diferenciades (la denominada unitària de la Comissió 9 d'Octubre i la dels Antifeixistes País Valencià) i, sobretot, hi pesava l'amenaça directa del feixisme local, que l'any anterior ja va intentar avortar-la i que va deixar-hi no pocs episodis de violència i agressions. Per postres, la tebiesa del Delegat del Govern, que havia permès diverses concentracions de l'extrema dreta convocades per sigles fantasmes situades estratègicament al llarg del recorregut que havien de fer les forces d'esquerra, podia fer desistir de manifestar-se el més coratjós. No sé si en la vergonyant argumentació –o excusa de mal pagador– amb la qual PSPV/PSOE i UGT es desmarcaven de la manifestació hi pesa més la misèria política del psocialisme o la demostració que l'èxit de les mobilitzacions escapa al que diguen o deixen de dir i fer alguns aparells institucionalistes.
Res, doncs, no feia preveure l'èxit contra vent i marea de la convocatòria. Però la confluència de les dues manifestacions imposada pel sentit comú, el bon treball del servei d'ordre, l'inèdit zel amb què la policia –cal reconèixer-ho aquesta vegada– va protegir la marxa (el Delegat, vist com havien anat les coses l'any passat i davant els advertiments dels organitzadors, s'hi jugava el càrrec) i, sobretot, la força i determinació amb què la gent va acudir-hi i la sensatesa amb què va evitar en tot moment caure en la provocació dels feixistes, van ser els principals impulsors de l'èxit. Tothom, però, ha estat molt prudent a l'hora de valorar-lo.
S'hi ha volgut veure la força reactiva de l'antifeixisme més que la propositiva de l'alliberament social i nacional, però s'oblida en aquest cas que la majoria de l'antifexisme organitzat també se situa en les coordenades d'aquests horitzons. Era molt important parar els peus al feixisme, desmuntar el relat de la seua hegemonia en la societat valenciana (quan en realitat es tracta de grupuscles molt violents però ben organitzats i que cal no menystenir; hi ha un altre feixisme, sociològic, amb aparences de tolerant i vestit de blau democràtic, i aquest és el realment perillós, el que cal véncer a força de trellat, cultura i combat).
Calia eixir massivament al carrer i cridar sense por, i això es va aconseguir amb escreix. La manifestació a més era plena de gom a gom de gent jove i d'energia, elements que trobe molt significatius i que podrien apuntar a un canvi de tendència, a un punt final a certes inèrcies menfotistes molt nocives. Calia una reposta urgent a l'intent del feixisme de tornar a embolicar la troca d'aquella batalla de València que va deixar el nostre poble ple de blaus i bonys, un feixisme que s'ha de combatre amb noves armes i arguments i evitant errors passats. Però també cal passar del moviment reactiu a les propostes constructives, dels nos als sís. Perquè, de nou citant Joan Fuster i el seu Sagitari, cal fer-se sempre la pregunta: «Quan dic no, ¿a què dic sí?». Respondre-hi era i és un repte principal. Els sís implícits en alguns nos cal explicitar-los i explicar-los, desenvolupar-los i convertir-los en motors de canvis radicals.
