'Es tota una experiència viure amb por, eh? Ser un esclau significa això.' Estirant del fil d'aquesta frase de 'Blade Runner' vaig escriure una cançó anomenada 'La cultura de la por'. No és gens original, és clar. Com a tants de vosaltres, sempre m'ha inquietat el paral·lelisme entre les distopies de ficció i la realitat que vivim. Perquè, com en el franquisme, la por és una arma de control social a casa nostra. Així i tot, i com aleshores, no tothom s'hi resigna. N'hi ha molts exemples invisibilitzats i casos que ho han estat però que de tant en tant suren entre les censures i autocensures. El documentari de Xavier Montanyà sobre Vinader n'és un. Les imatges colpidores, acompanyades de l'emotivitat per la trompeta de David Pastor, ens recorden d'on venim: una transició de plom. Amb tot, Xavier Vinader no va tindre por de bussejar pel seu clavegueram, ni de publicar què s'hi amagava en plena guerra bruta parapolicíaca. En va pagar les conseqüències: amenaces, exili i presó. Però les va acarar amb una dignitat que encara avui, trenta anys després, dóna exemple al periodisme de barricada.
Un altre cas és el judici que aquests dies ha d'encarar Erri De Luca. Considerat un dels escriptors italians més destacats de l'actualitat, l'acusen d'haver declarat en una entrevista que calia fer sabotatge a les obres del tren de gran velocitat. Però, ep! No l'acusa l'estat, sinó una gran constructora francesa que executa el projecte en unes muntanyes precioses encara que plenes d'amiant i urani. Per sort, des dels anys noranta, les obres han topat amb una multitudinària mobilització popular. No hi hagut negociació possible. La resposta ha estat una militarització i una repressió a gran escala a la vall alpina afectada. Erri De Luca, antic obrer de la FIAT i vell militant de Lotta Continua, no ha restat plegat de braços en vista d'aquesta situació. Es va endurir durant els anys de plom dels setanta, com Vinader, i potser per això no ha tingut por d'anar a judici. De fet, es va negar que es fes a porta tancada. 'No tinc intenció de defensar-me --va dir--, sinó d'atacar.' Ho ha aconseguit. Una gran campanya de suport ha escampat el seu cas i avui qüestiona el sistema de desenvolupament que ens aboca al desastre. I, malgrat que s'enfronta a una pena d'un a quatre anys de presó, ha dit que encara que el tanquen continuarà pensant això que pensa. I dient allò que va dir. Mentrestant, els encorbatats de la foto de París continuen fent-se passar per amics de Charlie Hebdo.
Per acabar, un altre exemple a la meua ciutat. En aquest cas, col·lectiu. Ahir, la marxa 'Juntes sense por' recorria València sota la bandera de la desobediència. Com l'any passat, la llarga llista de col·lectius i entitats adherides al manifest no van demanar permís per la manifestació. Tampoc no es van amagar a la conferència de premsa que la convocava. Amb aquest simbolisme es denunciava la reforma del codi penal i la llei més repressiva que ha desplegat aquest estat des dels anys cinquanta: la llei mordassa. Una llei, no ho oblidem, dissenyada per reprimir els focs del drama social en què vivim. La convocatòria d'ahir no era cap casualitat. Ara fa tres anys, estudiants de secundària tallaven els carrers de València. I no els abandonaven malgrat l'impressionant i violent desplegament dels antiavalots. Bolígrafs contra porres. Raons contra confusió. S'encenia, així, l'espurna de la Primavera Valenciana. Uns dies en què vam aprendre que viure sense por també és tota una experiència. I que, com la història ens demostra, és l'única via per a construir l'esperança.
