Després de la projecció del documental, va tenir lloc un important debat presentat i moderat per Bartomeu Rosselló, president del Cercle Mallorquí de Negocis, entitat promotora del documental i de la seva presentació a València. Hi van participar Andrés Boix, professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, el jutge i senador per ERC Santiago Vidal i Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis.
Tant al llarg del documental com en el posterior debat van anar apareixent conceptes i interrogants, des de la definició que fa la Carta de les Nacions Unides sobre el Dret d’Autodeterminació com a eina per prevenir conflictes i garantir la pau entre els pobles, fins als tipus d'Estat que voldrien construir als seus territoris les persones i entitats que el reivindiquen, així com quines creuen que són les passes a seguir per aconseguir-lo. També es va discutir sobre si aquest dret és o no aplicable en cap dels territoris de l'Estat espanyol o dins el marc jurídic de la Unió Europea. Altres temes que també van sorgir versaven sobre si prevaldrà el Dret a l’Autodeterminació sobre el principi d'integritat territorial o si és un dret reservat i ja aplicat a les antigues colònies o s'ha de continuar desenvolupant en funció dels casos que van apareixent
Dos temes, però, em van semblar centrals. El primer va ser quan arran la intervenció d’Albert Pont es va explicar com davant els processos secessionistes els estats d’arrels democràtics i de pràctiques flexibles tenen capacitat de negociar la secessió, acordar les formes i els ritmes, repartir els actius i els passius i entrar en una nova etapa de relacions amb el nou Estat emergent. Per contra els estats de poca tradició democràtica i de practiques rígides tenen una tendència contraria a la negociació i acaben sovint implosionant. Entre els primers hi trobaríem el Canada i el Regne Unit i entre els segons l’antiga URSS –que prèviament havia segut el primer estat en reconèixer el Dret d’Autodeterminació-- i sembla evident que també pot ser el cas del Regne d’Espanya.
Aquest tema ens porta al segon que vull destacar. Caldria pensar que, més enllà de l’opinió que puguem tenir sobre aquesta qüestió i de l’hipotètic resultat, Catalunya i el Regne d’Espanya estan abocats a un procés secessionista. Així ho preveuen els grans mitjans de comunicació a nivell internacional[1], i també sembla prou evident que ja està a l’ordre del dia dels parlaments i cancelleries del nostre entorn[2].
Un procés que hui per hui i per les característiques de rigidesa i poca tradició democràtica portaria l’Estat espanyol a una situació de gran risc d’implosió. Tot i que en política sol ser l’espai on més fàcils són els canvis d’opinió, tant el darrer discurs de Felipe VI de la nit de Nadal com les recents resolucions del Tribunal Constitucional espanyol i un munt de declaracions polítiques, reafirmen eixe tarannà rígid i que exclou la negociació característic de l'Estat espanyol.
I si això es produeix, què farem des del País Valencià estant? Hi ha algun estament, institució, entitat, organització o simplement persones que estiguen estudiant o avaluant què fer si eixe escenari es compleix? Un escenari d’eixes característiques certament implica riscos, però és possible que també oferisca oportunitats. El Govern ha previst res en aquest sentit? I les Corts o les entitats empresarials, sindicals, socials o polítiques? Continuarem amagant el cap o simplement (com es va verbalitzar al debat) continuarem desitjant que el fet no es produisca entre d’altres raons perquè ens quedaríem sols davant d’una Espanya que no convenç ni qui no la qüestiona?
A les acaballes del debat vaig fer una crida a la “intel·ligència” del País Valencià per pensar la possibilitat d’aquest escenari. Ara ho faig en aquestes línies.
Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir, @DaDPV.
