La publicació del llibre Els valencians des de quan són valencians de Vicent Baydal (2016) i també l’accés que he pogut tenir a d’altres treballs com l’interessant El país català i els altres de Ferran López (text inèdit) m’han mogut a reflexionar sobre les qüestions que he enunciat al títol.
La formació de les nacions és el resultat de processos prolongats on intervenen factors molt diversos i aquestes dues obres que he esmentat ajuden a entendre’ls. La primera obra citada remarca els factors que incideixen en la formació de la consciència política identitària dels valencians. D’altra banda, Ferran López, basant-se en una anàlisi principalment lingüística del fet nacional exposa, entre d’altres qüestions, els processos de formació de les nacions i sobretot les condicions d’alienació nacional que es produeixen en situacions de dominació.
No incidiré en la distinció general, prou coneguda i reconeguda, entre nació i estat, entre identitat nacional i poder polític, encara que com sabem són factors que apareixen paral·lelament però de manera diferenciada segons una gran varietat de fenòmens observables. M’interessarà més centrar l’atenció en la distinció entre alguns fenòmens socials i ideològics concrets que es mostren a través de la història en la formació de les nacions, com l’opressió nacional, la llengua, la consciència nacional i el moviment polític nacional, perquè crec que és on es poden produir més entrebancs a l’hora de les consideracions polítiques que es fan entorn del fenomen nacional.
Les nacions i l’opressió nacional
Les nacions -és sabut- no són altra cosa que la forma que prenen les societats humanes arreu del món i a través de la història. I de la mateixa manera que l’evolució de la humanitat mostra l’existència de diferències socials i de la contradicció de classe, l’evolució de les societats nacionals mostra l’existència de l’opressió nacional darrere la qual hi ha sempre, en última instància, l’apropiació de l’excedent per part del poder polític de la nació dominant.
L’existència de comunitats de tipus nacional és, doncs, un fenomen antic que es manifesta en les seves contradiccions més remarcables amb la formació dels imperis i la seva expansió, i amb la resistència a llur dominació en els pobles dominats i concretament amb l’esclavatge. Tanmateix, el fet nacional, tal com l’entenem avui, emergeix en el nostre entorn del sud d’Europa, a partir del segle X, al voltant de l’aparició de les noves llengües nacionals i la formació de nous poders polítics.
La nació és el resultat, doncs, d’un procés prolongat que combina el factor cohesionador de la llengua comuna i l’articulació progressiva de les formes de poder. Com sabem, aquesta aparició de noves realitats nacionals té lloc a través d’un doble procés que podríem anomenar ‘d’agrupació i contrast’: d’agrupació de poblacions per mitjà del procés lingüístic i polític que hem exposat; i també per contrast amb altres processos paral·lels que es desenvolupen en l’entorn geogràfic i hi entren en contradicció. El que ens mostra la història és que cap procés de formació de les nacions es pot analitzar aïlladament del context de contrast, una realitat que marca la seva existència mateixa, sovint de manera ben prematura.
La formació de la nació és, doncs, un procés que, com assenyala Baydal, es comença a desenvolupar ja a l’Edat Mitjana. És un error (com ja hem assenyalat també a El Fenomen Nacional, 2015) que aquest fenomen comenci amb l’ascensió social de la burgesia. Amb la burgesia, sí que es desenvolupen uns determinats moviments polítics nacionals políticament definits en una època històrica concreta, que és una altra cosa.
Els processos d’agrupació nacional (agrupació de territoris en un marc polític conjunt o compartit) són, ben mirat, d’un ordre semblant als processos d’individuació de les llengües, un fenomen que hem pogut estudiar amb deteniment (Llengua, dialectes i estandardització, 2000). Les llengües es constitueixen (com a elements referencials dins un territori on s’han desenvolupat diferents parles d’un contínuum), també per un doble procés que defineix la seva evolució: un procés que és, d’una banda, intern d’agrupació de parlars; i, d’altra banda, extern de contrast amb l’entorn.
A la nostra manera de veure és dins aquest enfocament dialèctic que els elements que aporta l’estudi de la història política i de la realitat lingüística, prenen sentit. La història política ens mostra les evolucions en el nivell de la superestructura política i ideològica, i la llengua ens mostra, d’altra banda, el fonament de la comunicació social dins la societat considerada. I sense oblidar en aquest conjunt de fenòmens, el context geopolític de contrast amb l’exterior, que marca la seva evolució.
