La gesta solidària de l'Aquarius i els dos vaixells italians que han salvat 629 migrants africans i els 2.230 voluntaris mobilitzats per Metges Sense Fronteres, SOS Méditerranée i les altres organitzacions que els han acollits al port de València ha causat un impacte mediàtic espectacular enmig la rutina informativa de mort i misèria diària al Mediterrani.
Com sol passar, prompte l'espectacle es fondrà com a espill d'una realitat per esdevenir parpelleig d'una llum que va apagant-se: així és la llei del mercat de la notícia, amb tants estels fugaços. De moment, però, l'espill continua espitllant tenebres que vénen de molt lluny i que encara s'escamparan durant anys i anys, qui sap si convertides al capdavall en un mal endèmic ofegat en mars d'indiferència.
L'espill reflecteix el vici de fons, la misèria de la fam, les guerres, la injustícia i les desigualtats esteses per amplíssimes zones del planeta i amb especial virulència en l'Àfrica negra postcolonial (o en rigor, neocolonial encara). Però també delata el cinisme o la impotència d'una Europa en mans de mercaders poc sensibles a les causes humanitàries.
L'èxode de Síria i les multituds errant per l'hivern europeu entre fred, fang i filferrades, totes les guerres que avui bullen a foc lent o ràpid arreu del món, de Palestina al Kurdistan, dels rohingya de Myanmar als murs de Trump a la frontera mexicana, són espills d'un món com més va més bèstia, incapaç d'organitzar una vida digna per al conjunt de la humanitat i sostenible per a un planeta agonitzant. Peixos que es mosseguen la cua i ens plantegen tot de dilemes múltiples (i no necessàriament ni únicament duals). ¿Com esperar que el capital (passeu-me la generalització) hi pose ordre i trellat si ell és el principal responsable del destrellat mundial, per dir-ho amb paraules suaus? ¿Però com renunciar a arrancar «gestos» a aquest capital (com el del govern socialista amb l'Aquarius) i compromisos efectius per acarar els grans problemes de la humanitat?
La solidaritat és força que ve de baix, que s'ha d'organitzar des de baix i que ha de forjar complicitats de classe i pobles i nacions oprimits, però també ha de construir consensos –de moment– interclassistes i transnacionals per poder ser efectiva davant l'allau d'urgències de cada dia. Sabem que l'abnegació de tantíssims voluntaris, inclosos els professionals de tot tipus d'organitzacions que treballen en l'àmbit de la col·laboració i la solidaritat internacional, cauen moltes vegades en el sac trencat de la impotència i el cercle viciós perquè al capdavall no qüestionen –la mateixa feina els ho impedeix sovint– el sistema responsable de la majoria de mals que combaten. Sabem que per sanar el malalt s'ha d'actuar sobre les causes de la malaltia. Sí, però mentre preparem des dels diversos fronts la lluita final, que és una lluita que comença i es renova cada dia, mentre anem alçant alternatives possibles perquè necessàries (i necessàries perquè possibles) al capitalisme depredador que es menja el planeta i les persones, bé haurem de proporcionar analgèsics als qui pateixen dolor i aigua als assedegats.
L'antiga (i perdurable en molts llocs i casos) caritat fou justament denunciada per la cultura de les esquerres (o les cultures de l'esquerra, etc.) com a abocador de males consciències burgeses, com a perpetuadora d'un món que era injust per designi diví, com a predicadora de la resignació cristiana.
Per molt que avui dia també el paper de moltes de les anomenades en el llenguatge políticament correcte ONGs són hereves d'aquesta escola de cinisme religiós, no podem obviar el fet que molts altres projectes que tenen el mateix origen han derivat el seu credo i pràctica social cap a components més nítidament solidaris, més clarament compromesos amb la transformació radical de les nostres societats. També sabem que molts programes d'ajudes i col·laboració amb llocs i països on més s'amuntega la misèria (i que forcen fluxos migratoris que Oxfam xifrava en 2015 en uns 224 milions de persones vagant pel món) s'han revelat inoperants des de tots els punts de vista.
La solidaritat, doncs, és la mínima resposta immediata que exigeix la gravetat dels problemes mundials, la tendresa dels pobles i dels pobres, sí, però cal que siga de llarg recorregut, atenta tant als efectes com a les causes, i no pot negligir la dimensió política, revolucionària, anticapitalista, de la seua comesa. Les alternatives al món en què vivim han de contenir el germen del món que tindrem demà, per la mateixa raó que només si exercim ja com a persones lliures podrem aspirar algun dia a la llibertat plena. I no podem obviar el fet que, tot i el gran espectacle de l'espill exemplar de l'Aquarius i el moviment de solidaritat que ha concitat la seua gesta, la misèria no navega i naufraga només per les mediterrànies i amb les pasteres a les envistes de les pròpies costes, sinó que la tenim allotjada a dins de casa, en les ciutats i els camps on es desenvolupen genocidis lents i sistemàtics d'aparent baixa intensitat contra els quals no hi ha jutges ni policies ni lleis democràtiques, només les de l'oferta i la demanda i els límits d'inanitat que asseguren el funcionament de la màquina productiva, l'ordre imperatiu del consum, l'acumulació de capital en poques mans i el perfeccionament dels miratges del benestar que atrauen tantes falenes famolenques que al final s'hi deixen les ales i la vida.
Això és el que tristament els espera a la majoria dels 629 avui rescatats i als qui vindran demà i despús-demà. Almenys mentre ajornem la indispensable solidaritat entre pobles i els espills que s'han d'alçar per al futur amb gestos, espectacle i especulacions fabricats en sèrie i adobats amb els discursos de la por i els nacionalismes xenòfobs que avui s'escampen per Europa i el món com una taca d'oli que retroalimenta les causes de la misèria i els èxodes massius.
