A diferència dels anteriors tres magnicides a l’Estat Espanyol el de Eduardo Dato va ser organitzat per la cúpula d’una organització obrera.
L’atemptat contra el cap d’estat i president del govern espanyol el general Prim, va ser realitzat el 30 de desembre de 1870 a Madrid per diversos individus que dispararen contra ell mentre anava amb el seu carruatge a cavall. Encara que ningú el va reivindicar, molts historiadors l’atribueixen als monàrquics isabelins, també coneguts com alfonsins, ja que Prim havia derrocat a Isabel II en un cop d’estat feia dos anys.
L’atemptat contra el president Antonio Cànovas del Castillo, del Partit Conservador, mort a trets al balneari de Santa Agueda (Guipúscoa) el 8 d’agost de 1897, va ser realitzat per l’anarquista italià Michele Angiollillo, fet per iniciativa personal i segons va declarar ell mateix poc abans de ser executat, en venjança pels 5 anarquistes executats el mateix any a la muntanya de Montjuic de Barcelona, acusats d’un atemptat amb 5 morts fet l’any anterior en la processó del Corpus del que n’eren totalment innocents.
L’atemptat contra el president José Canalejas Méndez, del Partit Liberal, mort a trets a la Puerta del Sol de Madrid el 12 de novembre de 1912 va ser realitzat per l’anarquista aragonès Manuel Pardiñas. Encara no se sap per quins motius el va fer ja que Pardiñas es va suïcidar d’un tret al cap després de realitzar l’atemptat. Pardiñas va actuar pel seu compte i molts apunten que podria ser una venjança per l’afusellament de Ferrer i Guàrdia a Barcelona, ja que els anarquistes havien jurat venjança. Altres també informen de greus problemes psicològics de Pardiñas, malgrat que ja era un conegut anarquista.
Però l’atemptat contra el president del govern Eduardo Dato, del Partit Conservador, realitzat el 8 de març de 1921 a Madrid, a diferència dels altres no va ser fruit d’un complot encara ocult ni d’un atemptat individualista, sinó que va ser organitzat i reivindicat per la cúpula de tota una organització anarcosindicalista, la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT, a la que poc abans de la seva forta repressió hi estava afiliat més del 80% del proletariat català. Per això les seves repercussions polítiques van adquirir una importància especial en la època, malgrat que fins fa poc la historiografia espanyola ha tractat d’ocultar la seva importància respecte als altres, segurament per que aquest atemptat havia respost a una voluntat massiva del proletariat català, que majoritàriament havia estat afiliat a l’organització que va idear l’atemptat durant l’època del pistolerisme i la guerra social que hi havia a Barcelona en aquella època, cosa que li donava un caràcter històric insurreccional.
CAUSES I PREPARACIÓ DE L’ATEMPTAT
Després de més de 3 anys de guerra social a Barcelona, que a part de la forta i efectiva lluita sindical de la CNT catalana liderada per Salvador Seguí, tenia la seva repercussió violenta amb els continus tirotejos entre els sicaris de la patronal i els grups d’acció anarcosindicalistes catalans amb nombrosos morts, el novembre de 1920 el president del govern espanyol Eduardo Dato havia nomenat al general Severiano Martínez Anido governador civil de Barcelona, donant-li la carta blanca que aquest li demanà per organitzar una guerra bruta d’eliminació física dels principals membres de la CNT catalana.
La Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT que poc abans havia tingut quasi 500.000 afiliats, la majoria del proletariat català, va ser il·legalitzada per Martínez Anido, que va fer detenir tots els líders sindicals que va poder, entre ells el seu secretari general Salvador Seguí, començant a partir de llavors una estreta col·laboració amb els pistolers contractats per la patronal i els caps de la policia per eliminar a anarcosindicalistes catalans, aplicant a més nombroses lleis de fugues.
Ramon Archs i Serra havia substituït a Salvador Seguí, que era a la presó, com a secretari general de la CRTC en la clandestinitat, ja que aquesta estava il·legalitzada i perseguida. Davant les massives detencions i l’augment dels assassinats d’anarcosindicalistes catalans, Ramon Archs va organitzar una cúpula per la defensa armada anarcosindicalista a Catalunya.
Aquesta cúpula de defensa armada estava formada principalment per Ramon Archs, Pere Vandellós i Romero i Simó Piera i Pagès, que és d’on va sortir la idea d’atemptar contra el president Dato.
Pere Vandellós era un històric dels grups d’acció anarcosindicalista ja des de finals de 1917 en que juntament amb Medir Martí i Pere Boadas havien organitzat el primer grup armat anomenat “els Sense Nom” o “Los Sin Nombre”, que va respondre amb atemptats contra la repressió patronal després de la sagnant vaga d’agost de 1917.
Simó Piera era el delegat del Sindicat Únic de la Construcció de la CRTC, el més nombrós amb uns 40.000 afiliats, havia set la ma dreta de Salvador Seguí i el principal impulsor i interlocutor de la vaga de la Canadenca que portà a la vaga general a Catalunya a partir el febrer de 1919 en que es van aconseguir les històriques 8 hores de treball. Simó Piera, que era dels pocs líders sindicals que s’havia lliurat de ser detingut o assassinat, fins llavors havia set de la línia de promoure el sindicalisme i no caure en provocacions armades, però donada l’excepcionalitat de la situació amb la il·legalització de la CRTC i la guerra bruta de Martínez Anido, es va afegir amb Ramon Archs a la cúpula de la defensa armada.
Per altra banda Medir Martí i Augé i Pere Boadas i Rivas, líders juntament amb Pere Vandellós d’aquell primer grup d’acció anarcosindicalista “els Sense Nom” el 1917, actuaven en estreta col·laboració a finals de 1920 amb Ramon Archs i la seva cúpula armada per fer d’enllaç amb els grups d’acció que encara quedaven en la clandestinitat a Barcelona.
El desembre de 1920 Ramon Archs proposa a Pere Vandellós i a Simó Piera que, a part dels atemptats de venjança contra els sicaris de la patronal i els que els pagaven, s’havia de colpejar a dalt i va proposar que s’havia de matar al governador Martínez Anido, al cap de policia de Barcelona el general Miguel Arlegui, a l’inspector de policia Antonio Espejo, conegut per torturar i aplicar lleis de fugues i ser el principal col·laborador d’Arlegui i finalment matar al mateix president del govern espanyol Eduardo Dato, que havia nomenant i donat carta blanca a Martínez Anido.
Ja el 18 de gener de 1921, un grup d’acció anarcosindicalista va matar a l’inspector Antonio Espejo mentre Martínez Anido rebia diversos atemptats fallits.
