Malgrat que l’independentisme català havia col·laborat amb els independentistes bascos ja des dels anys seixanta, oferint-los cobertura per evitar la repressió o ajudant-los a passar la frontera, la presència i actuació de membres d’ETA en territori català no havia generat contradiccions al moviment independentista català.
La col·laboració de militants del FNC i del PSAN-P amb els militants bascos havia estat una constant que enllaçava la lluita contra la dictadura amb els primers anys de la Reforma. A més, a partir de la signatura de la Carta de Brest, aquest suport era formal i recíproc. Però amb la configuració d’una nova conjuntura política, caracteritzada pel nou marc que imposaven la Constitució espanyola i els estatuts d’autonomia basc i català, van aparèixer les primeres contradiccions en aquesta relació.
Durant els primers anys de la Transició, al País Basc es va produir un procés de clarificació entre les organitzacions que optaven per la resistència al nou marc autonòmic-constitucional espanyol i les que pretenien implicar-se en el joc polític limitat que permetia aquest marc. Poc després de l’Amnistia de 1977, les diverses branques d’ETA van continuar la seva activitat armada i el 24 d’octubre de 1977 es va constituir la Mesa d’Alsasua amb la participació dels partits independentistes bascos HASI, LAIA, ESB, ANV i EIA, que, tret d’EIA, van impulsar el 17 d’abril de 1978 la candidatura unitària Herri Batasuna. Per contra, el bloc EIA-ETA-pm va apostar pels estatuts autonòmics i es va acostar als postulats eurocomunistes fins a acabar esdevenint, després de la dissolució del grup armat, en una expressió basquista socialdemòcrata que uns anys més tard es va integrar al PSE-PSOE.
Aquesta evolució política del País Basc va tenir importants repercussions en l’independentisme català, especialment perquè el sector del PSAN que va impulsar la candidatura Nacionalistes d’Esquerra (NE) mantenia vincles amb EE/ETA-pm. Es tractava de línies polítiques paral·leles, titllades des de l’independentisme naixent d'autonomisme crític.
Un primer posicionament sobre la interferència d’ETA-pm en territori català es va produir arran del cas de Miquel Argilés, militant del Partit Carlí de Catalunya (PCC) de Lleida, que havia estat acusat de col·laborar amb l’organització basca. Aquest cas va generar un debat polític, sobretot al si dels CSPC, sobre quins havien de ser els criteris de la lluita antirepressiva. La decisió de no assumir la defensa política d’aquest carlí represaliat va clarificar quina havia d’estar a partir d’aleshores l’actuació en casos semblants.
En aquest sentit, les relacions amb el sector Euskadio Ezkerra/ETA(p-m) es van anar refredant, alhora que es reforçava la identificació amb el moviment abertzale encapçalat per HB i ETA(m). Per aquest motiu la ingerència d’ETA-pm en territori català encara facilitava més el posicionament de l’independentisme català, que criticava sense pal·liatius aquesta intervenció. Una mostra d’aquest rebuig és el text intitulat “No tots els espanyols vénen d'Espanya”, publicat a la revista Lluita d’IPC, que plantejava amb aquests termes l'oposició a la ingerència d'ETA als Països Catalans:
"És en aquest moment que els moviments d'escamots poli-milis d'Euskadiko Ezquerra, doncs d'això ja no en podem dir ETA pels Països Catalans (recordem les bombes “por el Estatuto” i “por la Amnistia”) només fan que entorpir qualsevol actuació pròpia dels catalans en aquest terreny.
Uns senyors que no actuen al seu propi país per deixar lliure moviment a la seva branca política (Euskadiko Ezquerra) i que no es cansen d'aplaudir la repressió sobre ETA-militar, en intentar ficar el nas als Països Catalans no fan altra cosa que practicar l'espanyolisme que fa deu anys engegà el Moviment Comunista, casualment procedent d'una escissió de la V Assemblea d'ETA, només que en aquest cas es tractava d'una organització purament política.
Tanmateix, aquells partits i organitzacions que donen suport a aquesta actuació només es poden qualificar d'espanyolistes, ja que han renunciat que el poble català s'alliberi de l'opressió a què està sotmès."
Cinc mesos més tard de l'aparició d'aquest article —els dies 10 i 11 de juliol de 1980—, eren detingudes a Barcelona, Blanca i Eva Serra, militants d’IPC, Anna-Rosa Plana, Maria Josefa Amalba i Ramon Martínez. Després d'haver estat traslladats a la Dirección General de Seguridad de Madrid i d'haver estat torturats van ser deixats en llibertat sense cap càrrec. Aquestes detencions estaven relacionades amb una pista falsa de la policia espanyola, que cercava alguna relació entre IPC i ETA-pm per obtenir informació sobre el segrest del financer Jesús Serra Santamans. La relliscada i la brutalitat van ser tan evidents que durant l’agost el Grup dels Socialistes Catalans va sol·licitar una investigació al Congrés espanyol sobre aquests fets.
El novembre de 1980, ETA-pm, amb l'ajut d'independentistes catalans vinculats al PSAN, assaltava infructuosament la caserna de Berga amb l'objectiu de donar un cop sonat i obtenir un important arsenal. Però el fracàs de l'operació i la improvisació van provocar una fugida desordenada i nombroses detencions de militants d'ETA-pm i de membres de PSAN; en total, una trentena de persones. Tot i així, diversos militants bascos i dos de catalans que havien participat en l'acció fallida, Miquel Cura i Robert Ara, van aconseguir fugir.
Uns anys després, alguns d'aquests catalans que havien participat en l'assalt a la caserna militar de Berga s'incorporarien a Terra Lliure des de l'exili o a partir de la incorporació del PSAN per la nova estratègia independentista. Jordi Puig, processat en consell de guerra per la seva participació en els fets de Berga, juntament amb altres membres del PSAN, apostaria per aquesta clarificació política. Es tractava d’una aposta política que, més enllà dels contactes clandestins, es van plasmar en la defensa política per part dels CSPC d'aquests lluitadors que havien optat definitivament per una línia política que excloïa les ingerències de l'organització basca en territori català.
