Han pres la paraula Cristòfol Soler (ASM), Antoni Infante (PDaD), Àngels Folch (ANC-Principat) i Daniela Grau (ANC-Catalunya Nord).
En les seves exposicions totes les persones que han intervingut han remarcat la importància política d’aquest acord de col·laboració estreta per al futur de la lluita per la llibertat nacional al conjunt dels Països Catalans.
El president de l’ Assemblea Sobiranista de Mallorca, Cristòfol Soler ha explicat la gènesi d’aquest acord a partir de l’antecedent de les reunions tingudes en ocasió del debat del Miquelet del 24 d’abril de l’any passat. En aquella ocasió ja es partia del fet de coincidir en la consciència de la “nació gran” (és a dir, dels Països Catalans, segons una denominació tradicional). Ara fa un any ja es va debatre entorn de la necessitat de fer una confederació i de treballar per a adaptar els estatuts i els plans de treball de les diferents entitats per tal d’arribar a formes estables de col·laboració. Aquestes perspectives s’han plasmat el passat 20 d’abril d’enguany en un acord que segons Cristòfol Soler respon a les valoracions següents:
En primer lloc, fer costat a la lluita actual de Catalunya-Principat en el seu procés d’alliberament. I, d’una manera general, compartir informació i programes per tal de beneficiar-se conjuntament de les formes de col·laboració que poden ajudar a créixer cadascuna de les entitats i totes finalment.
L’ASM vol transmetre al poble la convicció de ser el darrer bastió de l’ocupació dels Països Catalans l’any 1715, un procés que havia començat amb l’ocupació francesa l’any 1659.
Mallorca avui no és conscient d’aquests 300 anys d’ocupació, dels quals 100 anys com a territori annexionat a Castella i 200 anys més com a territori sota Castella mateixa però ara “vestida d’Espanya”. Però cada dia hi ha més gent que s’adona que Espanya ens tracta com a súbdits conquistats i no com a ciutadans. Que les formes d’acció d’Espanya no tenen res a veure amb la cultura pactista del nostre país i que la suposada democràcia espanyola no respecta els nostres drets col·lectius.
Ha estat una mena de marc democràtic que només ha tingut en compte alguns drets individuals (uns drets, a més, cada dia més en retrocés) i que no respecta cap dret col•lectiu, de manera que el règim polític creat l’any 1978 ha acabat sense un veritable pluralisme polític. A Espanya només hi ha espanyolistes de dreta i espanyolistes d’esquerra i aquí s’acaba la diversitat; i el poder està concebut com una qüestió quasi-hereditària amb un únic objectiu que és mantenir una integritat territorial de manera forçada per tal de perpetuar l’explotació econòmica.
La història ens demostra que d’ençà del 1830 Espanya ha construït una administració militaritzada encarregada de mantenir la submissió, davant la qual el poble colonitzat, fins ara només ha cercat de tenir bo amb el funcionariat que s’enviava des de Castella. Això explica l’autoodi encara existent en una part molt important de la població. I d’aquesta situació se’n desprèn la importància de la defensa del dret a decidir per a despertar les consciències.
Malgrat la situació de fons existent el president de l’ASM es manifesta optimista perquè després de l’intent de genocidi cultural per part del govern del PP presidit per Bauzà hi ha hagut reaccions en molt sentits fins al punt que avui moltes batlies són comanades per partits nacionals. La situació és un poc més difícil encara a Ciutat (Palma) i a Eivissa. Però el conjunt del país avança fins al punt que ens fa sentir esperançats.
Per la seva banda, el president de la PDaD del País Valencià Antoni Infante comença la seua intervenció fent una crida a la solidaritat amb Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, proposta que és rebuda amb un gran aplaudiment del públic assistent. Mostra la seva conformitat amb les qüestions exposades per l’anterior intervenció del president de l’ASM concretant que les entitats que s’han confederat s’han creat al servei de les persones i de la societat civil. El Consell Confederal pot crear sinergies importantíssimes perquè parteix de la constatació que “la diversitat ens uneix i ens enforteix”, perquè suma la llibertat i la unitat.
