Ben aviat, el contacte amb altres organitzacions, i sobretot l’hegemonia del PSUC al si dels moviments populars d’oposició al franquisme, havien interessat en el marxisme els dirigents de la secció universitària. Per a ingressar-hi es feien unes xerrades de formació força completes on s’explicaven, entre d’altres qüestions, les bases del marxisme. L’animador dels debats era en Josep Ferrer.
Cal assenyalar que, el nostre contacte amb el marxisme era propi, original, i tenia poca cosa a veure amb la realitat del PSUC, un partit amb el qual manteníem una relació poc fluida pel fet que, tal com he contat, s’oposava activament a l’ús del català a les assemblees; i també perquè havia preferit concretament en les eleccions d’estudiants a l’Escola d’Enginyers votar per uns candidats feixistes abans de votar a favor de nosaltres, que érem demòcrates però “massa catalanistes” segons ells.
Recordo que les tesis fonamentals del marxisme em van satisfer de seguida ja que hi veia una racionalitat que no havia trobat enlloc més, i no cal dir, que hi trobava explicacions més coherents que no pas en les creences religioses, que respectava en tant que referents ètics, però que no veia prou justificades racionalment. A principis dels anys seixanta jo havia abandonat la fe religiosa i, ara, en la meva militància política, la filosofia del materialisme històric m’oferia uns fonaments sòlids per a la comprensió de la societat.
La secció universitària anà creixent al marge del partit. Hi havia ingressat amb nosaltres, el meu germà Rafel i jo, les germanes Blanca Serra i Eva Serra, en Jaume Costa, en Francesc Rosselló, etc. En conjunt es tractava d’un grup reduït, d’unes desenes de persones, però que no dubtaria a qualificar de selecte per la seva capacitat de treball i d’incidència política, el qual més tard havia de tenir una influència important al si del moviment nacional català pel seu esforç per a criticar i repensar moltes de les tesis del catalanisme conservador.
El nostre grup estava inserit en les lluites del moment i així, per exemple, havia participat en la famosa assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, anomenada “caputxinada” pel fet que havia tingut lloc al convent dels caputxins de Sarrià d’aquesta ciutat. Com és conegut, fou una reunió on havien assistit unes 450 persones, fonamentalment estudiants i professors universitaris, i el setge de la policia a què fou sotmesa desvetllà un important moviment de solidaritat. El meu germà Rafel era un dels tancats a l’interior i recordo que jo més d’un cop m’havia acostat, juntament amb d’altres companyes i companys, a les barreres de la policia que encerclaven el convent, per tal de mostrar el nostre suport a les persones assetjades.
Em ve a la memòria encara ara una anècdota particular d’una de les vegades que m’hi vaig acostar, acompanyat de la Teresa, amb la meva vespa, i el moment concret d’encegament que vaig protagonitzar quan, havent quedat un “gris” tot sol, després d’haver fet una càrrega molt dura contra els manifestants, vaig agafar la moto, la vaig engegar i em vaig llançar, sense pensar-m’hi ni poc ni gaire a la persecució d’aquell agent repressiu, al llarg de més d’un centenar de metres. - “Com corren quan es troben sols, els molt valents!” – vaig pensar, mentre girant cua tornava amb la Teresa i la colla de manifestants. Fou un moment d’apassionament i d’obnubilació de la consciència, que probablement m’hauria pogut costar car, un comportament que era prou corrent en aquelles èpoques entre la joventut militant perquè és sabut que davant la injustícia evident, els rampells d’heroïcitat individual més o menys esbojarrats, no són altra cosa que l’expressió personal de la desesperació i la indignació col.lectives.
Pel que fa a la relació de nosaltres, els estudiants, amb el nostre partit, convé assenyalar que com que el FNC no tenia ni uns principis ni un punts elaborats on s’expliquessin de manera clara i sintètica els referents ideològics, nosaltres en fèiem servir uns de propis, picats a màquina, en què en vuit senzills articles es fixaven les coordenades socialistes i independentistes de la nostra acció política. La direcció del FNC es va adonar de les tendències dissidents de la secció universitària i va preparar una ofensiva amb la intenció de treure’s del damunt els “xinos”, que era així com aleshores la gent conservadora denominava despectivament els considerats per ells “comunistes”.