A diferència dels altres atemptats programats dirigits contra els caps de la repressió a Barcelona, l’atemptat que volien fer contra el president Dato requeria que un escamot anarcosindicalista es desplacés a Madrid, ja que la CNT de Madrid no era molt nombrosa ni activa i no disposava de pistolers. A més allò era una venjança dels anarcosindicalistes catalans pel que passava a Barcelona, pel que era lògic que fossin ells els que fessin l’atemptat. A causa d’això s’havia d’escollir a uns activistes que fossin a la vegada experimentats en fer diversos atemptats però que no estiguessin fitxats per la policia com a membres dels grups d’acció.
Medir Martí, que era el que liderava principalment els grups d’acció del barri de Gràcia de Barcelona, va ser un dels que va començar a buscar activistes per anar a Madrid. El mateix Medir Martí no podia ser un d’aquests activistes ja que estava superfitxat per la policia després dels atemptats contra empresaris del grup del que formava part “els Sense Nom” a finals de 1917. Medir Martí va proposar a Pere Mateu i Cusidó i a Ramon Casanellas i Lluch que anessin a Madrid a fer l’atemptat contra el president, ja que formaven un tàndem armat que havia realitzat nombrosos atemptats, cosa que van acceptar, rebent també el vistiplau de Ramon Archs.
Hi havia també nombrosos altres activistes tant de Gràcia com d’altres barris amb qui van contactar desitjosos d’anar a fer l’atemptat a Madrid. Però una noia lligada als grups d’acció coneguda com Llúcia Felip i que era una gran amiga d’Amor Archs, la germana de Ramon Archs, va influenciar perquè el tercer escollit fos el seu marit, Lluís Nicolau i Fort, un també expert pistoler anarcosindicalista que tampoc estava fitxat.
Lluís Nicolau també era dels grups d’acció del barri de Gràcia, coneixia a Pere Mateu i a Ramon Casanellas i els tres eren del Sindicat Únic del Metall de la CNT catalana, pel que Ramon Archs va pensar que seria l’idoni tercer membre de l’escamot per anar a Madrid. Per altra banda Llúcia Felip també es va oferir per anar a Madrid amb el seu marit i els altres membres de l’escamot, cosa que se li va acceptar.
La dona de Lluís Nicolau, Llúcia, fins llavors ocultava a les autoritats els seus cognoms i inclús quan s’havia casat amb Lluís Nicolau pocs mesos abans aquell mateix 1920 es va inscriure en el registre de boda com a Lucía Concepción, al·legant que no sabia qui eren els seus pares. Però internament els seus companys i companyes la coneixien com a Llúcia Felip, que és com es feia dir ella ja que la seva mare, que vivia sola, es deia Montserrat Felip d’Anxois. Posteriorment es van trobar algunes cartes dirigides a ella amb el nom de Llúcia Felip. L’any següent, després de la seva detenció com es veurà més endavant, la policia que la coneixia com a Lucía Concepción, va descobrir que la seva mare era Montserrat Felip d’Anxois. Poc després li van atribuir el primer cognom de Fors, segurament perquè haurien descobert qui era el seu pare, encara que això no ho he pogut confirmar, pel que posteriorment va ser coneguda per Llúcia Fors i Felip.
En aquells moments si bé Ramon Archs era el secretari general de la CRTC en la clandestinitat, cosa que no sabia la policia, el secretari general de la CNT a nivell estatal era el val·lisoletà Evelio Boal, que també residia a Barcelona ja que aquí era a on la CNT tenia la seva seu central. Evelio Boal va ser informat del pla per atemptar contra el president Dato i aquest va moure els fils per aconseguir suport logístic de la CNT de Madrid. A Madrid van contactar amb el dirigent de la CNT Mauro Bajatierra, qui s’encarregà de donar el suport logístic als anarcosindicalistes catalans a la capital de l’Estat.
També Joaquim Maurin, que liderava la secció provincial de Lleida de la CNT i un dels que juntament amb Ramon Archs s’encarregava de mantenir el sindicat en la clandestinitat a Catalunya, va ser informat del pla de l’atemptat contra el president.
Ramon Casanellas va ser el primer que per separat va anar a Madrid a finals de desembre de 1920 per estudiar el terreny i estrènyer els contactes amb els membres de suport de la CNT de Madrid. Ramon Casanellas però no s’instal·la inicialment a Madrid sinó a Talavera de la Reina. Casanellas, que era un bon mecànic, va aconseguir fàcilment feina a Talavera en un taller mecànic anomenat “l’Estrella”. També es va fer soci del “Centro Instructivo el Bloque” de Talavera, que era un centre cultural.
A principis de gener de 1921 Pere Mateu va anar també a Talavera de la Reina a reunir-se amb Ramon Casanellas i va estar uns dies compartint habitació amb ell fins que el 12 de gener se’n va anar a Madrid a buscar algun alberg, ajudat per membres de la CNT madrilenya. El cenetista madrileny Tomàs de la Llave, que era un florista de la zona, el va recomanar a la mestressa d’un alberg situat al carrer Alcalà 164 anomenada Valeriana López, dient que era un amic de la família. Pere Mateu va donar el nom de José Parraldo.
Als pocs dies va arribar Lluís Nicolau, que va donar el nom de Leopoldo Noble, i va compartir habitació durant uns dies amb Pere Mateu fins que va trobar un altre alberg prop d’allí al carrer Alcalà 142. Allí també va donar el nom de Leopoldo Noble i va dir que la seva dona arribaria en pocs dies. La seva dona Llúcia Felip hi va arribar poc després donant el nom de Francisca Mateos.
Pocs dies després Ramon Casanellas es traslladà de Talavera de la Reina a Madrid i se’n va anar a viure al mateix alberg de Pere Mateu del carrer Alcalà 164 donant el nom fals de Ramon Sabater, a on compartien la mateixa habitació.
Durant aquells dies de gener Pere Mateu juntament amb el cenetista madrileny Tomás de Llave, van anar a llogar un local al carrer Fernández Oviedo 7 al barri de la Prosperitat, ja que havien decidit fer l’atemptat en una moto sidecar que havien comprar a Barcelona i necessitaven un local per aparcar-la. Pere Mateu, donant el nom de José Parraldo va inscriure com a titular del lloguer a Ramon Sabater.
Cap a la tercera setmana de febrer de 1921 els tres, un cop tenien la infraestructura a Madrid, van tornar a Barcelona per juntament amb el cervell de l’operació Ramon Archs comprar la moto, mentre Llúcia Felip es va quedar a Madrid.
