Setmana decisiva per al procés sobiranista. Diumenge vinent hi ha previst el “procés participatiu” per recollir l’opinió dels ciutadans sobre la independència. Caldrà veure quins passos farà aquesta setmana l’Estat espanyol contra el nou 9-N i quines determinacions prendrà el govern català davant del nou veto de l’Estat, després de la primera reculada del 13 d’octubre. Mentrestant, la campanya Ara és l’hora segueix endavant, obviant els dubtes i incerteses que floten en l’ambient. Ahir mateix es va realitzar al Casinet d’Hortafrancs un acte de la sectorial Esquerres pel Sí-Sí, amb unitat de partits i èxit de convocatòria. Bé.
Tot i això, s’ha instal·lat en una part sensible de l’esquerra la sensació que votar el proper diumenge és fer el joc a CiU i caure en una trampa política que pot acabar reforçant el lideratge d’Artur Mas. Es una sensació compartida, transversal i poc verbalitzada. I no només entre els sectors federalistes que donen suport al procés: també entre part de l’independentisme d’esquerres, que en un primer moment va amagar amb trencar la baralla i després va reconduir la situació. Però… realment és així? Votar el 9-N pot acabar reforçant Mas? En aquest article exposem cinc arguments que demostren més aviat el contrari.
Una participació massiva ens aboca a unes eleccions catalanes que CiU difícilment guanyarà
La partida del 9-N no és entre el sí-sí i el no, sinó entre una participació alta i una participació baixa. Objectivament, una participació modesta és el millor escenari per a CiU i Artur Mas. Si els ciutadans no acudeixen a les urnes massivament, el President ho tindrà més fàcil per no convocar eleccions. En aquests moments CiU tem qualsevol escenari electoral, sobretot amb una ERC tancada en banda contra la llista única, amb una DUI a l’horitzó que Unió i gran part de CDC no volen veure ni en pintura, i amb Podem en un ascens imparable. Amb una participació discreta quedarà demostrat que la qüestió no és un tema que interpel·li massivament als ciutadans, que la majoria del país no vol ruptura i que és millor cercar acords d’estabilitat amb formacions més centrades com el PSC d’Iceta. I tal dia farà un any. Amb una participació massiva l’escenari és molt diferent. Si no convoca eleccions, el President se situarà en una posició complexa. El mateix Mas ha dit que “la segona volta” del 9-N serien unes “eleccions plebiscitàries”. Les contradiccions seran molt fortes si en la primera volta hi ha un èxit massiu i la segona volta es postposa sine die. Mas s’enfrontarà al que fins ara han estat els seus aliats (incòmodes, però aliats al cap i a la fi): l’Assemblea i Omnium Cultural. Cada dia que passi sense fer-ho seran milers de vots perduts cap a ERC. Un malson.
Anar fins al final amb el procés explicitarà al màxim les contradiccions de CiU
Malgrat la retòrica dels dies històrics i les metàfores marineres, el cert és que tots els passos que ha fet el Govern català per tirar endavant la consulta han estat conseqüència de la pressió social i de la dependència parlamentària d’ERC. I en el moment clau, Mas ha tingut molt clar que no traspassaria cap línia vermella. El govern ha demostrat que controla els gestos a la perfecció, però les paraules èpiques del President i els seus afins massa sovint no s’han correspost amb els fets. I cada dia que passa aquesta dissonància és més explícita i evident als ulls de la societat. Caldrà veure què acaba passant aquesta setmana (la mateixa vicepresidenta del Govern ha posat en dubte que la consulta es faci efectiva si l’Estat no aixeca el veto), però el cert és que aquest procés que fa dos anys que dura està accelerant les contradiccions d’una CiU en implosió. Una nova reculada seria un escenari terrorífic per al relat convergent. Seguir amb el procés és seguir explicitant els punts flacs de la dreta catalana.
Un gran èxit del 9-N aprofundeix en la fractura del règim del 78 i ens apropa a un procés constituent
El procés català cal llegir-lo en paral·lel a la crisi del règim del 78 a l’Estat espanyol. En aquest sentit, una participació massiva a la consulta ens apropa més a un procés constituent, també en clau estatal: l’èxit aclaparador del 9-N faria evident la caducitat de les estructures sorgides de la Transició –com a mínim a Catalunya- i la necessitat de començar de nou. La gent de Podem, cridats a ser un actor fonamental del pròxim cicle polític, ho veuen en aquesta línia. En la revista PROCÉS entrevistem a Íñigo Errejón, un dels ideòlegs de la formació, que afirma que el procés català “aprofundeix i fa evident una de les fractures del règim del 78”. Errejón també afirma que “la mobilització ja està en marxa i no se li pot dir que s’ha d’esperar a que hi hagi un procés constituent espanyol”, i que al 9N cal votar “fins i tot si hi ha mesures legals en contra”. Hi ha catalans molt patriotes que no ho veuen ni la meitat de clar.
El sobiranisme és d'esquerres i mantenir-se'n al marge et condemna a la subsidiarietat
L’independentisme es nodreix de l’esquerra ideològica i la majoria de gent que es considera d’esquerres és partidària de la independència. El Baròmetre del CEO afirma que de la població que es declara independentista, un 71,6% es considera d’esquerres, un 21,2% de centre i un 5,2% de dretes. Els que hi estan en contra també són majoritàriament d’esquerres, però en una proporció molt diferent: només un 46,8% afirmar ser-ho. Seria absurd, doncs, que l’esquerra, fins i tot aquella que té dubtes sobre la independència, renunciés a prendre part d’un procés com el que hi ha en marxa. El gruix del seu possible electorat s’hi sent interpel·lat en major o menor mesura. En altre paraules: com ha quedat demostrat al llarg dels darrers trenta anys, per guanyar, a Catalunya, s’ha de tenir en compte l’eix nacional. I aquest eix, avui en dia, està decantat cap al sobiranisme. Una esquerra que no ho tingui en compte mai serà majoritària.
Aprofundir en la democràcia hauria d'estar per sobre de qualsevol estratègia política
En democràcia les qüestions polítiques es resolen amb discussió, deliberació i vot, i això val per tot, tan en la qüestió territorial com en les socials. Un exercici com una consulta, encara que l’organitzi un govern de dretes, aprofundeix en la democràcia. I més en el cas del 9-N. Per molt que la consulta descafeïnada i desvirtuada perdi força, segueix sent vàlida com a mostra de rebuig a l’autoritarisme de la dreta espanyola. A hores d’ara, el 9-N no és només una consulta sobre la independència, sinó un exercici de mobilització contra el PP i el seu model polític i social. Això hauria d’interpel·lar no només a l’esquerra –independentista o no- sinó a qualsevol persona amb certa consciència democràtica.