La nació catalana. Llengua i història
En aquesta perspectiva, la formació de la nació catalana es pot entendre com un procés històric complex iniciat al segle X en què cal tenir en compte el doble aspecte (intern i extern) que hem considerat. El contrast amb l’expansió de Castella i de França es manifesta d’una manera ben prematura: ja abans dels tractats d’Almirra (1244) i de Corbeil (1258). És evident que el País Valencià nascut a la seva nova història nacional a partir de l’expansió de la corona catalano-aragonesa del segle XIII, va començar a adquirir al segle XIV “una personalitat pròpia, diferenciada de la catalana i l’aragonesa” com esmenta Baydal.
En el nostre cas considerant els Països Catalans, tenim, doncs, a l’origen una realitat política que és diversa i connexa alhora, i que és articulada per una llengua comuna. La composició ètnica esmentada per Baydal (catalana, aragonesa, navarresa etc.) no és el que defineix la nació catalana ni cadascuna de les seves parts, respecte del seu entorn, ja que com assenyala Fuster (Nosaltres els valencians, 1962) les realitats sociopolítiques es defineixen al voltant de la llengua socialitzadora de les diferents àrees (v. també Joan F. Mira (1984) Crítica de la Nació Pura). Als Països Catalans, en general, la llengua històrica socialitzadora ha estat la llengua catalana, una llengua que ha estat parlada per poblacions d’orígens molt diversos.
Ara seria el moment d’afegir unes breus consideracions sobre el paper de la llengua i la importància de la història en la formació de la nació. Alguns teòrics del fet nacional el redueixen a l’observació de la llengua. Per a arribar a aquesta concepció es basen en l’exemple que ofereixen les enquestes que es van fer al centre d’Europa després de la caiguda de l’imperi Austro-Hongarès a l’hora de determinar les fronteres nacionals. És evident que, en el cas de distincions molt clares en l’anàlisi de les llengües parlades en un territori, el fet lingüístic pot ser determinant; però això no vol pas dir que sempre el fenomen lingüístic hagi de coincidir amb el fenomen nacional com ho demostren les diferents nacions que s’han format en l’antiga Iugoslàvia dins una mateixa comunitat lingüística per raó de l’existència d’unes característiques religioses i culturals fortament diferenciades que hi incideixen. Quan les diferències culturals són molt profundes poden marcar també els àmbits nacionals.
D’altra banda, la història política dels factors ideològics d’una societat (com l’estudi que fa Baydal de l’autodenominació com a valencians) pot posar de manifest diferents característiques de la consciència política d’una comunitat (o de part d’una comunitat) en un moment concret però no determina l’existència d’una nació. Com ja hem comentat, el fet nacional és el resultat de la combinació de factors lingüístics, culturals i també polítics, que incideixen en la intercomunicació del territori nacional i en la possibilitat de subsistir en l’entorn geopolític.
Les consideracions precedents ens porten a unes conclusions que, en síntesi, aplicades al nostre cas, crec que es poden resumir en aquestes dues asseveracions:
La primera és que els Països Catalans són una nació. I que no són tan sols una nació cultural a causa de la seves característiques lingüístiques, culturals i d’estructura social i econòmica, sinó que constitueixen una realitat nacional amb la possibilitat d’encarnar un projecte polític. Joan Francesc Mira (un dels màxims elaboradors i divulgadors del concepte de nació cultural) exposa una afirmació que compartim: ‘una nació cultural no pot preservar-se indefinidament si no esdevé nació política’ (Mira 1984: 120). Partint d’aquesta premissa podem considerar que la presa de consciència de la pròpia realitat (d’un entorn polític hostil) porta per ella mateixa a aplegar i coordinar esforços per a la preservació i el conreu de la nació cultural i la defensa dels interessos populars col·lectius. Es tracta d’un fenomen d’autoconsciència que es troba actualment en un procés evolutiu arreu del territori i que només es resoldrà amb l’aplicació del dret d’autodeterminació.
La segona asseveració és que la nació catalana no posseeix avui una consciència política nacional homogènia, desenvolupada de la mateixa manera arreu del territori. Actualment existeixen estats de consciència diferenciats segons les diferents àrees. La diferència és, doncs, el nivell de la consciència assolit en cada cas. En la mesura que cada regió històrica dels Països Catalans prengui consciència del seu dret a decidir com a comunitat política, la perspectiva d’una federació lliure dels diferents components de la nació catalana entre ells, apareixerà més i més com una perspectiva raonable.
Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB i militant de Poble Lliure