Amb una documentació falsa Ramon Casanellas, que hi entenia molt de motos i de mecànica, va anar a comprar la moto a un taller del carrer Trafalgar nº32 de Barcelona. La moto que va comprar era una sidecar marca Indian. La moto era bastant nova però la cistella del sidecar adaptada era molt més vella. El preu que van pagar va ser 5.100 pts. Gran part d’aquells diners havien set aportats per un industrial de Reus anomenat Evarist Fàbregas, un dels fundadors del Centre de Lectures de Reus, que era d’idees progressistes. L’anarcosindicalista Joan Garcia i Oliver, que era nascut a Reus i tenia contactes amb Ramon Archs, va fer de mitjancer perquè Evarist Fàbregas aportés els diners.
El 22 de febrer de 1921 Mateu, Casanellas i Nicolau inicien el viatge cap a Madrid pujant inicialment la moto sidecar en un vagó del tren habilitat per això, dient que l’havien de dur a Saragossa. Sembla ser que no volien “cremar” la moto en el viatge. Un cop a Saragossa Pere Mateu va seguir fins a Madrid en tren, mentre Ramón Casanellas i Lluis Nicolau van seguir amb la moto sidecar des de Saragossa.
Al passar pel poble aragonès de La Muela, la moto conduïda per Ramon Casanellas va derrapar i va caure per un terraplè de 10 metres, segurament per la gran velocitat a la que anaven i a la que Casanellas n’era tant aficionat. Un carreter els va ajudar a portar la moto al poble i allí la van portar a un taller mecànic. La moto tenia alguns desperfectes però el principal era el manillar que estava bastant torçat. El mecànic els va dir que tardaria uns dies, però quan li van oferir una gran quantitat de diners va dir que la podria reparar en un dia.
Ramon Casanellas i Lluís Nicolau van passar la nit a casa d’un veí del poble que s’oferí, ja que allí no hi havia cap hostal. Abans van anar a la casa de telègrafs i van enviar un telegrama pel carrer Alcalà 164 de Madrid a nom de José Parraldo, que era el nom fals que usava Pere Mateu, per avisar-lo de que arribarien un dia tard. Però allò va ser un error, ja que havien donat una adreça real.
L’endemà 24 de febrer de 1921 van seguir el viatge cap a Madrid amb la moto sidecar, a on hi van arribar com van poder ja que la moto tenia alguns forts cops i necessitava una reparació general. Només arribar van portar la moto a un taller mecànic. Els mecànics van declarar després que Ramon Casanellas hi anava cada dia per veure com anava la reparació, donant mostres d’uns grans coneixements de mecànica. També van declarar que anava amb el cap rapat i solia portar una boina.
Al cap de set dies la moto ja estava reparada i Casanellas la va portar al local del carrer Fernández Oviedo nº7, que era el que havia llogat Pere Mateu quan va arribar a Madrid unes setmanes abans. Els mecànics van declarar després que havien vist a Casanellas conduint la moto sidecar pel barri a tota velocitat més d’una vegada, segurament feia pràctiques per l’atemptat.
Ramon Casanellas, segons va dir ell en una entrevista que li van fer dos anys després, va preguntar pel barri si hi havia alguna caserna de la guàrdia civil i al contestar-li afirmativament, van decidir que havien de buscar un altre local en un altre barri per aparcar la moto després de l’atemptat. Per tant van llogar un altre local al carrer Arturo Soria 77 al barri de Ciudad Lineal.
Per altra banda els cenetistes madrilenys Mauro Bajatierra i Vermundo Luís Díez van anar a Eibar, al País Basc, a comprar les pistoles per l’atemptat a un guàrdia civil que traficava clandestinament amb armes, encara que ell no sabia perquè les volien. Les pistoles que van comprar eren una Mauser, dos Star, una Bergman i una Martian, amb la seva corresponent munició. Els tres anarcosindicalistes catalans ja disposaven de nombroses armes a Barcelona, però no les podien dur a sobre quan van viatjar cap a Madrid.
Durant aquells dies Mateu, Casanellas, Nicolau i Llúcia Felip es van dedicar a espiar el recorregut del cotxe d’Eduardo Dato i a observar les possibles vies de fugida. Van observar que a l’arribar a la plaça de la Independència davant de la Puerta de Alcalá el cotxe disminuïa la marxa per fer un gir en l’encreuament. Van pensar que seria un bon lloc per fer l’atemptat.
Ramón Casanellas i Pere Mateu, que vivien junts a l’alberg del carrer Alcalà 164, compartien menjador i cuina amb la mestressa i les seves dues filles. Segons va declarar una de les filles de la mestressa, cada nit al menjador Mateu els llegia el diari en veu alta fent bromes sobre les noticies i que passaven estones molt divertides amb ells al menjador fins altes hores de la nit. Una de les filles de la mestressa declarà que trobaven molt divertit que degut al fort accent català de Pere Mateu i Ramon Casanellas quasi no els entenien de res al principi.
També declararen que Casanellas sempre sortia amb una càmera de fotos Kodak amb el seu trípode inclòs per fer fotos de Madrid. Una de les filles de la mestressa havia inclús anat algun dia amb Casanellas a acompanyar-lo a fer fotos.
Per altra banda molt a prop d’allà, a l’alberg del carrer Alcalá nº142, hi estaven instal·lats, Lluís Nicolau i Llúcia Felip, amb els noms de Leopoldo Noble i Francisca Mateos. L’amo de l’alberg va dir que eren correctes i reservats i que feien una vida normal, sortint de dia i anant a dormir d’hora. Llúcia Felip anava tenyida de ros i segons l’amo de l’alberg vestia molt bé. També va declarar que no va entendre res del que parlaven entre ells perquè ho feien en català.
Segons declaracions de la mestressa de la casa d’Alcalá 164, Mateu i Casanellas pocs dies abans de l’atemptat havien conegut a dues noies de Madrid i se’ls havia vist pel barri anant de “juerga” (emprà aquesta paralula) amb elles. Després es va saber, pels diaris i segons la policia, que Pere Mateu solia anar a una casa a on hi compartien pis diverses noies i que Mateu havia fet amistat amb una noia anomenada Elena amb qui solia sortir. Les altres noies van declarar que Mateu era bastant simpàtic amb elles i que un dia les va invitar a totes al teatre.
El 3 de març de 1921 era localitzat i detingut a Barcelona Evelio Boal, el secretari general de la CNT a nivell estatal, que fins llavors estava en la clandestinitat. Va ser substituït en el càrrec per Andreu Nin. Ramón Archs, el secretari general de la CRTC en la clandestinitat va informar a Andreu Nin del pla per l’atemptat contra Eduardo Dato i aquest hi va estar d’acord. Només en els primers dos mesos de 1921 havien caigut morts 35 anarcosindicalistes a Barcelona i voltants per trets dels sicaris de la patronal o per lleis de fugues. Andreu Nin havia rebut feia tres mesos un atemptat dels sicaris de la patronal en el que va sortir viu de miracle però en el que va morir l’anarcosindicalista i amic seu Josep Canela i Recasens, pel que Nin s’identificava plenament amb l’atemptat.