Fou en un Consell Nacional del Front Nacional de Catalunya on es dirimiren les conseqüències d’aquesta elaboració política pròpia i independent. Josep Ferrer va preparar els aspectes fonamentals dels documents representatius de les posicions de les bases actives del partit, que eren fonamentalment la secció universitària i la secció de barris. Arribat el moment de la realització del Consell Nacional, les sinuoses regles de participació en els mecanismes de direcció van fer que els qui érem majoritaris en la militància fóssim minoria en aquest òrgan de direcció. La reunió era plena de persones, la majoria d’edat avançada, que jo no havia vist mai, les quals mantenien una actitud força diferent de la que els dirigents també grans del Front més compromesos en les lluites de cada dia, havien acostumat a mantenir fins a aquell dia. Aquesta gent nova i desconeguda m’apareixia com un conjunt de persones momificades que parlaven amb odi i de manera irracional, de l’expulsió dels “xinos”, amb una actitud més exacerbada com menys coneixien la realitat “xinesa” de què parlaven. Entre aquella gent fossilitzada l’anticomunisme era el dogma i, l’estretor mental, el mètode. La capacitat de diàleg era nul.la.
Les nostres tesis quedaren en minoria en aquella reunió. Al capdavall, doncs, aquell Consell Nacional havia facilitat les coses, perquè havia estalviat un procés de debat, que amb aquells interlocutors hauria estat certament dolorós, i així les tesis plantejades al si de les seccions dissidents van servir immediatament de base per a la formació del nou partit. A la casa de les germanes Serra, a l’Avinguda de la Diagonal, de Barcelona, es van posar a finals de l’any 1968, les bases de la nova organització, el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), una organització que, tal com indica el nom, es proposava de lluitar pel socialisme i la independència.
Aquella organització havia de mostrar ben aviat, però, les seves febleses i contradiccions, tal com ho comentaré més endavant, en un ambient d’una gran agitació popular, en el qual importaven més els fets i la capacitat d’intervenció política que no pas les declaracions ideològiques abstractes. El moment era presidit per importants mobilitzacions. De fet, analitzant ara amb perspectiva aquell moment històric, es pot dir que fou aleshores, en aquells anys finals dels 60 i primers dels 70, que començà de debò la transició política. L’oposició i el moviment popular pressionaven, i així havia tingut lloc una vaga general i les forces polítiques antifranquistes s’havia constituït la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya. El règim franquista, per la seva banda, accentuava la repressió. Era el moment, per exemple, del famós Judici de Burgos, en què s’havien condemnat a mort militants bascos. Mentrestant el dictador preparava la seva continuïtat: Juan Carlos era designat successor de Franco el juliol de 1969.
El procés es va accelerar per ambdues bandes i el 7 de novembre de 1971 es fundava l’Assemblea de Catalunya, organització que els anys següents havia de promoure mobilitzacions importants en diferents llocs del país, com a Ripoll i a Sant Cugat. El 20 de desembre de 1973 morí Carrero Blanco per un atemptat d’ETA, un fet que contribuí a desestabilitzar el règim, el qual el 28 d’octubre de 1973 havia detingut de 113 membres de l’Assemblea de Catalunya. Es tractava d’una espiral d’acció-reacció que no s’acabaria fins ben entrada la transició, amb la instauració d’un nou règim pactat, i avalat per les urnes.
L’anàlisi de la manera concreta com va tenir lloc aquesta transformació política i el naixement d’una línia independentista, correspon a explicacions més detallades d’un altre capítol d’aquesta narració. En aquest moment, el que cal destacar i és més significatiu per al conjunt del moviment nacional català, és la formació d’aquest primer nucli d’inspiració marxista. Per primer cop al nostre país, un col.lectiu polític sota referents independentistes se situava en les coordenades del materialisme històric. Això era important per diverses raons: perquè el marxisme precedent, ni tan sols als anys trenta, no havia assumit mai les reivindicacions nacionals d’una manera plena. Havien existit en èpoques anteriors uns precedents ideològics del moviment nacional català d’esquerra, des de Roca i Farreres a Estat Català proletari, per a esmentar dos exemples destacats, però no es tractava de veritables ruptures ideològiques capaces de disputar el terreny al catalanisme moderat de l’època, ni es fonamentaven en una voluntat profunda de projecció social. Amb les noves coordenades establertes per l’independentisme marxista de principis dels anys setanta, el moviment nacional català podia cercar per primera vegada unes noves bases arrelades socialment i totalment independents del catalanisme tebi, confús i indecís propi dels sectors més lligats als interessos mercantilistes curts de vista, tradicionals. Sense copsar la importància qualitativa d’aquest fet no es podria entendre l’expansió independentista posterior, dels anys vuitanta.
