L’Audiència espanyola va condemnar el passat mes de març el raper Pablo Hásel a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme i per injúries a la corona i a les forces de seguretat de l’estat espanyol. Aquesta pena, que podria ser finalment de tres anys si no paga una multa de 24.300 euros, s’afegirà a la de dos anys per una condemna del 2015. Així doncs, la seva entrada a la presó és gairebé un fet. L’última possibilitat que té per a evitar-la és el recurs presentat al Tribunal Suprem, però no hi confia pas. Diu que està mentalitzat per a la pitjor situació i que quan la sentència sigui ferma potser només li donaran una setmana per a entrar a la presó.
Parlem amb ell hores després d’haver tornat de Brussel·les, on ha participat amb el grup de suport al raper Valtònyc en un acte al Parlament Europeu. A diferència del mallorquí, Hásel té clar que ell optaria per entrar a la presó: ‘Analitzo les opcions que tinc en funció de com puc fer més mal a l’estat espanyol i prefereixo entrar a la presó.’
—En quin punt es troba ara mateix la vostra condemna? Heu presentat un recurs, oi?
—Vaig presentar un recurs al Suprem, que tant pot pronunciar-se d’aquí a dues setmanes com d’aquí a dos mesos. Quan s’hagi pronunciat, la sentència serà ferma, i com que ja tinc dos anys d’antecedents, imagino que tindran més pressa per a tancar-me que no amb en Valtònyc.
—Ho creieu? De quins terminis parlem?
—Em diuen que quan surti la sentència és possible que em donin una setmana per a ingressar a la presó. Però depèn de molts factors. De quan els interessi tancar-me, de la pressió social del moment… Però poden donar-se molta pressa perquè tinc antecedents. Si una cosa tinc clara és que el cas d’en Valtònyc és un precedent. Molta gent es pensava que, com que era un cas mediàtic, l’estat no s’atreviria a arribar tan lluny. Però que hagin demanat l’euroordre i l’ordre de detenció internacional és una declaració d’intencions d’un règim que està nerviós i va a totes. La situació se’ls escapa de les mans i volen atemorir la població perquè no hi hagi lluita ni protesta.
—Abans de recórrer al Suprem, també vau recusar la jutgessa Concepción Espejel perquè la considereu imparcial.
—Això ho porta el meu advocat. Però en tot cas, mai no esperaré un judici imparcial de l’Audiència espanyola, perquè és un tribunal polític i feixista. Crec que no es pot esperar que no sigui un tribunal repressiu perquè, precisament, aquesta és la seva funció. Ara, lògicament la recusació la fem perquè la jutgessa Concepción Espejel, casada amb un Guàrdia Civil, té un interès especial a condemnar-me. Igual que un dels altres magistrats, Nicolás Poveda, argumenta que va ser militant de la Falange.
—Impressiona que parleu dels terminis en què podeu entrar a la presó.
—Pot ser d’aquí a un mes o d’aquí a un parell de setmanes… Jo ara mateix estic mentalitzat perquè d’aquí a dues setmanes la Guàrdia Civil vingui a buscar-me a casa, sigui pels meus antecedents o per evitar que marxi com ha fet en Valtònyc, tot i que jo he deixat clar que no ho faré. És una possibilitat. Potser els terminis es dilaten, però estic mentalitzat per a la pitjor situació.
—Si us volguéssiu exiliar, òbviament, no m’ho diríeu, però ja heu dit que no ho preveieu. Que l’exili tampoc no us assegura la llibertat. Per què no us acaba de convèncer?
—Crec que cada cas és un món i és una decisió molt personal. En el meu cas, jo he triat aquest camí, la lluita contra l’estat espanyol, i no puc analitzar les coses en funció de què m’aniria millor a mi personalment. El meu camí no és individualista i lluito per una causa comuna. A mi m’aniria millor estar exiliat, perquè tot i que l’exili és molt dur i no és anar-se’n de vacances com alguns es pensen, pots tenir una llibertat de moviments. I quan ets a la presó, no. Però com que jo no analitzo les coses en funció de què m’interessa més personalment sinó en funció de com puc fer més mal a l’estat espanyol, prefereixo entrar a la presó.
—Però des de l’exili també es pot fer una tasca important de denúncia de l’estat, i sense haver d’entrar a la presó.
—Sí, i crec que l’exili pot ser molt útil. Però en el meu cas concret, el fet que l’estat espanyol em tanqui a la presó seria treure-li la màscara de feixisme encobert davant de tothom. I ara que em vaig movent i faig força xerrades arreu, m’adono que tot el que ens passa a en Valtònyc i a mi obre els ulls a moltes persones, especialment els joves. I crec que, si me n’anés, no hi hauria la mateixa mobilització ni presa de consciència que si m’acaben tancant a la presó. Per una altra banda, hi ha el factor econòmic. L’exili són molts anys. Potser et poden ajudar els primers mesos, o fins i tot anys, però si després no tens una feina estable i no tens recursos, sobreviure es pot fer difícil. Però la qüestió que ha pesat més és com considero que puc fer més mal a l’estat.
—Heu dit que feia tres setmanes que no sabíeu res de Valtònyc. En les moltes hores que heu compartit, deveu haver parlat d’aquesta qüestió: del dilema entre entrar a la presó o exiliar-se.
—Sí que ho parlàvem i valoràvem pros i contres de cada situació. Però no sé en quin moment determinat en Valtònyc va triar aquesta opció. Sí que sé que hi donava tombs, però com també ho he fet jo en algun moment. Des de fa temps, però, tinc clar que la meva opció serà resistir aquí.