L’ATEMPTAT CONTRA DATO
El 8 de març de 1921 a la tarda Ramon Casanellas i Pere Mateu van anar a buscar la moto Indian sidecar al taller del carrer Fernando Oviedo nº7 al barri de la Prosperitat de Madrid i es van trobar amb Lluís Nicolau a la plaça Castelar. Llúcia Felip és va quedar a l’alberg. Des d’allí es van dirigir cap al carrer del Alcalà que era per a on havia de passar el cotxe del president del govern que sortia del Parlament.
Havien observat que Eduardo Dato vivia molt a prop del Parlament i la seva única escorta era el seu xofer que era sergent i un altre acompanyant del cotxe. Durant el curt recorregut hi havien policies a peu aturats per les cantonades que observaven el recorregut. A la porta de casa seva l’esperava la seva escorta personal. Malgrat que hi havien bastants policies observant el recorregut del president, cap disposava de vehicle per perseguir a uns possibles agressors.
Cap a les 19.15 h. al veure passar el cotxe del president Dato el comencen a seguir a una distància prudencial. Ramon Casanellas condueix, Lluís Nicolau va al darrera i Pere Mateu en la cistella del sidecar. Segueixen al cotxe del president i a l’arribar a la plaça de la Independència al davant de la Puerta de Alcalá el cotxe del president disminueix la marxa per fer el gir, però a més es para totalment per deixar passar un carruatge de lloguer dels de que hi ha a la zona. Casanellas situa la moto sidecar just al constat dret del cotxe que estava parat per veure bé a on anava assegut Eduardo Dato.
Llavors Pere Mateu s’aixeca de dins de la cistella del sidecar i dispara un tret contra el president mentre crida “visca l’anarquia” en català, segons va declarar ell després, encara que amb el tub d’escap trucat que portaven per fer soroll i dissimular els trets segons sembla no el va sentir ningú dins del cotxe. Allí Eduardo Dato ja va rebre el primer tret en que segurament ja va resultar ferit de gravetat.
Immediatament després del tret, el xofer accelera de repent el cotxe mentre els tres anarcosindicalistes catalans ja comencen a disparar alguns trets contra el cotxe que era de marca Hudson i agafava grans velocitats. Però el conductor de la moto Indian era Ramon Casanellas que era un boig de la velocitat i tot seguit comencen a perseguir el cotxe a tota marxa. Com que no aconsegueixen avançar-lo comencen a disparar pel darrera contra el cotxe que no estava blindat més o menys en la direcció en que estava assegut Eduardo Dato. Pere Mateu amb una Mauser i Lluís Nicolau amb una Star buiden els seus carregadors. Ramón Casanellas que conduïa, va declarar anys després en una entrevista que també havia disparat uns cinc trets amb la seva pistola Bergman. De fet la policia quan va trobar les cinc pistoles va dir que tres havien set disparades ja que van trobar casquets de bales de les tres armes en el lloc de l’atemptat.
Quan estaven segurs d’haver tocat al president, Casanellas va desviar la moto i van iniciar la fugida. Eduardo Dato tenia greus ferides al cap i el seu ajudant una ferida lleu d’una bala que li havia fregat el cap. El conductor va anar a tota velocitat cap a on vivia Eduardo Dato que era molt a prop i allà els de la seva escorta el van portar a la casa de socors on va morir al poc d’entrar.
La moto conduïda per Casanellas havia iniciat la fugida a una gran velocitat fora de lo comú, cosa que cridà l’atenció dels vianants, esquivant cotxes i inclús topant de costat amb un tramvia que era ple de passatgers horroritzats ja que havien set testimonis directes de l’atemptat Una cosa que cridà l’atenció als testimonis era el llum del davant de la moto que era de color vermell.
En la fugida a tota velocitat van fregar un cotxe al que van donar un ensurt i el conductor els va seguir molt enfadat i es va posar a la seva alçada per recriminar-los la manera en que conduïen. Pere Mateu es va treure la pistola i li va dir: “O te paras o te mato!”, segons va declarar el conductor després. Evidentment el conductor del cotxe va frenar de cop.
A l’arribar al barri de Ciudad Lineal van passar amb la moto a tota velocitat esquivant per poc a un carreter que va declarar que tant ell com la seva mula van patir un ensurt considerable. Aquest carreter també va observar com la moto entrava al carrer Arturo Soria.
Quan Mateu, Casanellas i Nicolau van voler introduir la moto al magatzem de l’antiga carnisseria del carrer Arturo Soria 77 que havien llogat expressament per després de l’atemptat, van veure que la porta era massa estreta i que la moto sidecar no entrava. Com que era de nit, van encendre una llanterna, van posar entre tots la moto de costat i després de grans esforços van aconseguir entrar-la. Això va ser observat pel carreter abans mencionat a qui el va cridar l’atenció que encenguessin una llanterna. Després se’n va anar als albergs on vivien amb tramvia.
La filla de la mestressa de l’alberg d’Alcalá 164 va declarar que Mateu i Casanellas van arribar a les 21.15 hores. La mestressa i les seves filles els van dir: “¿Sabeis que han matado a Eduardo Dato?” Mateu els va dir que ho havia sentit dir dins del tramvia en el que venien. Pere Mateu es va quedar a sopar, cosa que va fer amb gran tranquil·litat. Ramón Casanellas va sortir a comprar l'edició especial del diari que sempre sortia en casos de fets greus. Al cap d’una estona va tornar Casanellas amb l'edició especial del diari “La Voz”.
Com feien sovint, Mateu llegia en veu alta el diari i en aquest cas les últimes informacions sobre l’atemptat a la mestressa i a les seves filles. Aquestes van declarar que Mateu i Casanellas comentaven les noticies amb gran tranquil·litat i inclús van passar una estona fent bromes com sempre. La filla de la mestressa va declarar que van mostrar un gran cinisme amb aquesta actitud quan feia poques hores ells havien matat al president.
L’endemà l’atemptat omplia les portades i els titulars de tots els diaris de l’estat i també d’arreu del món. També l’endemà de l’atemptat al matí Lluis Nicolau i Llúcia Fors van dir al patró de l’hostal a on vivien que havien de marxar d’immediat i van preguntar a on podien trobar un cotxe que els portés a l’estació del Nord de Madrid. Els van indicar a on hi havia la parada, es van acomiadar i no els van veure més.
