Companyes de “Guanyem Barcelona”
Saludem la iniciativa d’avançar cap a una confluència d’organitzacions i moviments, per realment fer una política al servei dels i les treballadores i les classes populars. No és una salutació formal, sinó que fa temps estem convençuts que és una necessitat i per això ho hem estat impulsant de diferents formes i a difernts nivells, participant a Iniciativa Internacionalista, Des de Baix, Anticapitalistes, CUP‐AE (com a part de l’AE)... És per això que hem donat suport a Guanyem i és per això que volem fer unes reflexions en una discussió que considerem vital, de definició de la candidatura, per deixar clara la nostra posició des del principi, convençuts de que els processos d’apropament és imprescindible evitar els malentesos i actuar amb claredat.
Procés d’unitat sí, però no tot s’hi val. El que fins ara diu el Manifest ens deixa seriosos dubtes per la seva absoluta coincidència amb el manifest d’IC “A Barcelona, podem” de juliol 2013. I més enllà de les paraules, ja coneixem IC unes vegades i a IC‐EUiA d’altres, actuant al Consistori tant en tripartits PSC‐ERC‐IC‐, com en el bipartit d’Hereu‐Gomà, o a la Generalitat amb els Mossos d’Esquadra de Saura ‐amb encerclaments de manifestacions, serveis a l’Audiència Nacional, amb el rècord de desallotjament de cases okupades, ...‐, o donant suport al Pacte Nacional d’Educació i als punts clau d’una LEC que ampliava els concerts amb la privada mentre retallava el finançament per a l’escola pública. Hem patit les seves actuacions a nivell municipal, amb Imma Mayol privatitzant, acomiadant/no renovant contracte i reprimint sindicalment als treballadors de Parcs i Jardins –i sent condemnada com a presidenta del Institut Muncipal corresponent per vulnerar el dret a la vaga dels seus treballadors, que li deien allò de” L’esquerra pija també privatitza”‐, externalitzant les cuines i i el servei de menjador de les Escoles Bressol, o desallotjant als immigrants acampats a la Plaça de Catalunya quan era alcalde accidental en el 2001. I dels temps del bipartit, és Ricard Gomà al capdavant de Serveis Socials que, en nom del “possibilisme” no va integrar els serveis sempre subcontractats i precaris de les treballadores familiars o els educadors de carrer –APC‐, o amb 4 regidors van possibilitar i ser part d’un govern amb el PSC, que va enfrontar la vaga dels 2 dies dels autobusos de TMB del 2008 –al 2005 havien patit el tripartit‐, quan es van imposar els tancaments de línies de batxillerat nocturns i diürns i d’Instituts Públics sencers mentre s’augmentaven línies concertades amb el vist i plau del Consorci d’Educació. No es dóna suport als qui executen aquestes polítiques si no es comparteixen.
I queda palès quan fan el mateix si governen sols. Només cal veure’ls governar al Prat de Llobregat des del 1983: desviació del Llobregat, ampliació de l’aeroport, reduccions de plantilla municipal, externalitzacions, subcontractes amb sous i condicions sense comparació amb les de la plantilla municipal, “plans d’ocupació” via incentius a empreses ‐i destinant el mateix que cobren entre alcalde, regidors i assessors. Aquesta mateixa setmana ha estat el mateix ajuntament governat per ICV‐EUiA que ha donat suport junt amb al Departament d’Irene Rigau, tancant “administrativament” una escola pública per a fer fora a tots i totes les treballadores i substituir tot el professorat per un altre equip posat dit… I no és el primer cop, perquè abans ja havien donat el vist i plau a d’altres aplicacions de la LEC malgrat fossin contra les comunitats educatives.
Per alguns pot resultar fàcil despatxar aquests arguments qualificant‐nos de sectaris. Però no és casual que totes les alternatives municipals d’esquerres de ruptura que han anat naixent en els darrers anys, ho han fet en oposició a IC‐EUiA. I ens referim a iniciatives tan diverses en l’origen i el seu desenvolupament com les Candidatures Alternatives del Vallès o les CUP . Perquè IC, com IU ‐la versió catalana de la qual és EUiA‐, ha estat i és una de les potes en què es va basar el pacte de silenci de la transició del règim, tant a nivell estatal, com autonòmic i municipal, i amb això s’invalida a sí mateixa per a ser part de la ruptura amb ell.
