Ja fa anys que me n'he adonat; i ho he dit i repetit: un dels defectes dels
catalans és la incoherència política.
Si bé no tant com en altres temps, som lluitadors testarruts; però, més arrauxats que no pas reflexius, amb una mà desfem el que anem fent amb l'altra.
D'ençà del 1714, tot un enfilall d'esdeveniments ens obliga a meditar molt a fons sobre el com i el perquè d'aquesta empenta política que no sap tro- bar el camí de realitzacions concretes i, al mateix temps, duradores. Aquella frase tan gràfica segons la qual Francesc Cambó pretenia ser, al mateix temps, el Bolívar de Catalunya i el Bismark d'Espanya, exemplifica amb prou claredat com la collectivitat nacional catalana es troba, una vegada i altra, patint unes contradiccions que fan que els seus redreçaments, amb tota la suor, amb tota la sang i amb totes les llàgrimes que els acompanyen, acabin sempre com els esforços de Sísif.
Abocat a la meditació sobre aquest fenomen, avui voldria referir-me a certs aspectes d'un altre personatge que, si bé en un pla diferent i, per tant, no movent-se en les mateixes esferes d'acció que Cambó, també va fer furor per la seva vàlua intel·lectual i per la seva empenta. Es tracta del canonge Jaume Collell.
És prou sabut que als Jocs Florals de Barcelona del 1888 va guanyar l'Englantina amb un poema que duia per títol «Sacramental»; que els Jocs Florals d'aquell any (el de la primera Exposició Internacional de Barcelona) van ser presidits per la reina regent i pel cap del govern espanyol, Sagasta, amb alguns il·lustres ministres del seu gabinet. I és també sabut que, davant d'una tan distingida presidència, Jaume Collell va llegir els versos que li havien estat premiats. Reproduïm-ne l'estrofa clau:
«No captem el dret de viure, dret que no es compra ni es ven; poble que mereix ser lliure si no li ho donen, s'ho pren.»
De seguida, entre les màximes autoritats, sorgí una frase lapidària: «Este canónigo nunca llegará a obispo.» Però, tot i que aquesta frase revela, un cop més, el tarannà pràcticament ininterromput dels governs espanyols, en el context del que ací intento de comentar resulta ben anecdòtica. Tant li fa que fos pronunciada com no. També resulta anecdòtic que el «Sacramental» s'acabés amb aquests altres dos versos:
«Visca lliure Catalunya dintre el reialme espanyol!
Aquest «dintre», subratllat per mi, i que hi ha qui ha fet notar que afebleix la contundència del «si no li ho donen s'ho pren», no és encara ben bé contradictori, ja que, «dintre el reialme espanyol», els Països Catalans podrien tornar a ser del tot independents, tenint altre cop com a únic lligam amb les altres nacions de la monarquia la figura del rei. Per tant, també el podríem considerar anecdòtic. I, no ens hauríem pas d'encaparrar amb si és veritat o no que, després, Jaume Collell explicava als seus amics que, en realitat, ell no havia escrit «dintre» sinó «lluny» «(lluny del reialme espanyol»), però que havia calgut canviar el mot per evitar que aquells Jocs Florals acabessin com el rosari de l'aurora. «Dintre» o «lluny» del reialme, el que Jaume Collell postulava o, si més no, creia postular -i així ho creien al seu torn els qui políticament li eren afins i els qui, tot brandant el cap, afirmaven que aquell canonge mai no esdevindria bisbe- era la sobirania absoluta, la independència de la nació catalana. Deixem-ho, doncs, de banda ja que, per trobar contradiccions, no ens cal pas filar gaire prim. Bé prou que, per altres cantons, la contradicció apareixerà ben clara.
Tres anys després, «a propòsit de la huelga de Manresa», el canonge Jaume Collell demana a les autoritats militars espanyoles que mantinguin «constantment acampat a Vic un regiment d'infanteria i un bon esquadró de cavalleria» per reprimir el moviment obrer, «en vista a la freqüència de les huelgas de la conca del Ter i de la preponderància que a Manlleu, per circumstàncies especials, van prenent los elements anàrquics».
On quedava, a l'hora de defensar interessos creats, de classe, el crit de llibertat nacional que, tal com se solia dir en aquella època, significava que Catalunya havia de ser només dels catalans i que, per tant, ningú no havia d'intervenir en els seus afers des de fora? Ara bé, Jaume Collell, era conscient d'aquesta greu contradicció?
Cal que aprofundim tant com puguem en les nostres contradiccions si volem trobar el desllorigador dels nostres fracassos passats, com a poble, i, al mateix temps, prevenir-ne la repetició.