Mentre, Casanellas i Mateu sabent que totes les estacions estaven vigilades i ells coincidien amb la descripció dels sospitosos, van optar per quedar-se a Madrid al lloc on vivien fent vida normal i passant els vespres dels següents quatre dies llegint els diaris i fent bromes amb les filles de la mestressa. Segons va declarar la mestressa de l’alberg inclús els van veure sortint amb les dues noies amb les que solien anar de festa.
Al cap de quatre dies el dia 12 de març de 1921, investigant el recorregut de la moto, el suboficial de la policia Maté va interrogar al carboner que havia avisat a la policia de que havia vist la moto passar pel costat del seu carro a gran velocitat i que l’havia esquivat per poc causant un gran ensurt a ell i a la seva mula. La moto en aquells moments ja portava la llum apagada cosa que li cridà la atenció ja que era de nit. Després va dir que va veure als tres ocupants de la moto que la entraven en el nº 77 del carrer Arturo Soria portant una llanterna. Allí hi havia una un local que era una antiga carnisseria.
El suboficial Maté va informar a el seu superior el capità Cabañas que va avisar a la guàrdia civil perquè rodegessin l’edifici. El suboficial Maté va entrar saltant per una finestra i va trobar la moto sidecar Indian. Dins de la moto hi van trobar cinc armes; dos pistoles Star, una Mauser, un Bergman i una Martian i 200 cartuxos. La policia va comprovar que tres de les pistoles havien set disparades i que corresponien a la munició trobada en el lloc de l’atemptat. Els policies se’n van adonar que havien trobat la moto de l’atemptat.
La mestressa del local va declarar que els que l’havien llogat tenien accent català, pel que a la premsa ja va sortir que els autors segurament serien catalans. De totes maneres ja des del primer dia de l’atemptat molts diaris madrilenys ja donaven per fet que els autors serien anarcosindicalistes catalans.
Segons va declarar una de les filles de la mestressa de l’alberg, quan Pere Mateu els va llegir en veu alta allò que deia el diari de que segurament els autors eren catalans, Ramon Casanellas els va dir fent broma, “Pues si que nos ha caido una buena a los catalanes, ahora todos somos sospechosos”. Els dos se’n van anar a dormir i al dia següent van decidir marxar sense dir res, ja que la situació s’havia tornat perillosa al coincidir la seva descripció amb els sospitosos de l’atemptat.
Quan la premsa va anunciar que la policia havia trobat la moto de l’atemptat, alguns habitants del poble aragonès de la Muela, que com recordarem va ser a on Ramon Casanellas i Lluís Nicolau havien tingut l’accident de moto i havien passat la nit allí, van informar a la policia de que dos individus amb fort accent català havien estat pel poble amb una moto sidecar marca Indian. Ja des del primer moment de l’atemptat la premsa madrilenya donava per fet que els autors de l’atemptat havien de ser anarcosindicalistes catalans, pel que aquells habitants de la Muela enseguida van pensar que podrien ser aquells els autors quan van informar a la policia.
Com recordarem Casanellas i Nicolau, en un greu error havien també enviat des del poble de la Muela un telegrama a Pere Mateu, amb el nom fals de José Parraldo a l’alberg d’Alcalà 164, pel que la policia hi va acudir per veure si hi trobava als autors de l’atemptat. Un cop allí la mestressa de l’alberg els va confirmar que allí hi vivien dos catalans que havien desaparegut de sobte.
També hi ha versions que diuen que la mestressa de l’alberg Valeriana López havia pogut avisar a la policia de que allí si allotjaven dos catalans, però la policia no ho va dir per protegir-la de possibles represàlies.
El policies van muntar guàrdia camuflats tota la nit del dissabte i diumenge per veure si apareixien, tant a dins com a fora la casa d’Alcalà 164. El dissabte al vespre Casanellas i Mateu havien anat a sopar a un restaurant d’Atocha i després es van acomiadar i van quedar el dia següent a les set de la tarda per iniciar la fugida.
Pere Mateu va sortir aquella nit amb la seva xicota madrilenya que es deia Elena i segons va declarar ella van arribar casa seva a les tres de la nit i van anar a dormir junts. L’endemà al matí Mateu se’n va anar dient-li que havia d’anar a València per uns assumptes. Mentre Ramon Casanellas va passar la nit en una casa de cites per camuflar-se, segons van declarar les noies del local.
DETENCIÓ DE PERE MATEU
No obstant això, el diumenge dia 13 de març de 1921 a la tarda Pere Mateu, amb un greu error reconegut per ell mateix, va tornar per últim cop a la casa d’Alcalá 164 per buscar un impermeable i la seva maleta amb roba pensant que era impossible que la policia hagués descobert tant ràpid a on vivien. Li devia tenir molta estima a aquell impermeable!
Cap a les cinc de la tarda del dia 13 de març de 1921 Mateu apareix per la casa i truca el timbre com sempre feia per demanar la clau de l’habitació. La filla abans d’obrir va advertir als policies, “es éste”. Mateu va entrar, va agafar la clau i sense tenir-les totes i mirant de reüll i per l’espiell va entrar al pis. Mateu va dir després que ja tenia un mal pressentiment. Les dues noies de la casa terroritzades es van tancar en clau a la seva habitació pel que pogués passar.
Hi havien alguns policies amagats dins de la casa tant a la cuina com en altres llocs. Quan Mateu va creuar el passadís de la casa i va arribar al menjador els policies li van donar el alto i Pere Mateu es va posar ràpidament la ma a la butxaca per treure la pistola. L’inspector Lols va ser el primer, juntament amb altres policies, que es va llençar sobre Mateu per agafar-lo i impedir que usés la pistola. Pere Mateu es va resistir i inclús el va mossegar a la ma. Finalment el van reduir.
L’inspector Lols li va dir a Mateu: ¿“Que ibas a hacer con esa pistola, mocoso?”. Mateu li va contestar: “Les felicito por ser tan rápidos, de otra manera hubiera matado a alguno de ustedes y hubieramos representado una película tràgica”. Llavors Mateu va dir als policies, “Yo he hecho justicia con Dato, ahora hagan ustedes la que tengan que hacer conmigo”.
La llogatera va dir mentre s’enduien a Mateu, “Quien hubiera imaginado que ese chico fuera el asesino”. Mateu li va dir, “Pues si señora, yo soy el que maté a Dato”.
Un policia va declarar que mentre s’enduien a Mateu en el cotxe li va preguntar: “Que tenías tu contra Dato?” Mateu va contestar: “Contra él absolutamente nada. Yo no disparé contra Dato, sinó contra el presidente responsable de nombrar a Martínez Anido que llevó a cabo la ley de fugas”. El policia li va dir: “¿Y porqué no matabais a Martínez Anido?” Mateu va dir: “No se preocupen, ya caerá”.
