Hi va haver una època en que els creadors d’opinió suaven tinta tractant-nos de convencer que el capitalisme era un bon sistema i que el model de societat que creava era superior al de la competència (el socialisme de matriu soviètica). Era l’època del There is no way like the American way, de les visions edulcorades de la realitat, de l’efectisme consumista, de l’autoindulgència i de l’estigmatització de l’adversari ideològic. No podien fer veure que tot anava bé, però sí mirar de fer-nos creure que allò que puntualment no funcionava era un simple desajust que el mateix sistema s’encarregaria d’arreglar. Estàvem en guerra (tèbia) i no es podia regalar ni un sol argument a l’enemic, per això la maquinària propagandista, amb Hollywood al capdavant, funcionava a tota pastilla. Va arribar un moment, però, en què la classe treballadora dels països del capitalisme desenvolupat va deixar de considerar plausible el model soviètic i, per exptensió, el socialisme. El nivell de consum al qual podien aspirar, el paper garantista dels estats (sobretot a Europa) i els ja difícls de dissimular fracassos de l’Unió Soviètica van aconseguir el canvi de paradigma.
La revolta de Praga l’any 1968 i la guerra de l’Afganistan 10 anys més tard, foren les senyals que necessitaven els defensors ideològics del capitalisme per canviar d’estratègia. Consideren arribat el moment tornar a augmentar la taxa de benefici tot reduint la contribució dedicada a mantenir això que en diem Estat del Benestar (d’aquí l’inici del mal-anomenat neoliberalisme) i, alhora, que ja no cal fer veure que el sistema és collonut, que no cal passar-se el dia justificant-lo i maquillant la realitat. És millor i molt més descansat admetre que efectivament el capitalisme no és una màquina de crear felicitat, que és imperfecte i injust, però que, i aquí és on volien anar a parar, no hi ha alternativa millor. Per això la sèrie televisiva que retrata millor el món després de la fi de la guerra freda són uns dibuixos despietats en els quals les injustícies i la misèria humana de la nostra societat no tan sols no es dissimula sinó que es porta de l’unica manera que es pot portar una desgràcia inevitable, amb resignació i sentit de l’humor. Parlo dels Simpsons, evidentment.
Mentrestant bona part de l’esquerra encara no ha canviat de discurs. Llegint determinats setmanaris de l’esquerra més crítica i directa hi trobem sobretot això, crítica, punyent i documentada, sí, però amb poquíssimes alternatives més enllà del resistencialisme (la lluita contra les retallades o en defensa del territori) o l’apelació a una suposada superioritat moral de l’esquerra i de lagent d’esquerres, aquesta darrera tants cops posada en dubte per la realitat. L’esquerra no es pot limitar a fer d’infatigable corcó, ni pot limitar-se al terreny de la batalla ètica, dels valors. Ha de plantejar alternatives en tots els àmbits i a totes les escales, ambicioses i trencadores, sí, però explicables i, sobretot, demostrables i quantificables. Només així aconseguirà vèncer al seu enemic més temible, la resignació.
