La història de l’independentisme no va néixer l’any 2012, de la mateixa manera que la CUP no va caure del cel al Parlament, ara fa tres anys. Un fil subterrani, prim però ininterromput, enllaça el procés actual amb les lluites de la Transició. D’això en sap un niu, en Carles Castellanos.
Març del 1982. La Crida a la Solidaritat convoca una manifestació contra la LOAPA, la llei que va formalitzar el «cafè per a tothom» autonòmic. La Crida proposa el lema «No a l’harmonització, autodeterminació». El PSC s’esborra de la convocatòria i CiU contraproposa el lema «No a la LOAPA, som una nació». El bloc independentista decideix finalment acudir-hi amb la seva pancarta, clara i concisa: «Independència». Quatre dies després de la manifestació són detingudes i empresonades sis persones, acusades de portar l’esmentada pancarta. Són les germanes Blanca i Eva Serra, Teresa Lecha, Mait Carrasco, Ramon Pelegrí i Carles Castellanos. Memòria viva d’un corrent subterrani que va mantenir la reivindicació independentista quan el gruix del catalanisme va virar cap al “peix al cove” pujolista amb la intenció expressa d’ajudar a reformar i modernitzar Espanya.
Tres decennis més tard, Castellanos fou un de los fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Però això és, amb prou feines, la penúltima parada d’un llarg viatge. Aquest veterà militant independentista sosté a les seves mans aquest fil subterrani que enllaça la lluita antifranquista del PSAN amb el procés actual, passant pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i Terra Lliure durant la llarga letargia pujolista. Després de tota una vida de militància activa, actualment somriu intentant enumerar les incomptables escissions de l’Esquerra Independentista al llarg dels anys, començant des de les primeres passes de la Transició. «Sempre vam creure que la via electoral exclusiva, sense un moviment de masses al darrere, era un suïcidi», explica Castellanos, que afegeix que l’objectiu durant anys i anys va ser l’«acumulació de forces». En aquesta lògica emmarca l’anomenada «propaganda armada» de Terra Lliure.
Després del punt d’inflexió que van suposar les operacions jurídico-policials de 1992 («Ens van voler eliminar», recorda Castellanos), l’Esquerra Independentista va entrar en una nova fase de suma de forces. «Es començava a gestar el que avui és la CUP», explica el militant català, que remarca incansablement el paper clau que ha tingut al llarg de les darreres dècades tota la xarxa de ‘Casals’ repartits arreu dels Països Catalans. «Han estat els nuclis actius principals d’agitació i activació social dins la societat catalana», assegura.
Un relat paral·lel
Davant el relat més estès que a Catalunya acostuma a situar el motor dels canvis en grans iniciatives institucionals, Castellanos reivindica una vegada i una altra un relat paral·lel que acostuma a situar la mobilització popular de base, en el centre de l’equació. Ho fa amb l’Estatut, que explica com una «resposta a la consciència independentista latent i creixent», i ho fa sobretot amb el procés actual, que es nega a situar en aquella primera Diada del 2012. I tampoc en la manifestació d’Òmnium del 10 de juny del 2010. «Abans d’això ja havíem convocat manifestacions importants de més de 100.000 persones des de la Plataforma pel Dret a Decidir», l’embrió del que dos anys més tard es va constituir com a ANC. I per damunt de tot les Consultes: «Es van impulsar en bona part des de l’Esquerra Independentista, però ben aviat van estar completament fora de tot control. Va ser tot un esclat. Van votar més de 800.000 persones i es van mobilitzar més de 20.000 voluntaris. Sense això no es podria explicar el que veiem avui dia».
Pel que fa a aquest “avui dia”, que en aquest moment no és altra cosa del 27S, Castellanos es mostra optimista. De fet es mostra més que satisfet amb la fórmula finalment establerta per l’independentisme: «És una bona cosa que la CUP no entrés a Junts pel Sí, i, segons com, finalment està bé també que hi hagi una llista grossa que es pugui emportar les restes de la llei d’Hondt».
I sobre el liderat de Mas? Com a gat vell, Castellanos en diu una de freda i una de calenta : «En Mas té una doble cara. És un líder de masses capaç d’atreure gent despolititzada, i en aquest sentit té un paper important i positiu, però sabem d’on ve, i políticament no és de fiar». I això de compartir el camí cap a la independència amb la dreta? «El cert és que fa anys ni ho hauríem pogut imaginar. Simplement no podíem concebre que sectors de dreta poguessin ser activament independentistes. No és una cosa còmoda, sempre cal estar a l’aguait, però si el procés cap a la ruptura va endavant, els fets són els que compten».