A la comissaria un periodista li va dir: “ ¿Pero para qué matar a un presidente si mañana pondrán otro?”. Mateu els va dir: “Si igual que nosotros, hoy he caido yo y ahora hay otros muchos compañeros que se están disputando ocupar mi puesto. Somos como soldados en el frente de batalla, unos caen y otros ocupan su lugar”. I així va continuar Mateu fent sorprenents declaracions en el mateix sentit als periodistes, declaracions que es poden llegir en les hemeroteques de pràcticament tots els diaris d’aquells dies de març de 1921 posteriors a la detenció de Pere Mateu.
A través de la policia de Barcelona es va saber que Ramon Casanellas era el gran amic de Pere Mateu del barri de Gràcia. Per això la policia va anar a casa dels seus pares i va agafar una foto de Casanellas a través de la qual els testimonis el van identificar. Per tant la policia ja sabia que Casanellas era un altre dels autors.
La policia va fer una allau de detencions a Barcelona de coneguts o amics sindicalistes de Casanellas i Mateu, per saber si sabien alguna cosa o tenien alguna cosa a veure amb l’atemptat. Van detenir inclús a la mare de Casanellas acusada de ser còmplice de les reunions que els grups d’acció feien amb el seu fill a casa seva, pel que va ser processada i va passar dos anys a la presó. Medir Martí i Augé, el que cap dels grups d’acció del barri de Gràcia i el que els havia reclutat, era un dels més buscats, però aconseguí mantenir-se amagat i no fou detingut aquell any. Medir Martí va seguir durant els següents anys organitzant i participant en atemptats a Barcelona fins que fou detingut el 1924, quan ja havia començat la dictadura de Primo de Rivera.
LA POLICIA BUSCA A DE NICOLAU I A “LA RUBIA”
També la policia sabia que al carrer Alcalà 142 hi havia viscut un tal Leopoldo Noble, que en realitat era Lluís Nicolau, amb la seva dona, que era Llúcia Felip i que eren amics dels que vivien a Alcalà 164, ja que Nicolau havia viscut uns dies allí amb Mateu abans. Per tant la policia sabia que era l’altre autor, però no sabien qui era realment.
La policia buscava a un tipus amb accent català i la seva dona catalana que era rossa. Com ja s’ha esmentat abans Llúcia anava tenyida de ros. Es va muntar un fort dispositiu a les sortides i estacions de tren de Madrid per evitar que Casanellas, “Leopoldo Noble” (Nicolau) i “la Rubia”, com li deia la premsa a Llúcia Felip, sortissin de Madrid.
Molts testimonis en diversos trens i en diferents llocs denunciaven haver vist una parella parlant en català. Totes les parelles que parlaven català pels trens eren sospitosos i es va detenir a diversos innocents per això per comprovar qui eren.
Es va donar la quasi còmica circumstància de que tota noia rossa que fos catalana i que viatges arreu de l’estat Espanyol era sospitosa. Un gran nombre de rosses catalanes van ser detingudes arreu de l’estat. En els diaris solien sortir titulars que deien “otra rubia detenida” i totes eren catalanes.
Però Lluís Nicolau i Llúcia Felip (o Llúcia Fors i Felip) ja feia dies que eren a Barcelona refugiats a casa d’Amor Archs, la germana de Ramon Archs, que era el secretari general de la CRTC i el cervell de l’atemptat.
RAMON CASANELLAS, ENEMIC PÚBLIC Nº1
Però Ramon Casanellas encara va provocar més titulars, ja que la policia ja sabia qui era i havien publicat una foto d’ell als diaris que havien tret de casa seva i el qualificaven com l’enemic públic nº1 buscat. Hi havia denúncies de gent que deien que l’havien vist a la vegada a diversos llocs de l’estat, sent diversos catalans que viatjaven sols detinguts per comprovar si era ell.
Però dos anys després en una entrevista que Joaquim Maurin li va fer a Moscou pel diari “La Libertat”, Ramon Casanellas va dir que es va estar uns mesos amagat a Madrid a casa d’algú que el va ajudar, que no va precisar qui era per no delatar-lo, fins que uns nens van fer broma al veure’l pel carrer tot dient, “Mira, és Casanellas, ja, ja, ja, és igual que él”. Allò el va fer posar en guàrdia i amb uns contactes de membres del recentment creat Partido Comunista de España se’n va anar pujant i canviant diverses vegades de tren a un poble del País Basc. Allí després d’estar-s’hi unes setmanes va creuar la frontera francesa i membres del Partit Comunista Francès el van ajudar a entrar a Alemanya, concretament a Berlin, a on membres del Partit Comunista Alemany el van ajudar a amagar-se.
Les autoritats alemanyes van detectar que Casanellas havia entrat al país, pel que van centrar els seus esforços en detenir-lo, cosa que va fer que Casanellas va demanés asil política a la Unió Soviètica. Ramón Casanellas va rebre el permís de les autoritats de la Unió Soviètica per entrar a Rússia com a refugiat a on hi va aconseguir entrar el 24 de setembre de 1921.
Durant aquest temps havien set morts a Barcelona Ramon Archs, el cervell de l’atemptat i Pere Vandellós, un dels seus col•laboradors, quan van ser detinguts per la policia i els van aplicar la llei de fugues el 24 de juny de 1921. També Evelio Boal, l’ex secretari general de la CNT, va ser mort a trets quan sortia de la presó per uns sicaris de la patronal conxorxats amb la policia el juliol de 1921.
DETENCIÓ DE LLUÍS NICOLAU I LLÚCIA FELIP
Per altra banda a Barcelona la policia, segons van dir ells per unes empremtes digitals trobades a la pistola i investigant les amistats de Casanellas i Mateu al barri de Gràcia de Barcelona, van identificar que el tal Leopoldo Noble era en realitat Lluís Nicolau i la seva dona Lucía Concepción, que era com estava registrada Llúcia Felip. Després d’allò els dos van decidir fugir també a Berlin com havia fet Casanellas i intentar entrar a la Unió Soviètica.
Lluís Nicolau i Llúcia Felip van arribar a Berlin a finals de setembre de 1921, però als pocs dies van ser detinguts per les autoritats alemanyes. La policia alemanya encara buscava a Ramon Casanellas pel que tot català era sospitós i això va facilitat la detenció de Lluís i Llúcia.
És dona la circumstància de que durant aquell mes de setembre de 1921 Andreu Nin, que havia set el secretari general de la CNT fins l’abril de 1921, i Joaquim Maurin, que era en aquells moments l’actual secretari general de la CNT, havien arribat per separat a Berlin provinents d’un viatge a Moscou d’una delegació de la CNT, a on hi havia anat per assistir a un congrés del Partit Comunista de Rússia i per demanar ajuda als soviètics en logística i armes en la seva lluita social a Barcelona juntament amb altres cenetistes. Trotski els havia dit que per rebre ajuda haurien de convertir la CNT en un sindicat marxista.
