Cal saber “llegir” allò real, allò que es manifesta (=fenomen): cal bandejar estereotips que, acceptats descontextualitzadament, aboquen a preconcepcions polítiques que acaben per reproduir l’ordre social existent.
D’habitud, segons una determinada anàlisi culturalista (en clau pseudomarxista), se sobredetermina una formació social-nacional pel que fa a un paràmetre cultural /lingüístic. Però, si precisament, es parteix del materialisme històric (com fan Carles i Roger Castellanos) hom té com a punt de partença una formació social com a concreció d’un mode de producció, d’un mode de producció capitalista transnacional en el context present. En aquest sentit, una nació, com a formació social, remet a una estructura de relacions socials de producció que troba legitimitat en una concepció ideològica i política.
L’aportació d’aquest assaig és, doncs, concebre la nació com a formació social definida a partir d’una historicitat anterior al capitalisme. Aquesta és una aportació fonamental, car delimita el que és objectivament una estructura nacional del que és un moviment de construcció nacional com a subjecte polític. Cal analitzar el procés de formació d’un grup humà –amb característiques culturals i d’intercavi econòmic establerts històricament– respecte d’una institucionalització política representativa d’interessos economicopolítics. El que deixa clar l’estudi que ens ocupa és que abans del ‘nacionalisme’ es conforma una nació.
Una altra fita de la reflexió El fenomen nacional és que cada nació, com a formació social, defineix una contradicció de classe. Aquesta contradicció esdevé interna (i en correspondència) pel que fa a la pròpia contrucció d’un estat-nació. El conflicte politic nacional s’esdevé amb la ruptura de l’aparat juridicopolític sobirà arran d’una l’ocupació politicomilitar: la nació-estat esdevé subsistema d’un aparat jurdíc aliè.
La dialèctica, contraposició de classes, es concreta a un doble nivell: a) la contraposició d’interessos al si de la nació i b) l’aliança d’interessos de classe un cop s’estableix l’etapa d’ocupació/substitució d’identitat nacional.
En aquest sentit, la primera part de l’anàlisi reprèn –i actualitza– el text homònim editat en clandestinat el 1974. Cal, així, tenir en compte el context repressiu en què fou produït el treball (la presó). A més, però, cal destacar que aleshores l’aportació de Louis Althousser pel que feia a l’anàlisi de les funcions polítiques (el “aparats” ideològic, polític, repressiu) era un referent en àmbits polítics comunistes. Aquesta concepció tingué alguna influència en el text que ens ocupa?
La primera part de l’anàlisi, en conseqüència, és ben útil per a establir una definició de nació que –tot tenint com a referent necesari la concepció de Stalin a El marxisme i la qüestió nacional (1913)– no és pas suficient: el volum interrelaciona el diversos elements estructurals de expliquen la vida social i política interna del fet nacional. Stalin, com remarquen els autors, delimita uns factors definitoris de la nació, que són els que al capdavall esdevenen elements de treball estàndard, però –cal tenir en compte el context en què fou feta la definició staliniana potser en resposta a les tesis austromarxistes– allò fonamental que distingeix ambdós posicionaments és el fet que vincula l’ascens de la nació d’acord amb l’ascens d’un mode de producció i, doncs, d’una classe (burgesia capitalista). Cal delimitar, doncs, el que és una formació social-nacional del que és un moviment nacional.
La historicitat del moviment nacional és la derivada política que projecta la nació. Establir aquesta condició és l’altre objectiu de la primera part de l’anàlisi del text. És la composició orgànica del moviment nacional allò que orienta els interessos polítics d’una estratègia nacional. És així que es constitueix una hegemonia social de classe, o bloc social de poder i, en conseqüència, el caràcter burgès, o no, d’una finalitat nacionalitària. Caldria però afegir, potser, que la mateixa estratègia política a assolir discrimina la composició de classe del moviment nacional d’alliberament: és el fet de l’objectiu alliberador que ressitua les opcions polítiques. No totes les estratègies ‘nacionals’ abasten la independència política. D’on el sentit de configurar un moviment nacional-popular hegemònic a fi d’assolir aquest objectiu.
L’aportació del primer bloc de l’estudi fixa la dinàmica autònoma d’un mode de producció: una formació social-nacional ha d’assolir la seva pròpia realització política, superant esquemes preconcebuts estatistes que imposen banalment una altra realitat nacional.
Però com es concreta l’estratègia i la tàctica d’un procés d’alliberament nacional? Aquest és l’objectiu de la segona part del treball, i la més rellevant a hores d’ara. La ideologia és resultat de les contradiccions concretes i, en el cas de la configuració de la nació catalana, les contradiccions polítiques de classe són les que resulten explicatives de cada opció nacional (o regionalista). És en aquest context que les relacions entre la classe dominant estatal i la classe dominant (subsidiària) nacional esdevenen vasos comunicants. Per aquest raó, com mantenen els autors, és fonamental definir una classe hegemònica que encapçali una majoria social: el poble treballador, com a formulació policlassista nacional (=classes subalternes).
La segona part de l’estudi és clara a l’hora de fixar els nivells d’opressió política –des de l’econòmica fins a la cultural– en una nació (“esdevinguda”) sense estat. Aquest apartat mostra la mecànica de la configuració de bloc de classe a l’hora de legitimar l’estat-nació opressor (en clau autonomista federalista), però alhora fa pensar en la tàctica d’alliberament de la formació orgànica que encapçala la classe subalterna a l’hora de prendre decisions estratègiques que accentuïn la contradicció vers l’Estat ocupant. La conjuntura present –plantejada en la part final de l’assaig– esdevé decisòria a l’hora de superar l’esquerranisme –que cal no identificar en absolut amb una concepció comunista!– molt ben denunciat en l’assaig, i adoptar una via política troncal alliberadora que suposi el procés de constitució d’un Estat català-República catalana. En termes comparatius, la ruptura política amb l’Estat (espanyol) – amb les conseqüències de posicionament de classse– consitueix el fenomen revolucionari fonamental.
Per explicitar aquest darrer aspecte (malauradament present al si de l’Esquerra Independentista), per la síntesi de l’evolució del moviment independentista, per l’exposició de les formes reduccionistes de consciència nacional, pel reconeixement d’una gradació tàctica –les condicions concretes pel que fa a l’estadi de la consciència política de cada regió històrica– pel que fa a construir un espai independentista nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; el segon apartat de l’obra és molt oportú a fi de sintetitzar el procés de construcció nacional i el procés de construcció política estatal. El fet que ara com ara l’avantguarda de lluita per l’estatalitat se situï en el Principat, no ha de suposar l’aïllament regional, ans ha d’esdevenir efecte demostració vers la fórmula de lliure federació de la resta dels Països Catalans. En aquest sentit, l’actual conjuntura de transició present també és fonamental en l’orientació nacionalitzadora (desespanyolitzadora) i de bastiment d’una nova estructura social i territorial.
El fenomen nacional és un assaig que denuncia l’enfocament ideologista –la nació per la nació– del fet nacional i n’aporta la visió no dependent pel que fa a concepcions federatives d’estat a l’ús en l’actual convenció sociopolítica.
