Tots els afusellats el 27 de setembre de 1975 van ser brutalment torturats durant la seva detenció, setmanes abans de les execucions de 1975. Els responsables policials d'aquella operació van ser personatges ben reconeguts del regim feixista de Franco. En el procés els tribunals militars no es va respectar ni la pròpia legalitat franquista en un procés com de costum excepcional i sense granties judicials. L'aparell del franquisme volia morts a qualsevol preu per donar una lliçó al moviment antifranquista que reclamava democràcia i llibertats.
A Catalunya les mobilitzacions de resposta van ser molt importants. També a nivell internacional, en què es denunciava el règim feixista-borbònic i els cinc assassinats signats pel dictador Franco.
Juan Paredes Manot "Txiki" va ser afusellat al cementeri de Collserola per voluntaris membres de la Guàrdia Civil, davant la presència del germà del germà (Mikel) i dels advocats Marc Palmés i Magda Oranich.
Aquesta execució juntament amb l'execució, el mateix dia, de quatre militants (José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo que pertanyien al FRAP, Angel Otaegi Etxeberria a ETA) més a Madrid i a Burgos, formaven part de l'estratègia de Franco per a escarmentar el sector més actiu del moviment de ruptura que reclamava llibertat i democràcia.
Arran de la seva execució i la d'Angel Otaegui organitzacions de l'esquerra abertzale van començar a reivindicar el 27 de setembre com a Gudari Eguna.
Els botxins de "Txiki" van necessitar un tret de gràcia, perquè cap dels dotze trets contra el reu (que va cridar "Gora Euskadi askatuta!" i va cantar l'Eusko Gudariak durant l'afusellament) no van aconseguir abatre'l mortalment. "Txiki" també va dexiar un testament escrit en què afirmava les seves conviccions davant la bogeria criminal del feixisme. A l'execució, hi van assistir els advocats de "Txiki" Oranich i seu company Marc Palmés, així com el germà de "Txiki", Mikel Paredes Manot.
Aquell dia, a finals de setembre de 1975 tota Europa es va estremir davant la barbàrie i crueltat de les sentències emeses pels responsables militars i judicials d’un Estat que semblava en descomposició. Uns judicis sumaríssims fets per tribunals militars sense garanties processals, la confirmació de les sentències per part del govern i els sàdics voluntaris de la Guardia Civil i la Policia Armada de l’època, que formaren els escamots d’afusellament, van arrabassar la vida a aquests cinc joves militants per les llibertats nacionals del seu poble i per la justícia social, que malgrat aquest crim no van poder evitar el vent de llibertat que van generar el seu darrer alè.
Han passat molts anys però el dolor i el record d’aquella ignomínia, per la qual cap dels seus executors i responsables no han demanat perdó, segueix present en tots els que d’una o altra manera estaven compromesos amb la recuperació de les llibertats segrestades per la dictadura franquista i el seus epígons actuals.
Txiki
Dedicat a la senyora Antonia Maria Manot
Sé del plor d’aquests teus ulls
que no he pogut veure encara,
sé del plor i del sofriment
per una vida segada.
El teu xic fill ha caigut
fermament, donant la cara;
un estel de viva llum
ha nascut, i ens guia ara.
Ara que ets mare de tots,
deixa’m dar-te una abraçada.
Ara que ets mare de tots,
deixa’m besar-te al front, mare.
Un home lliure ha caigut
i la lluita és viva encara.
No coneixerem repòs.Adéu, Txiki, adéu, fins ara
29 de setembre 1975
(Poema d'Àlvar Valls, recollit al llibre Crit, editat pels CSPC)