Joaquim Maurin va ser el primer que va arribar a Berlin i va ser detingut. Poc després també va ser detingut Andreu Nin per la policia de Berlin quan aquest hi va arribar provinent de Moscou. A Joaquim Maurin el van deixar anar i li van donar una setmana per sortir del país. Però en canvi a Andreu Nin el van mantenir a la presó ja que les autoritats espanyoles també el reclamaven per ser un dels responsables de l’atemptat contra Eduardo Dato, ja que quan es va fer l’atemptat Andreu Nin era el secretari general de la CNT, o sigui el cap de l’organització que havia fet l’atemptat. Com abans he comentat Andreu Nin no havia organitzat l’atemptat sinó Ramon Archs, però Nin si que ho sabia i hi estava d’acord i a més un dels seus motius per haver anat a Rússia va ser per demanar ajuda per incrementar la lluita armada.
Les autoritats espanyoles oferien al govern alemany un milió de pessetes per la extradició tant d’Andreu Nin com de Lluís Nicolau i Llúcia Felip. Finalment el 23 de febrer de 1922 les autoritats alemanyes van concedir l’extradició de Lluís Nicolau i Llúcia Felip a Espanya, però amb la condició de que no fossin condemnats a mort, cosa que probablement els va salvar la vida a tots, inclús a Pere Mateu que ja era detingut a Madrid. En canvi a Andreu Nin les autoritats alemanyes el van deixar anar per falta de proves i el van expulsar del país. Andreu Nin immediatament va es va refugiar a la Unió Soviètica com havia fet Ramon Casanellas.
RAMON CASANELLAS I ANDREU NIN A LA UNIÓ SOVIÈTICA
Andreu Nin en aquells moments ja feia un temps que era marxista, malgrat haver set el secretari general de la CNT i a la Unió Soviètica va agafar una gran amistat amb Trotski i va anar escalant posicions en el partit comunista de la Unió Soviètica fins que arribà a formar part del soviet de Moscou i a ser el delegat de la Internacional Sindical Roja.
Ramon Casanellas, quan havia entrat a Moscou el setembre de 1921, va ser enviat inicialment a Crimea, lluny de Moscou, ja que el consideraven un anarquista i no li tenien gaire confiança al principi. Pocs mesos després Casanellas es va traslladar sense permís a Moscou i van demanar entrar a l’acadèmia d’aviació de l’Exèrcit Roig. Inicialment va ser detingut per haver-se traslladat sense permís, però Trotski va intercedir i va ordenar que l’alliberessin i el deixessin entrar a l’escola d’aviació, ja que com activista d’acció que havia set capaç de fer un magnicidi i donada la seva voluntat d’entrar en l’aviació soviètica, li va agafar certa simpatia.
A Ramon Casanellas li van posar com a traductora i controladora a una oficial de l’exèrcit soviètic, Maria Alexandrovna Fortus, que tenia el rang de Major i també era aviadora. Però al poc temps ambdós es van enamorar i es van casar. Casanellas es va convertir en un pilot d’aviació de l’Exèrcit Roig amb el rang de comandant i degut a la influència de la seva dona va ser admès en el Partit Comunista de la Unió Soviètica i va escalar llocs en el partit.
Mentre a Barcelona, Joaquim Maurin quan havia tornat d’aquell viatge a Moscou el setembre de 1921 va seguir sent secretari general de la CNT intentant que el sindicat originàriament anarcosindicalista agafés una línia marxista. Però l’abril de 1922, quan Salvador Seguí va sortir de la presó, la CNT va fer un congrés en el que van escollir a Salvador Seguí com a secretari general a nivell estatal de la CNT i van desplaçar a Maurin i a tot el sector marxista de la direcció de la CNT.
Joaquim Maurin va crear el 1924 a Barcelona la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB), a partir dels membres de la CNT catalana que s’havien fet marxistes i que va ser l’origen del moviment marxista a Catalunya. En aquells moments Maurin seguia les direccions de Moscou i la FCCB estava agermanada amb el Partido Comunista de España (PCE), encara que aquest últim, a diferència de la FCCB, havia sorgit d’una escissió del PSOE, pel que les dos formacions tenien unes característiques bastant diferents, tant pel que fa al tema sindical com en les seves idees en el tema nacional de Catalunya.
Durant uns anys a partir de 1923, any en que va començar la dictadura de Primo de Rivera, Joaquim Maurin solia viatjar a Moscou i es reunia tant amb les autoritats soviètiques com amb Andreu Nin i Ramon Casanellas, els quals d’alguna manera també dirigien la FCCB des de Moscou.
En el judici que es va fer el 1923 als detinguts per l’atemptat contra Eduardo Dato que es va fer a Madrid, es va condemnar a mort a Pere Mateu i a Lluís Nicolau, mentre Llúcia Felip finalment va ser alliberada, ja que no havia disparat cap tret. Però a causa de la promesa que el govern espanyol havia fet a les autoritats alemanyes de no condemnar-los a mort després de l’extradició de Lluís i Llúcia, finalment els van canviar la pena per la de cadena perpètua. El 1931 al venir la República sortirien de la presó tant ells com els còmplices de Madrid que els ajudaren.
Però a la Unió Soviètica el 1928 va esclatar la guerra entre Trotski i Stalin, aquest últim es va reafirmar en el poder i Trotski fou detingut i expulsat el 1929. En aquells moments Andreu Nin es va posar a favor de Trotski i també va ser detingut i expulsat el 1929. En canvi Ramon Casanellas, casat amb una oficial de l’exèrcit soviètic molt fidel a Stalin, es va posar oficialment al costat de la línia estalinista, encara que fos per inèrcia.
ELS PARTICIPANTS EN L’ATEMPTAT CONTRA DATO A PARTIR DE 1931
El 1931 quan va venir la República a l’Estat Espanyol, tant Nin com Casanellas quan van tornar a Catalunya es van situar en diferents posicions marxistes. Andreu Nin va liderar l’Esquerra Comunista de caràcter trotskista. Ramon Casanellas va fundar i liderar el pro-soviètic Partit Comunista de Catalunya (PCC), que va ser l’embrió del futur PSUC. Joaquim Maurin va liderar el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que era un partit marxista que no era ni trotskista com ni stalinista, estava fora de la III Internacional i tenia un discurs fortament sobiranista català.
