Crec que per bona voluntat d’alguns per desllorigar el Procés i per la mala voluntat d’altres que intencionadament ens volen instal·lar en el “Processisme” estem entrant en una mena de dia de la marmota. Entenc que la qüestió del referèndum (RUI) crea certes simpaties a tothom que estigui avesat a la democràcia i a les velles formes de participació i decisió (a casa nostre encara noves), però resulta que de referèndums per saber si el poble català vol independència ja n’hem fet dos (9N-27-S) i tots dos els hem guanyat els independentistes d’esquerres tot i el ferotge intent feixista de anihilació dels últims 80 anys. Tot i això hi ha qui diu que no en tenim dret, que no som prous... quants hem de ser per tenir dret a ser lliures? La Llibertat dels pobles és un dret inalienable i no només es pot basar en majories i percentatges sinó que hauríem de basar-nos en voluntats i el poble català fa més de 300 anys que reivindica i lluita pel dret a ser un país normal.
Podem fer la lectura legalista o política que més ens plagui, però la gent quan va sortir de casa per anar al col·legi electoral ho va fer per votar independència si o no , excepte els votants de CSQP que van votar ni si ni no, però vull pensar que independentment de les consignes unionistes de ben segur es sumarien, majoritàriament, a una República Catalana que garantís de forma gradual un canvi social a favor dels interessos de les classes populars. Tornar a fer un referèndum amb resposta binària de independència si o no, seria fer-se trampes al solitari en tant que els resultats tornarien a ser els mateixos tenint en compte que hi ha electors que no votarien perquè no se senten interpel·lats o tenen altres projectes pel nostre país o senzillament els envaeix el passotisme, d’altres perquè tenen mentalitat d’esclaus i d’altres perquè “son fartons de vida llarga” o en el pitjor dels casos perquè són botiflers.
I jo em torno a preguntar, quin percentatge i quants vots necessitem per deixar de ser esclaus? Tot plegat és força ridícul. Tenim la necessitat i tot el dret del món de ser un país normal amb la capacitat de gestió de qualsevol altre Estat. Per dignitat i per supervivència.
Ens cal una DUI i automàticament basar-nos en la nostra pròpia legalitat mitjançant el desplegament i aplicació de la Llei de Transitorietat Jurídica. Un cop feta la Declaració d’Independència i en base a la nova legalitat, s’hauria d’engegar un procés constituent convocat per les màximes institucions nacionals i/o locals que apoderes el poble mitjançant assembles de barri, poble, etc..agents socials, politics, sindicals i econòmics amb la finalitat de traçar les línies mestres del que haurà de ser la constitució catalana, la qual votaríem en referèndum i seguidament la convocatòria d’unes eleccions per constituir el nou govern de la República Catalana.
És una qüestió de responsabilitat, de credibilitat política, social i de confiança que tenen els diputats/des escollits per accelerar i culminar el projecte que se’ls ha encomanat que és crear una República Catalana, avançada en qüestions socials i de participació democràtica. Aquest és el compromís que han contret JxS i la CUP envers la gent que els hem votat i amb la qual s’ha aconseguit una majoria parlamentària i social a favor de la independència. No s’entendria que els partits que duen aquest mandat no ho fessin. De fet, si no ho fan crec que la sensació que tindrem serà que ens han enganyat, que han estafat al poble treballador català i independentista que els ha encarregat aquesta fita.
D’altra banda, hem de tenir clar tots i totes que la nova República Catalana naixerà en base a una societat que clama llibertat nacional, més justícia social, serveis bàsics garantits per tothom, més democràcia, menys corrupció, etc..aquestes son les demandes sine qua non que els milers, milions de persones any rere any reclamen i no només l’11 de Setembre sinó que ho fem dia a dia des de els nostres centres de treball, al carrer o a casa i des de organitzacions politiques, socials i sindicals, com també des de entitats cíviques, esportives i culturals. Tanmateix crec que aquesta mateixa gent que lluita cada dia no és partidària del tot o res, per això hem d’anar a pams i ser conscients que en cap cas ningú, ni partits, organitzacions, ni persones podran desplegar o imposar el seu propi full de ruta o programa. Això ho hem de fer entre tots i totes.
Jugar al tot o res la majoria de cops porta a perdre-ho tot. Com a missatge irrenunciable està bé, però a la vida les coses no son tant “fàcils”. Aquest tot o res pot arribar a enviar a la paperera l’oportunitat rocambolesca que ens ha brindat la història de poder fer realitat la República Catalana per la qual milers d’homes i dones durant segles hem anhelat, somiat, lluitat i sofert. Seria imperdonable no intentar-ho per tots els mitjans. I si finalment, la “gosadia” del poble català de ser lliure no arriba a bon port, ja ho tornarem a provar i a provar , però que no sigui perquè no ho hem intentat, que no sigui per culpa nostre, que no sigui perquè hem caigut presos del tot o res.
“L’objectiu polític no justifica esclafar el subjecte social, la base, el poble espontani. Entraríem en el terreny de la política-ficció. Deixem bategar el cor del poble, que va molt bé sense els nostres controls.” Lluís M. Xirinacs.
