Arriba la setmana del 8 de Març i ja desitges que s'hagi acabat. De sobte, al teu voltant la gent s'adona que ha arribat “la setmana” i que cal fer alguna cosa, t'escriuen de Molins de Rei, d'Horta, de Falset dient que volen fer un acte i que els hi agradaria que el teu col·lectiu fes una xerrada, el dia 6 a la tarda, o el 7, o el 8 al matí, és igual, la qüestió és fer-lo. I tu, que ja tens un taller el 5, un el 6 i un el 10 (perquè abans del 8 era massa just), dius que no, que esteu molt agraïdes de que hagin comptat amb vosaltres i que si en qualsevol data de l'any volen una xerrada o un taller, el fareu encantades. Però saps que, fins al març de l'any vinent, més val que no hi comptis.
I el 8 de Març es converteix en el teu tema de conversa principal, i saps que les teves companyes, en la mesura de les seves possibilitats, estan preparant manifestos, pancartes, octavetes, enganxines, i que intenten combinar això amb la feina, les classes, i la vida, i que, a més, ho fan a gust! I quan en parles, de sobte un va i et diu: “què passa el 8 de Març?” I tu, educada, respons: “És el dia de les dones treballadores”. I ell: “I també és el dia de la mare, no?” I tu el voldries sacsejar fort, i dir-li ignorant a la cara, però saps que la teva militància política es basa en la pedagogia, en explicar que el dia de les dones no es celebra perquè tinguem mancances d'ego o perquè ens agradi anar a veure boys un dia a l'any sense els nostres homes, que es celebra perquè cent companyes de lluita van ser cremades vives quan lluitaven per millorar les seves condicions laborals. I en explicar que el feminisme no és contra els homes, que a tu els homes t'agraden! Però que t'agraden els homes que et tracten com una igual i que, a més, també vols que hi hagi homes a qui agradin els homes, i dones a qui agradin les dones, i de tot una mica, que dóna sal a la vida! I així, cada dia, fas pedagogia a casa, a classe i als espais de lluita política.
I per això, per tu, el 8 de Març és un dia qualsevol, i sí, és el dia en que sortiràs al carrer en la mani “de la diada” i cridaràs els lemes que et sents teus, i portaràs la bandera lila, i saludaràs a gent que feia mesos que no veies i que hauran vingut a la manifestació de tot cor, perquè se senten la lluita tant seva com tu. Però, el que de veritat esperaràs del 8 de Març, és que arribin les nou del vespre i comenci la festa, perquè aquest any tenim nou Casal, i del que realment tens ganes és d'estar amb les teves Llunes i celebrar que un any més la cosa ha sortit, que l'assemblea creix i que, a més de companyes de lluita, som amigues.
I malgrat tot això, la setmana comença sabent que demà et tocarà fer un taller on algun graciós dirà que les dones estan fetes per estar a casa, o alguna noia et dirà que és clar que ella se n'alegra quan el seu xicot està gelós, que si no és que no se l'estima prou! I, un any més, explicaràs el mateix de sempre i ho faràs perquè la lluita feminista és la lluita de la vida quotidiana, la que t'empeny a respondre quan un babós et diu un piropo pel carrer o quan a classe el professor diu que els jutjats de violència de gènere estan plens de mentideres compulsives. I saps que això ho faràs, es celebri el 8 de Març o no es celebri i que, per sort, cada cop hi ha més companyes i companys que es senten seva la lluita i que aquest any, amb les mobilitzacions en contra de la reforma de l'avortament, pots estar més orgullosa que mai de la resposta col·lectiva.
Així que la setmana començarà i s'acabarà, i tu seguiràs amb la feina de cada dia, a casa, al Casal, a la plaça i al llit, que tantes reunions han de servir d'alguna cosa! Ah! I per cert, que ningú pensi, després de llegir aquest article, que no l'he fet per convocar a la manifestació... dissabte, totes i tots al carrer, per cridar, com cada dia, que Seguirem decidint i seguirem desobeint!
