Albert Botran, procedent de Molins de Rei, és tècnic en una entitat cultural. En les seves respostes a La Remor, considera que “cal relacionar molt més les reivindicacions socials amb el projecte independentista” i que “els Països Catalans seran d'esquerres o no seran”. Malgrat afirmar que la doble pregunta plantejada pel referèndum del 9N “deixa massa espai a una hipotètica tercera via”, es mostra convençut que cal organitzar-lo encara que sigui “unilateralment sense autorització espanyola si és precís”.
Una nació (perquè tenen elements objectius) i un projecte nacional. Alhora i en relació. És a dir, sense base objectiva no estaríem parlant de Països Catalans. Però el que acabarà de donar forma als Països Catalans serà el fet que la majoria de la seva gent comparteixi un projecte polític. Per a fer aquesta majoria crec que cal començar lligant el projecte nacional a un projecte que posi la democràcia (el dret a decidir) al centre de tot. És en aquest sentit que podríem extrapolar la sentència de Fuster i dir que els Països Catalans seran d’esquerres o no seran.
Qui o què consideres imprescindible per continuar avançant cap a la sobirania?
Major grau d’organització i mobilització popular. És el que ens ha portat fins aquí i l’única garantia que el procés arribarà a bon port (vull dir: referèndum, ruptura, república i procés constituent).
D’altra banda, crec que també cal relacionar molt més les reivindicacions socials amb el projecte independentista. Crec que un procés de lluita per a implantar un nou poder polític requereix un gran esforç. No serà un camí de roses. I això només ho pot assumir un poble que sap que allò pel què lluita significarà una millora en les condicions de vida.
Ara ja coneixem què haurem de votar el 9 de novembre de 2014. Et sembla una fórmula correcta o hauries preferit una pregunta diferent?
La doble pregunta deixa massa espai a una hipotètica tercera via perquè permetria votar per un estat que no fos independent. Ara bé, donat que aquesta tercera via no pot existir sense una oferta espanyola i, per tant, ningú hi està fent campanya, al final la doble pregunta serà un impediment menor a l’opció independentista.
Creus que el Principat s’acabarà independitzant? En cas afirmatiu, quan?
Ho penso, i m’imagino que la declaració d’independència pot donar-se en menys de dos anys. Altra cosa és la construcció d’aquesta independència, que imagino que serà un procés més llarg, preveient el boicot espanyol a la declaració.
En cas que Catalunya arribi a ser independent, quina relació mantindrà amb la resta dels Països Catalans?
El pitjor que ens pot passar és que una de les condicions de l’estat espanyol en les negociacions post-independència sigui exigir la renúncia de Catalunya a participar en la construcció nacional dels Països Catalans. Cal que ens previnguem contra això.
D’altra banda, estem assistint ja ara a un increment de les lluites als altres territoris de parla catalana, especialment les Illes i el País Valencià (evidentment, en resposta a una ofensiva molt directa per part de l’espanyolisme). Així, podem imaginar que el debat sobre la independència, en aquests territoris, no trigarà tant a agafar les proporcions de masses. Més si es reïx la independència de Catalunya.
Com creus que evolucionarà el procés a partir d’ara?
El 9N hi ha d’haver un referèndum sobre la independència. Organitzat unilateralment sense autorització espanyola si és precís. Aquest fet és el que demostrarà la nostra capacitat i determinació d’exercir els nostres drets, especialment davant dels sectors polítics susceptibles de desviar el procés cap a un nou pacte amb l’estat.
Ara sembla inversemblant, però el més probable és que de l’estat vingui tard o d’hora alguna oferta. Els propis poders de la UE l’impulsaran a buscar una sortida negociada. Combinat amb certes dosis de repressió selectiva, això podria fer renéixer la via pactista. Per a dir això només em baso en episodis històrics anteriors. Evidentment, el que pot marcar la diferència respecte casos anteriors és el grau de mobilització, organització i determinació de l’independentisme popular.
Unió Europea, dins o fora?
Entenc que l’independentisme no és tan sols una reivindicació de reconeixement nacional, sinó que és un projecte que posa les decisions populars per davant de tot (fins i tot per davant dels estats constituïts). La UE és tot el contrari i, per tant, hi acabarem topant a l’hora de definir les nostres polítiques (socials, agràries, financeres, laborals...).
És a les teves mans dissenyar el nou país. Quines tres coses que tenim actualment eliminaries només posar-t’hi? Quines tres hi afegiries?
Els canvis estructurals requereixen temps i acumulació de forces. Entenc que el primer dia es podrien prendre tres mesures que servirien com a missatges sobre a qui beneficiarà i a qui no la República Catalana. Tancar els CIEs, un missatge contra el racisme i la xenofòbia. Aturar el projecte Castor, un missatge de defensa del territori i de fermesa davant de les fortunes acostumades a fer i desfer al nostre país (en aquest cas, Florentino Pérez). I cap a les elits extractives autòctones, un missatge que comptaria amb amplíssim suport popular: la supressió dels peatges.
I es podrien començar una auditoria del deute, un control democràtic dels bancs i caixes nacionalitzats i reduir la jornada laboral. Això últim és bàsic si volem repartir les tasques domèstiques i de cura, i també si volem una societat participativa.
On invertiries els diners que deixaríem de perdre amb l’espoli fiscal?
En polítiques socials (salut, educació, pensions, renda mínima...) i en implantar energies renovables.
Mantindries els símbols nacionals actuals (senyera, Segadors, Onze de Setembre…) o faries algun canvi?
Amb el risc de provocar vexil·lòlegs i heraldistes (tal com va fer el meu amic Adam Majó) diré que la bandera hauria de ser l’estelada. Per a mi no és cap “símbol provisional”. Tots els pobles que han guanyat la seva independència ho demostren amb l’estel en les respectives banderes.
En cas d’aconseguir un estat independent (Catalunya o Països Catalans), quin grau d’oficialitat creus que hauria de tenir el castellà?
Crec que la gent castellanoparlant hauria de gaudir d’un respecte estricte cap als seus drets lingüístics individuals, a diferència del que ha passat fins avui dia amb els catalanoparlants. Més enllà d’això, penso que s’hauria de continuar aprenent a les escoles. D’aquí a la cooficialitat hi ha un bon tros, i m’identifico amb la reflexió que va fer el lingüista madrileny Moreno Cabrera: l’estat espanyol podria seguir utilitzant aquesta oficialitat per impedir la normalització del català.
