Més enllà del 9-N: dues vies cap a la independència

Un cop assumit que el procés participatiu del nou 9 de novembre distarà molt del que hauria de ser una consulta sobre la independència, és l’hora que el moviment sobiranista miri endavant i es marqui nous objectius que l’apropin a l’escenari que seria més desitjable: el d’un referèndum pactat amb l’Estat, en la línia del que es va produir a Escòcia, que permeti un debat serè sobre les diferents opcions i del qual se’n derivi un mandat clar. Quins són els camins que ens poden apropar cap a aquesta fita? A priori n’hi ha dues: la primera és en clau estrictament catalana, i la segona en clau espanyola. Les dues poden donar-se independentment o en paral·lel i no són solucions màgiques que puguin aplicar-se d’un dia per l’altre: requereixen temps, feina i una mobilització constant. Veiem-les.

Una majoria independentista que desbordi l’Estat en clau de ruptura democràtica. La primera via passa per assolir una majoria independentista al Parlament, avui en dia inexistent malgrat la retòrica d’alguns dels principals actors del procés. Bany de realisme: ara com ara a l’hemicicle hi ha 24 diputats de partits favorables a la independència: 21 d’ERC i 3 de la CUP. CiU no té un programa independentista clar, ni el tindrà mentre la coalició de CDC amb Unió segueixi en peu. A ICV i a EUiA hi ha diputats independentistes, però l’estat català no figura al programa. Així doncs, primer de tot cal un terratrèmol que ubiqui un partit independentista com a primera força, com a Escòcia amb l’SNP. Aquest Parlament independentista hauria d’escollir un president i un govern independentistes, que tiressin endavant un referèndum sense dilacions ni subterfugis, aplicant la desobediència des de la institució i amb un ampli suport social. L’objectiu: forçar la màquina, fer entrat l’Estat espanyol en contradicció i assolir un referèndum acordat, si cal amb mediació internacional. Si això no és possible i la consulta s’acaba impedint per la força, la clau seria mostrar al món que Catalunya ha esgotat totes les vies democràtiques. En aquest context –i no abans- una DUI podria tenir sentit, sempre i quan hi hagi suports internacionals clars avui en dia inexistents. L’escenari té els seus riscos, perquè al cap i a la fi, l’endemà de la DUI Catalunya seguirà formant part de l’Estat i tot plegat pot derivar en noves negociacions i pactes. Com diu Josep Fontana, hi ha un percentatge molt petit de possibilitats de ser independents, però cal persistir.

Fer valer la força del sobiranisme en un procés constituent espanyol. La segona via, en canvi, planteja aquesta ruptura democràtica no només en clau catalana, sinó també estatal. L’objectiu seria que el pes dels partits independentistes fos prou rellevant per condicionar un procés constituent en clau espanyola que reconegués l’exercici del dret a l’autodeterminació. Un nou pacte, aquest cop sense les renúncies del 78. Està clar que aquest procés només podria donar-se en cas que hi hagués una majoria absoluta al Congrés alternativa al PP i al PSOE. A hores d’ara, l’únic escenari plausible –que no probable- seria unes eleccions en què Podem guanyés per majoria simple i requerís dels suports de les formacions “perifèriques” per assolir la presidència. Un cop obert el meló del procés constituent estatal, els partits catalans i el moviment sobiranista haurien de ser prou forts per acordar una consulta, clarificant des bé que passaria en cas que guanyés el sí. És aquest un escenari en què l’independentisme haurà de mostrar gran solidesa argumental i en què els partidaris de la tercera via tindran camp per córrer. Però és preferible jugar i perdre que no jugar.

Cap d’aquestes dues vies serà ni fàcil ni ràpida. Cap depèn exclusivament del que facin els catalans. Les dues tenen els riscos i incerteses, i poden acabar en terceres vies i marxes enrere. Però són més realistes a mig termini que molts discursos de “l’independentisme màgic”.  No és creïble, en canvi, l’escenari d’unes eleccions plebiscitàries el 2015 que derivin amb independència exprés, com a mínim amb l’actual correlació de forces i amb els actuals lideratges a la dreta catalana. Nou bany de realisme: el veto del Constitucional a la consulta era més que previsible, i la decisió unilateral del Govern d’Artur Mas d’avortar-la sense explorar cap opció alternativa ha estat un gerro d’aigua freda per les aspiracions sobiranistes. Al moviment no li ha quedat més remei que fer cara de pòquer i assumir a contracor que el “nou 9-N” és una eina vàlida i nou un acte de mobilització massiu, però el regust és amarg. I ho serà més si Mas torna a plegar-se davant d’una nova impugnació de l’Estat, degradant encara més la consulta: per exemple, fent que no l’organitzi la pròpia institució sinó el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. El 9-N caldrà votar, però conscients que el tram recorregut haurà estat molt més curt de l’esperat i que la feina de veritat començarà el dia 10.