De fet Ramon Casanellas havia set enviat per les autoritats soviètiques de Moscou a la seva terra a Catalunya, per intentar que el marxisme afí a la III Internacional a Catalunya prengués terreny al BOC del dissident Maurin, que li havia pres quasi tots els militants i vots al PCE a Catalunya i per això el nou PCC havia de tenir un discurs fortament sobiranista català per diferenciar-se del que el PCE havia tingut fins feia poc a Catalunya.
Per tant aquells tres amics, un d’ells Casanellas que havia participat directament en l’atemptat contra Dato el 1921, i els altres dos, Nin i Maurin, que havien set els secretaris general de la CNT el 1921 i eren també còmplices de la preparació de l’atemptat, es trobaven ara liderant tres opcions marxistes a Catalunya enfrontades aquell 1931.
El BOC de Maurin i el PCC de Casanellas, reclamaven en la seva premsa la República Socialista Catalana que es pogués federar lliurement si ho desitjava amb la Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques (URSI). També hi havia una espècie de competició entre els dos per veure qui era més sobiranista català, però Ramon Casanellas va anar més enllà quan va escriure en la revista del PCC “Catalunya Roja” l’octubre de 1932 que “Catalunya tenia el dret a separar-se d’Espanya i lliurar-se del jou imperialista espanyol”. Aquelles paraules van caure com un tret a la direcció del PCE que van cridar l’atenció a Casanellas, recordant-li que el PCE era el representant de la III Internacional a l’Estat Espanyol i que PCC només ho era a través del PCE.
Ramon Casanellas moriria en un accident de moto l’octubre de 1933 al xocar contra un cotxe al Bruc (l’Anoia) quan anava a un míting del PCC a Igualada juntament amb Francisco Del Barrio, un altre membre del PCC que també morí en l’accident. Alguns ex companys seus del PCC afirmen que podria haver set un atemptat ideat des de Moscou, ja que segons deien Casanellas sabia masses coses dels agents soviètics a Catalunya i feia temps que es rebel•lava de les directrius de Moscou i pretenia a més que el PCE no manés sobre el PCC, encara avui en dia no s’ha pogut demostrar.
L’Esquerra Comunista d’Andreu Nin era molt minoritària respecte al BOC i al PCC i en el tema nacional català tenia algunes divergències internes i Andreu Nin no sempre coincidia amb Trotski en aquest assumpte.
Andreu Nin i Joaquim Maurin el 1935 van llimar diferències i van fundar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que era un partit que agafà inicialment més la línia del BOC, de no ser ni trotskista ni stalinista, quan Andreu Nin va trencar definitivament amb Trotski.
Durant la guerra del 1936, Joaquim Maurin va ser empresonat pels franquistes només començar la guerra i Andreu Nin el va substituir en la direcció del POUM, cosa que tornà a canviar una mica la línia del partit amb algunes divergències internes. Andreu Nin seria assassinat per agents stalinistes el maig de 1937 en plena guerra. Joaquim Maurin passaria anys a la presó després de la guerra fins que fou alliberat el 1947 en que marxà a viure a Nova York.
Joan Garcia i Oliver, que es va implicar també en el pla de l’atemptat contra Eduardo Dato a principis de 1921 quan va intercedir per que l’empresari republicà del seu poble de Reus anomenat Evarist Figueras aportés gran part dels diners per pagar a moto sidecar que van utilitzar, als primers anys 30 va ser dels principals líders del sector més radical de la CNT-FAI i un dels que van impulsar la revolució anarquista durant els primers mesos de la guerra de 1936. A l’acabar la guerra es va exiliar a Mèxic.
Simó Piera i Pagès, un dels que formava part de la cúpula de defensa armada de la CNT catalana el 1921 que elaborà el pla per l’atemptat contra Dato juntament amb el cervell de la operació Ramon Archs i Pere Vandellós, que van ser morts per la policia el juny de 1921, es va afiliar a ERC el 1931 sense deixar d’estar afiliat a la CNT. Durant la república va treballar dins del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya que tenia com a conseller a Martí Barrera, un altre ex dirigent de la CNT als anys 20 i que també s’havia afiliat a ERC.
Medir Martí i Augé, el cap dels grups d’acció anarcosindicalistes del barri de Gràcia el 1921 i que va ser el que va escollir a Mateu, Casanellas i Nicolau per fer l’atemptat, quan va sortir de la presó el 1931 va seguir afiliat a la CNT durant la república i la guerra. El 1942 va tornar a Barcelona i va participar en la reconstrucció de la CNT clandestina interior. Va morir el 1957.
Lluís Nicolau i Fort, va seguir a la CNT quan va sortir de la presó el 1931 i va anar viure a Gironella (Berguedà) a on es van ajuntar amb una altra dona després de trencar la relació amb la seva dona Llúcia Felip. Durant la guerra del 1936 va participar com a membre de la CNT en el comitè revolucionari de Gironella i del Berguedà en general. Va ser assassinat durant els últims dies de guerra per ordre d’uns oficials del mateix exèrcit república a principis de 1939 en plena retirada de les tropes republicanes per causes encara confuses.
De Llúcia Felip (o Llúcia Fors i Felip), no se’n sap res més de la seva vinculació amb organitzacions sindicals o polítiques des de que va ser alliberada el 1924, encara que se sap que es va separar del seu marit Lluís Nicolau com ja s’ha esmentat abans.
Pere Mateu i Cusidó al sortir de la presó el 1931 també va seguir afiliat a la CNT i durant la guerra del 1936 va lluitar amb les columnes anarquistes en el front d’Aragó. Quan es va exiliar, va organitzar un intent d’atemptat contra Franco el 1948 a Donosti en que uns anarquistes coneguts seus havien de llençar una bomba contra la barca de Franco des d’un avió. L’atemptat va fallar perquè la presència d’avions militars va fer que els dos que anaven a l’avió no s’atrevissin a llençar la bomba i van tornar a creuar la frontera. Mateu també va ser un dels que van organitzar la logística dels primers maquis anarquistes catalans de la postguerra, com Quico Sabater, Ramon Vila o Josep Luís Faceries. Va morir a Cordes (Occitània) el 1981 a l’edat de 84 anys a on hi vivia des de feia anys amb la seva dona Nicolasa Gutiérrez.
De manera molt resumida aquest ha set el relat d’aquell magnicidi contra el president del govern espanyol Eduardo Dato el 1921 i que com s’ha vist, tant per part d’algun dels seus participants directes com d’alguns dels que participaren en la seva preparació, el seu exili va influir també en la formació del nou marxisme català. Per altra banda l’impacte de l’atemptat i la posterior repressió que encara augmentà més contra la CNT catalana el 1921, també va radicalitzar posicions en l’anarquisme català en aquell any de l’atemptat.
