«Aragó reparteix subvencions oficials per fomentar la retolació en català». La pregunta obligada, un cop llegit aquest titular de l’ABC és: quines són les «subvencions no oficials»? Per què si n’hi ha «d’oficials» bé deu ser perquè n’hi ha de les altres.
La capçalera de Vocento acostuma a utilitzar tota una sèrie de mecanismes lingüístics més o menys subtils a l’hora de presentar una informació, aparentment neutra, en algun tipus de conxorxa conspirativa. Aquest article és un compendi d’aquests trucs que desglossem aquí:
1. «Subvencions oficials» i de «diners públics». La paraula oficial apareix al titular, a la primera línia del primer paràgraf –«La promoció del català segueix obrint-se pas com a part de la política oficial»- i també del segon –«en el marc d’una nova línia d’ajudes oficials». També es remarca que les subvencions «s’han dotat amb 50.000 euros de diners públics». Realment seria molt estrany –i segurament il·legal- que hi hagués subvencions no oficials i que els governs no repartissin «diners públics», però dins el marc mental del diari, en el qual finançar qualsevol llengua que no sigui la castellana és un malbaratament, és important remarcar la idea que són diners de tots.
2. El català és una cosa de fora. A l’article es refereixen a les comarques catalanoparlants de l’Aragó com «comarques que limiten amb Catalunya», obviant el fet que les ajudes no se centren allí pel fet que siguin fronteres sinó pel fet que els seus habitants –legalment i fiscal ciutadans aragonesos- són catalanoparlants.
En aquesta línia, cada cop que el diari es refereix a les llengües pròpies de l’Aragó –l’aragonès i el català, a més del castellà- ho posa entre cometes, per tal de recordar que aquesta és una expressió literal d’una part, i no una realitat objectiva. A no ser, és clar, que l’ABC consideri les comarques catalanoparlants de l’Aragó com a part de Catalunya.
També es refereix que a les regulacions de les subvencions «el Govern de Lambán ha optat per referir-se al ‘català d’Aragó’ i no al català sense més. Tracta així de donar un toc ‘autòcton’ a aquest suport a la llengua catalana en sòl aragonès». És possible que hi hagi un component de covardia política en la redacció de les regulacions de les subvencions, però llegint l’ABC es demostra com aquestes concessions mai són reconegudes per la dreta mediàtica, ans al contrari. En tot cas és normal que les ajudes de l’administració aragonesa se centrin en els ciutadans aragonesos. Mal que li pesi a l’ABC, el català és la llengua de més de 40.000 ciutadans aragonesos i per tant hi és tant «autòctona» com el castellà o l’aragonès.
3. Una qüestió espinosa. L’expressió apareix dues vegades en un article de deu paràgrafs i respon a la vella tàctica de problematitzar qualsevol cosa que tingui a veure amb el català, per tal que aquesta llengua sigui vista com una font de conflictes i no de riquesa. Així, la meitat de l’article se centra en polèmiques i enfrontaments. La qüestió de l’intent de canvi de nom del català per part de l’anterior govern aragonès –la famosa història del LAPAO– s’explica com un enfrontament polític entre el PP i el PAR per una banda i el PSOE, la Chunta Aragonesista i «els partits de l’òrbita independentista de Catalunya», i no com una barbaritat filològica que no va tenir cap científic.
4. La desinstitucionalització de les mesures que no els agraden. Una tècnica també clàssica per desacreditar aquelles decisions polítiques que volen criticar-se és evitar referir-s’hi com una decisió d’una institució democràtica, sinó com un fet personal –del càrrec o del partit. Així, al primer paràgraf es descriu al «Govern aragonès PSOE-Chunta», com si els lectors del diari no sabessin quins són els partits actuals que governen l’autonomia. Més endavant s’hi refereixen com el «Govern de Lambán», en referència al president aragonès Javier Lambán.
La conformació d’aquest govern no és pel resultat de les urnes sinó per uns «pactes postelectorals», un recordatori que incideix en estendre el dubte sobre la seva validació democràtica.