Per això, diem sí a una unitat per a posar la ciutat al servei dels treballadors i treballadores i les classes populars; no a una per a donar ales a repetir l’experiència del naixement d’IU‐ICV‐EUiA, i avalar una nova rentada de cara, dels qui han venut les il∙lusions i les lluites per fer de crossa del règim. Això ja es va fer al 86, quan el PCE i el PSUC que havien avalat la Monarquia i els Pactes de la Moncloa, veien caure els vots i que nous moviments per l’esquerra el debilitaven. El que presidia l’escriptor Antonio Gala, exigint la sortida d’Espanya de l’OTAN, va aconseguir aglutinar gairebé totes les organitzacions i moviments d’esquerres de l’estat, la majoria de les quals van formar l’anomenada Plataforma de l’Esquerra Unida per crear un nou referent polític, sense les velles sigles. En un gest que llavors es va qualificar de “generós”, el PCE de Gerardo Iglesias i el PSUC, hi van entrar ‐tot renunciant a les sigles‐ i va néixer IU, i per les diferències entre les famílies comunistes IC d’una banda i EUiA de l’altra. Les sigles tacades amb el record de la transició es van recomposar, en base a un moviment que volia ser de ruptura però que ara acceptava un programa ben diluït per a que “hi fossin tots”, incloent al PCE/PSUC. A la I Assemblea General d’IU, només van concorre un 25% de delegats designats pels partits integrants, i la resta, en nom de la màxima democràcia, escollits pels afiliats dels territoris… on la figura d’Iglesias feia el paper que ara anomenem mediàtic amb l’aparell de propaganda del PCE, el seu programa i... com no: sortia coordinador d’IU!. Encara més mediàtic va ser el seu substitut, Anguita, amb qui retornen al sostre de vots del PCE als 70 i acaba teoritzant el “sorpasso” per a guanyar al PSOE, dins del règim constitucional, clar!... així, moviments rupturistes como la CUT‐BAI andalusa quedaven dissolts en el reformisme d’una IU que avui governa la Junta d’Andalusia amb el PSOE... Amb o sense les sigles d’ICV‐EUiA, el programa ha de tenir eixos prou clars com per a garantir la fidelitat als interessos dels i de les treballadores i sectors populars, que són interessos de classe incompatibles amb els que defensa el règim.
Per això, nosaltres volem seguir el procés de Guanyem defensant un programa de compromisos clars i concrets de ruptura, així com una noves formes d’organització. En aquest sentit avancem algunes propostes:
1. El compromís amb les principals necessitats dels i les treballadores, com ara atur, habitatge, lluita contra la precarietat o frenar les externalitzacions... però volem propostes concretes com ara plans d’ocupació pública amb contractació directa, o immediata remuncipalització dels serveis que han estat externalitzats ‐començant per desfer el mal que s’ha fet des de l’esquerra institucional‐. Està be dir que volem Barcelona lliure de desnonaments, però cal dir que assumim el compromís d’enfrontar els bancs que pretenguin desnonar expropiant les vivendes afectades per incorporar‐les al parc públic de lloguer social per tal que les famílies hi segueixin vivint, sense sortides “alternatives” que preservin el benefici del banc i segueixin subjugant els de sempre
2. Mesures de clara ruptura amb les arrels d’aquest model de ciutat que es volen impulsar des de baix, i per tant han de ser explícites i concretes per a fer‐les assumibles: contra el pagament del deute públic i per la ruptura amb la UE, per la defensa del dret d’autodeterminació i pel trencament amb la monarquia... Com que sabem que és difícil ni es pot enganyar amb promeses, ni rebaixar la ruptura amb un objectiu electoralista. Hem de ser honestos i definir‐nos com una candidatura de lluita, i per tant solidària amb les lluites que existeixen i les que sorgeixin, i sobretot promoure les que siguin necessàries davant la gravetat dels atacs contra els treballadors i treballadores i els sectors populars.
3. Perquè es planteja una autèntica democràcia i rescatar‐la dels poders que la mantenen segrestada, no n’hi ha prou amb la limitació de càrrecs, sous i mandats, ni esmentar mecanismes de control futurs. Estem d’acord en tot això però creiem que cal anar més enllà. Quan es diu que no es vol ni una coalició ni una sopa de lletres i es reivindica la “democràcia real”, caldria garantir que no es cau en els personalismes ni en la batalla pels llocs de la llista, i es garanteix des del primer moment el control sobre els càrrecs electes. Per això proposem la rotació en els càrrecs i la revocació. Perquè així ho defensem també quan és coalició de partits com un mínim democràtic: és el que fan els partits trotskistes del Frente de Izquierda de los Trabajadores a l’Argentina tant amb els 3 diputats estatals, com en les desenes de regidors municipals, on cada mandat es reparteix entre els 3 components. Aquí i donat que no és coalició, cal buscar que el màxim de persones de la llista puguin exercir el càrrec tot establint un període de permanència mínim d’un any. No ser personalistes, no és una afirmació, sinó un compromís amb mesures que ho evitin. El mateix respecte les revocacions: mentre no siguin els barris els qui concretin el control i puguin exercir la revocació dels seus representants, ha de ser l’assemblea general de la candidatura qui exerceixi el control i, si cal, revoqui. Rotació i revocació haurien d’estar en el compromís ètic del que es parla.
Ens incorporem al procés lluitant per aquests mínims i oberts a d’altres propostes de programa, però en cap cas per arribar a les ambigüitats amb què ja fa trenta anys, ICV governa en El Prat i que ens han portat a enfrontar‐los al carrer.
Cordialment