Parafrasejant Joan Fuster, el president de la PDaD vol remarcar el fet que “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” en el sentit que la tasca de la defensa del dret a decidir és també la defensa dels drets socials del poble.
La situació recent i actual al País Valencià és esperançadora però ha creat també una certa perplexitat perquè ha estat un gran avanç el fet de foragitar el PP de les institucions principals però encara cal resoldre coses, com per exemple que encara no tenim un mapa de comunicació desenvolupat (No hi ha TV valenciana ni accés a TV3 i IB3, ni tampoc a nivell de ràdios); no hi ha una llei electoral que acabi amb els abusos del PP; l’accés a la participació popular no ha estat a l’alçada de les expectatives etc.).
Malgrat tot, hi ha una força social que empeny i que porta a tenir esperança perquè cal ser conscients de quina és la força que ha tirat endavant tots els canvis al País Valencià que no és altra que el conjunt de persones que des de les entitats de la societat civil estan treballant pel país any rere any.
Àngels Folch, en representació de l’ANC, ha remarcat, en primer lloc, que l’acord de confederació del 20 d’abril passat parteix de la constatació que som una nació cap a la llibertat i cap a la independència. I que aquesta estructura permet, a les diferents entitats, coordinar-se i potenciar-se mútuament. I fer-ho partint de la situació de cada lloc.
L’ANC ha tingut aquesta qüestió de la confederació en el seu objectiu perquè ja des de bon començament s’hi va treballar des de la Comissió de Països Catalans. Treballar pel conjunt de la nació catalana completa és una obligació. No podem dir “ara no toca” sinó que ha de ser objecte d’un treball constant. Toca treballar-hi sempre.
Creiem en la participació de tota la ciutadania perquè la nostra nació és participativa. I la confederació mostra també el respecte de la diversitat de situacions i és aquest respecte de la diversitat, tot mantenint un objectiu comú, que ens fa ser el que som. Som una mateixa nació i ens hem compromès a aconseguir les màximes cotes de sobirania tant com la consciència que la població de cada lloc assoleixi.
De la mateixa manera que des dels diferents punts dels Països Catalans no ens cansem de donar suport a altres nacions que cerquen el seu alliberament (des del Kurdistan als amazics, des dels occitans als escocesos etc.) amb més raó hem d’enfortir la nostra solidaritat i col·laboració dins la nostra pròpia nació. La creació d’aquesta confederació d’entitats és l’expressió de la creixent col·laboració al si dels Països Catalans, és un mitjà important per a autocentrar-nos en la nostra activitat política.
Finalment Daniela Grau, en nom de l’ANC de Catalunya Nord, ha adreçat unes paraules al assistents recordant que aquesta confederació ve a ser la plasmació d’un inici de col·laboració que ja va existir cap a la meitat del segle XX en la col·laboració de Grau (de Catalunya Nord) i Ballester (de Catalunya del sud) quan van difondre ja el mapa dels Països Catalans i més tard amb Deloncle van crear la iniciativa de la Flama del Canigó que representa el conjunt de la nostra nació, els Països Catalans. Cal que la confederació que ara es crea tingui present aquesta terra del nord, que és el lloc on el genocidi cultural ha arribat a fer més mal. El fet que l’ANC hagi considerat Catalunya Nord com una regió més de Catalunya ha reparat un greuge que hi havia amb aquesta part de la nació, massa sovint oblidada. Massa sovint quan es parla dels Països Catalans, es parla només d’Espanya, es parla tan sols del sud. És un oblit injust. Per això demanem més suport, que se’ns tingui en compte en el Procés Constituent, que som part també de la nació i que aquesta confederació serveixi per a estendre els Focs de Sant Joan, una iniciativa adreçada a reforçar els Països Catalans, sorgida d’aquestes terres.
Les esperances que s’han posat en aquest acord de confederació fan pensar en unes perspectives ben fructíferes.
