El Congrés dels diputats s’ha oposat a cedir la competència perquè es pugi convocar la consulta a Catalunya. Un tràmit menys. Mica en mica s’esgota el periple de buscar escletxes en la legalitat espanyola per convocar la consulta.
Com tothom esperava, el 86% dels diputats i diputades (del PP, PSOE, UPyD, UPN y Foro Asturias) han votat ‘no’. Enfront d’això 47 diputats i diputades hi han votat a favor: els de CiU, PNV, ERC, ICV i, a valorar positivament per ser l’única força estatal que ho ha fet, també els d’IU. El PSOE ha tornat a plantejar la idea d’una reforma constitucional per anar a un model federal que no es creu i que tampoc reconeixeria el dret de decidir. El PSC l’ha seguit en aquest carreró sense sortida. I el PP no ha cedit en cap aspecte, fidel a la norma de respondre a cada desafiament que se li planteja amb un tancament autoritari, com va fer també dues setmanes enrere quan l’única resposta que va ser capaç de donar a les marxes de la dignitat va ser la repressió i la criminalització. S’acumulen els exemples que mostren la crisi del règim del 78 i com els seus principals pilars no tenen capacitat per respondre en positiu, sinó només a través del replegament i el retrocés.
Després de transitar pel Congrés podem endevinar l’únic pas que queda dintre de la legalitat: llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya, decret de convocatòria de la consulta pel 9 de novembre i impugnació per part del Tribunal Constitucional. Fins aquí previsible. I després? Després ja no quedarà cap mecanisme dins la legalitat espanyola on aferrar-se i apareixerà nítidament el mur de la Constitució espanyola, que salvaguarda la “indisoluble unidad de la Nación española”.
Serà el moment en què es plantejarà si s’acata aquest marc o es trenca en clau de ruptura democràtica. Aquesta és la disjuntiva sobre la qual el govern d’Artur Mas evita des de fa mesos posicionar-se per tal de guanyar temps, mentre continua governant, aplicant el programa de retallades socials, i buscant un marc més estable que li doni marge de maniobra i li permeti evitar la confrontació amb l’Estat espanyol. Movent-se en un ambigüitat calculada Artur Mas un dia dóna a entendre -sense dir-ho clarament- que posarà les urnes el 9 de novembre i un altre parla de respectar la legalitat vigent i que les eleccions anomenades plebiscitàries “poden ser anticipades o no”, amb la qual cosa es podrien dilatar fins al 2016.
Tot indica que la llei catalana de consultes s’aprovarà a finals de setembre, la qual cosa deixarà ben poc marge de temps entre la seva impugnació per part del Tribunal Constitucional i la data del 9 de novembre. No cal dir que esperar a la impugnació de la llei catalana de consultes per veure què cal fer és la millor manera d’aconseguir que la consulta no es dugui a terme. Previsiblement, el govern català, en un acte de ‘responsabilitat’ assumirà, davant la impugnació, que no hi ha un marc jurídic per donar legitimitat a la consulta i que aquesta no es pot fer. Tindrà llavors la paella pel mànec per decidir quan fer unes eleccions ‘plebiscitàries’ -ideals per intentar tapar l’eix social-, després de les quals, suposadament, hi hauria una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Una promesa sense credibilitat perquè qui no s’atreveix a convocar una consulta unilateralment difícilment declararà la independència a través d’una DUI.
Fa un mes es presentava una interessant iniciativa, el manifest “Per un referèndum tant sí com no”. En ell es feia una afirmació que pren avui encara més rellevància: “quan la legalitat espanyola nega un dret com el d’autodeterminació és legítim i necessari utilitzar la desobediència per poder expressar-se democràticament”.
Alguns s’aferraran a que s’han d’esgotar tots els canals, i voldran passar d’aquest penúltim“no” en el Congrés a l’últim, el del Tribunal Constitucional a la Llei de consultes. Però els i les que imaginem el que passarà no hauríem de perdre temps i construir el camí de la desobediència. Cal forçar una desobediència institucional -doncs se suposa que les institucions haurien d’obeir la voluntat de la població-, ja sigui per part del govern, del parlament o dels ajuntaments, per tal que la consulta es realitzi igualment. La legitimitat d’un referèndum sobre la independència mai podrà emanar del marc jurídic espanyol -del qual depèn també el català-, així que s’ha de basar en una legitimitat molt major: la de l’exercici democràtic del dret d’autodeterminació.
No és possible pensar que amb una manifestació cada any, per enorme que sigui, es podrà generar la dinàmica per trencar amb l’Estat espanyol. Només hi ha una possibilitat per aconseguir que es faci la consulta el 9 de novembre, i és aprofitar totes les ocasions que es presentin per mobilitzar i desbordar el marc d’estabilitat i de respecte a la legalitat que utilitza el govern català i que li dona la iniciativa política.
