El llibre de 219 pàgines ha estat editat per Pagès editors de Lleida, el 2013. El text és bàsicament el dietari de Víctor Torres i Perenya (1915-2011), durant la seva etapa com a secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, durant el mandat del President J.Irla (1948-1954). La seu del Govern de la Generalitat a París era al número 10, del carrer Washington.
El text comprèn un pròleg de 4 pàgines, signat per Miquel Pueyo, que fa una breu ressenya biogràfica de V.Torres i una introducció de Montserrat Catalan, directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet, on hi ha dipositat el fons documental donat per V.Torres. Segueixen 8 pàgines amb 46 fotografies. Dels dos capítols del llibre, el primer, Retorn a la llibertat, ens explica els darrers dies de la guerra, la seva actuació com a Comissari de Brigada al Front de Balaguer (1938) i el seu internament al Camp de Sant Cebrià. Al segon capítol, Amb Irla i Tarradellas a París, l’autor descriu la seva tasca al Govern de la Generalitat, la seva vida familiar, les amistats, les picabaralles de la política de l’exili i alguns aspectes culturals d’aquell París de després de la Segona Guerra Mundial.
La lectura del diari redactat en un estil planer, col·loquial, amb nombrosos gal·licismes, ens permet d’assabentar-nos de la realitat del dia a dia de la vida de l’autor, de l’evolució del refredat de seu fill Manuel, els amics que els han vingut a visitar, el menú de l’hora de dinar, què mengen als àpats quan van convidats, els programes de la ràdio, els desacords entre el Govern de la Generalitat i el de la República, el darrer manifest aparegut que fa una crida a la unitat antifeixista contra la dictadura del general F. Franco, els afusellaments, empresonaments a Catalunya i la situació de familiars i amics. El mateix caràcter del text, un dietari, li dóna un caràcter narratiu, sense valoracions ni anàlisis, només la descripció de la realitat del context del moment. Aquesta realitat era una situació aguda de Guerra Freda, la dissensió entre els grups polítics de l’exili i la migrada vida política d’un Govern de la Generalitat sense reconeixement internacional, ni mitjans econòmics per a poder sobreviure, depenent en bona mesura de la subvenció del govern republicà i l’ajut esporàdic del govern basc.
El text recull la intensa relació amb altres catalans exiliats, sovint del mateix signe polític, també l’angoixa per la possibilitat de la desaparició de la institució del Govern de la Generalitat, per manca de finançament malgrat l’ajut aïllat d’alguns catalans que havien fet fortuna a Llatinoamèrica. En el diari no hi podien faltar les crítiques de l’autor a J. Tarradellas i a la, petitesa de la seva politiqueta personal. També la condemna per part de J. Tarradellas, aleshores secretari general d’ERC, a les actuacions, a criteri seu desafortunades, de Carles Pi i Sunyer, A. Rovira i Virgili o el mateix President J.Irla.
Ens hem de preguntar què podia fer aquell Govern de la Generalitat sense recursos econòmics, i desconnectat de l’interior, on la gana i la tuberculosi feien estralls, i una resistència minoritària anava caient a mans dels cossos repressius. Només podia mantenir les sigles, fer cursos de català i un servei social d’ajut per als casos més desesperats que necessitessin socors. En aquesta situació, tenia una certa lògica que la política de la petitesa i la supervivència personal s’instal·lés en l’estratègia del Govern de la Generalitat . La derrota del 1939, l’exili i un segon abandonament de les democràcies després del 1945 amb l’aparició de la Guerra Freda, generaren un clima de desesperança que es perllongarà durant tot el període de la dictadura franquista. Malgrat tot, el 1977 el Govern de la Generalitat fou restablert, s’establia un pont, una continuïtat històrica i política amb la Generalitat del període republicà, això permetia recuperar les experiències profitoses del cicle 1931-1939 i mantenir-nos dins del fil de la història.
